Als 10 mesos, quan quasi perds el tren!

Als 10 mesos, quan quasi perds el tren!

Quan ja està més a punt de celebrar el primer aniversari, sembla que és quan de cop I volta tot s’acceleri. I s’accelera tant que escric el post dels 10 mesos just quan ja n’ha complert 11. Al principi, els tres primers mesos de vida del teu primer fill, tot és una novetat, tot són dubtes i cada dia estàs amb l’ai al cor per si respira, per si té fred o per si té calor. Dels 3 als 6 mesos, com que comença a riure i a interactuar la relació pare fill creix en intensitat, d’aquí que reflexionés sobre quan et comences a sentir pare. A partir dels 6 mesos, el ritme de desenvolupament motor s’accelera i potser per això els canvis són més visibles i notables físicament. Però és que de seguida hem arribat als 10 mesos i aquí si que m’ha tocat córrer. Van passar 5 dies seguits sense veure’l i ja havia crescut, la cara, la mirada, la curiositat, el somriure… tot havia evolucionat. Se’l veia més gran. Si et distreus ja està amagat sota el sofà, dins d’una caixa o gatejant passadís enllà. Cada dia que passa aprèn a fer coses noves, i amb un punt de suport es desplaça dret per tota la sala, empeny cadires i molesta als veïns de sota. Aquella llibreta on apunto “tal dia ha fet…” ja viu sobre la taula del menjador, ja que cada tarda passen coses noves. Entén les cançons i anticipa aquella estrofa on algú li rascarà la panxa. Balla quan sona qualsevol música, es fa “ralet-ralet” a ell mateix o a tothom qui passi...
1+1 = 6

1+1 = 6

Aquest divendres tenin un nou un pare convidat, el Leo Mariño. Home de poques paraules. Amant de l’art. Escoltador de músiques. Dibuixant a temps parcial i pare a temps complet. Si fa set anys m’haguessin dit que tindria tres nens i una nena, segurament no m’ho hagués cregut. Segons com es miri, és una sentència de mort: bolquers, farinetes i els “terribles dos” multiplicats per quatre. Sort que un se’ls estima, eh? De fet, si fa set anys m’haguessin dit que després de tenir en Teo tindria tres fills més, possiblement m’hagués pixat de riure. I és que el meu aterratge a la paternitat va ser per la porta gran: una cardiopatia congènita no diagnosticada abans del naixement, ensurt terrorífic i sis mesos d’espera mossegant-nos les ungles perquè ens fessin un forat a l’agenda dels cirurgians que van haver d’obrir el tòrax d’en Teo per fer-li un tuning seriós. Bromes apart, l’angoixa amb què vius una situació així no li desitjo a ningú. Se suposa que l’arribada d’un fill la vius amb alegria, emoció i petonets en parella meravellant-te de com de guapo t’ha sortit l’hereu. De guapo, en Teo ho era, però venia amb defectes de fabricació… De manera que vam seguir intentant-ho, amb més o menys encert: el segon tenia un hidrocele i el tercer una orella disparada fins l’infinit i més enllà. Però ai! La nena. Una santa, que fins i tot ha tret els meus rínxols! I així m’he de veure, fent mans i mànigues per no caure adormit en qualsevol racó a qualsevol hora del dia, amb un envelliment prematur (bé, potser no tan...
Past Masters, Vol. 1

Past Masters, Vol. 1

Em van explicar una teoria que no sé si té cap sentit ni cap base científica. Tampoc crec que sigui important que la tingui. Aquesta teoria venia a dir que vagi com vagi l’embaràs i el part, amb més o menys dificultats, amb més o menys dolors, amb més o menys sorpreses, la dona acaba oblidant tota aquesta experiència “traumàtica” en una boirina on només queden petits detalls, sovint els més agradables. És la manera que té la natura de tenir-nos llestos per a repetir i així perpetuar l’espècie. Perquè, segons com hagi anat, qui coi voldria tornar a passar per una nou embaràs i un nou part? Bé, doncs jo he tingut algun nadó últimament entre braços i m’he adonat que ho he oblidat tot. Absolutament tot. Amb prou feines els sé agafar i ja no recordo què era donar un biberó o preparar unes farinetes. Trobar-te un bolquer per canviar o aixecar-te tres cops cada nit? No sé de què em parleu. Els períodes s’han fusionat en la mateixa boirina que comentava abans. Recordo quan l’Emma va començar a caminar o quan li vam treure el bolquer perquè tinc una referència temporal clara però he oblidat completament una quantitat esfereïdora de detalls. En quins mesos va començar a dir les seves primeres paraules o va començar a parlar directament o anar a quatre grapes o a menjar sòlids i mastegar. Tot això són puntets brillants en l’horitzó que s’allunyen, s’allunyen, s’allunyen i se’n van. Per tant, sóc un pare incapaç de participar en una conversa amb altres pares novells sobre el vòmit del rotet o la bona...