La sàvia confitura de la iaia Montserrat

La sàvia confitura de la iaia Montserrat
Aquest dimecres tenin un nou un pare convidat, el Ricard Espelt. Artista de les paraules i les aquarel·les, a mig camí entre el poble 2.0 i les cooperatives urbanes de consum .
Fotografia de la iaia Montserrat, la besàvia, amb el Ricard a la taula de la cuina del carrer Creu Guixera

Fotografia de la iaia Montserrat, la besàvia, amb el Ricard a la taula de la cuina del carrer Creu Guixera.

Poma

Fa fred. La silueta de la iaia, tenint cura de les melmelades que bullen al bany maria, contrasta amb el fil de llum que es filtra pels regalims que produeix el vapor en els petits vidres de la finestra. Assegut a la taula, em sento feliç de tenir una referència espacial definitiva per no equivocar-me mai més: l’esquerra (el rebost), la dreta (la cuina).

Tinc cinc anys quan marxem de la casa del carrer Creu Guixera de Manresa, però la geografia del meu cor queda impregnada del flaire —per sempre més— del record de fruita bullida, poma.

Pera

Fa bo. La mestra Pilar m’explica que a la quitxalla els encanta rebre visites. Està segura que els dibuixos que hem pensat per explicar la llegenda de Sant Jordi el proper dimecres seran un èxit.

Amb la feina enllestida, comencem a parlar dels alumnes als quals els faig —actualment— classe a secundària. M’esborrona escoltar que la visió que tenia la professora d’infantil fa més d’una dècada és —gairebé— clavada a la que tinc jo ara. En Marc, de ben petit ja era la pera.

Tomàquet

Fa calor. És estiu i les nenes són a l’hort. Fa setmanes que la producció de verdures és enorme. El lloc s’ha convertit en un punt de trobada intergeneracional i d’aprenentatge.

Fa estona que no surto de casa i decideixo fer un tomb en direcció a l’indret màgic. Tot just estic en el seu camp de visió, la Queralt surt a rebre’m amb un somriure de bat a bat. Em mostra il·lusionada com, en poc més d’una setmana, les llavors han produït una planta que gairebé fa un pam.

Amb la cistelleta ben plena de verdures tornem a casa. Al passar per l’hort del Jaume, el saludem. L’home, amb el caveguet a la mà, ens respon amb un somriure. Té els pòmuls roigs com un tomàquet.

Taronja

Fa fresqueta. Les fulles seques, recollides al davant de casa, són una bona base per col·locar dins la capsa els pots de melmelada de cinc gustos diferents, pebrots escalivats i unes trufes que comencen a sentir-se còmodes amb una climatologia més propera a l’hivern. Afegim una llista amb totes les delícies que formen part d’aquell regal únic.

Decorem la caixa seguint el mateix patró utilitzat per als pots: adhesius de colors i traços de retolador. Finalment, afegim les lletres encolades i un text que diu «gomets creatius» en el darrer puntet, taronja.

Bròquil

Torna a fer fred. Espontània i atenta com és, la Txell em recorda que jo —abans— no volia anar a comprar a aquella botiga perquè em semblava que era massa cara. Accepto la interpel·lació i li dono la raó.

Li explico que els productes que comprem ara són cultivats a prop, com els del nostre hort, i —per tant— evitem la contaminació del transport que provocaria menjar productes llunyans com els que venen en altres botigues.

S’ha acabat. Sí, el bròquil.

Articles relacionats:

Deixa un comentari

%d bloggers like this: