La sàvia confitura de la iaia Montserrat

La sàvia confitura de la iaia Montserrat

Aquest dimecres tenin un nou un pare convidat, el Ricard Espelt. Artista de les paraules i les aquarel·les, a mig camí entre el poble 2.0 i les cooperatives urbanes de consum . Poma Fa fred. La silueta de la iaia, tenint cura de les melmelades que bullen al bany maria, contrasta amb el fil de llum que es filtra pels regalims que produeix el vapor en els petits vidres de la finestra. Assegut a la taula, em sento feliç de tenir una referència espacial definitiva per no equivocar-me mai més: l’esquerra (el rebost), la dreta (la cuina). Tinc cinc anys quan marxem de la casa del carrer Creu Guixera de Manresa, però la geografia del meu cor queda impregnada del flaire —per sempre més— del record de fruita bullida, poma. Pera Fa bo. La mestra Pilar m’explica que a la quitxalla els encanta rebre visites. Està segura que els dibuixos que hem pensat per explicar la llegenda de Sant Jordi el proper dimecres seran un èxit. Amb la feina enllestida, comencem a parlar dels alumnes als quals els faig —actualment— classe a secundària. M’esborrona escoltar que la visió que tenia la professora d’infantil fa més d’una dècada és —gairebé— clavada a la que tinc jo ara. En Marc, de ben petit ja era la pera. Tomàquet Fa calor. És estiu i les nenes són a l’hort. Fa setmanes que la producció de verdures és enorme. El lloc s’ha convertit en un punt de trobada intergeneracional i d’aprenentatge. Fa estona que no surto de casa i decideixo fer un tomb en direcció a l’indret màgic. Tot just estic en el...
Què canvia en el primer any com a pare?

Què canvia en el primer any com a pare?

– L’estat físic. Si abans podia anar a córrer unes tres o quatre vegades a la setmana, des de que soc pare això s’ha reduït pràcticament a una a la setmana… o una al mes. I el motiu no és la falta de temps que pugui semblar, sinó la falta d’energia i el cansament. Abans de ser pare, córrer i fer esport era una manera de desestressar-me, cremar energia i relaxar-me. Durant els últims mesos, el cansament i l’horari trastocat d’hores de son conviden poc a fer esport, i els temps de descans els prefereixo destinar a descansar del tot. Ara que fa el primer aniversari, estic intentant ordenar aquests espais i poder tornar a córrer i fer l’esport que vull i que em va bé. – Anar a dormir tard, llevar-se tard? No, anar a dormir tard vol dir igualment llevar-se dora (i llevar-se a mitja nit, també). Abans de ser pare, alguns dies et podies permetre anar a dormir unes hores més tard, sabent que si al dia següent no tenies res a fer, podries dormir unes hores més. Ara ja no, si vas a dormir unes hores més tard, ell es despertarà a la mateixa hora que cada dia i començarà la rutina igual. – Horaris de temps lliure. Abans de ser pare, podia passar quatre hores d’un diumenge a la tarda editant vídeos, navegant per internet, escrivint a blogs, fent un curs online, etc. Ara tenir aquestes quatre hores seguides per fer aquestes activitats, vol dir que algú altre s’ha de quedar amb ell, i que per tant no és tant fàcil ni sovint poder...
Ballad of The Mighty II

Ballad of The Mighty II

Current mood: Pares que viviu rodejats de la Frozen-mercadotècnia, no us aixequeu cada dia taral·larejant “Let It Go“? No renteu els plats amb “For The First Time in Forever” incrustada als vostre cervell? No aneu a la feina al ritme de “Love is an Open Door“? No m’ho crec. I què pot arribar a fer un pare o una mare per l’obsessió d’un fill, carn de la seva carn, sang de la seva sang, impostos indirectes inclosos? Fer seva també l’obsessió. La setmana passada parlàvem de vídeos que agradessin als més petits. Però i els vídeos que protagonitzem amb els més petits? Doncs hi ha pares que fan això: Si no pots amb ells, uneix-te. Perquè la paternitat, no sé si us ho havien dit mai, és un dels remeis més eficaços per l’antisociabilitat (aquesta paraula probablement NO existeix) i per la vergonya aliena. I a la gent introvertida com jo, això ja ens va bé. Ja no parlo només de saludar a la porta de l’escola, de retornar les salutacions al parc d’infància o de visitar el chiqui-park sense haver plorat durant deu minuts abans d’arribar. Parlo de perdre completament el nord: Jo seria més de donar el meu suport total a la línia que segueix Dicken Schrader amb les seves versions de Depeche Mode casolanes acompanyat dels seus fills. Es fan dir DMK i fan coses com: Encara que la peça que més m’ha arribat és aquesta, on un pare ajuda a la seva filla petita a passar una nit d’insomni més tranquil·la, distraient-la del terrible so dels focs d’artifici que la espanten a la llunyania. Tot...
Ballad of The Mighty I

Ballad of The Mighty I

La escena a continuacion está rodada por especialistas en circuito cerrado. NO intentéis hacerlo en vuestras casas. – Ja no sé què fer. A casa meva no es pot escoltar una altra cosa que la banda sonora de Frozen. – Bah. La meva filla només escolta els Beatles i Mozart que va molt bé per la sinopsis cerebral. Fundido en negro. És el típic tic que tenim molts pares que ens pensem que el nostre fill serà el recopetín, el més guay i diferent a tots els altres. Els nostres nens no escoltaran bandes sonores de Disney ni miraran la Peppa Pig (què és una mica de bufetada) perquè seran MODERNS. I, per evitar un tòpic, ens llencem de cap a un altre: els Beatles. Després ja arriba la fase: que si la meva filla flipa amb Portishead, que ja taral·lareja Beethoven i que si el meu nen va a dormir amb Marilyn Manson. Doncs mireu. No. L’Emma, com mig planeta, està obsessionada amb Frozen: amb la pel·lícula, els personatges i les cançons. I és així. Li encanten moltes altres pel·lícules Disney, que se les empassa com si no en tingués mai prou, i per suposat, li xiflen els números musicals, però Frozen, avui, lo peta. Això no treu que continuï escoltant música més adequada per la seva edad però, com ella és molt d’obsessions, ara toca aquesta. Que si he intentat que escolti la música que li agrada al seu pare? És clar que sí. No he insistit gaire, la veritat, perquè no tinc clar ni com ni per on començar però sé que ja arribarà. Davant el...
Exercicis d’estil: l’home que va anar al metge

Exercicis d’estil: l’home que va anar al metge

Oftalmòleg Va agafar el nen i se’l va posar davant, a la motxilla. Va caminar quatre carrers mal comptats fins la parada del metro: l’esperaven prop de 40 minuts sota terra. Paciència. Sort que el nano era de tarannà tranquil. I simpàtic: no va parar de somriure a la resta de passatgers, que li retornaven la salutació implícita amb somriures, ganyotes i tot tipus de gestos. Arribats a la parada va sortir a la superfície. Feia fred i plovia. Va tapar bé el petit amb l’anorac i, armat amb un paraigua plegable barat, va arribar al metge en dues passes. Sense ser buida la sala d’espera, es notava que l’hora, els volts del migdia d’un dilluns qualsevol, no era la de major afluència, en comparació amb d’altres vegades. Homes Mi’te’l: quarts de dotze i amb la canalla a coll. Un dilluns. No hauria de ser a la feina, aquest tio? Pobre, potser no en té. Sinó, el nano seria amb la mare, està clar. Però no, deu ser a l’atur, sinó de què. Suposo que deu anar al metge: sembla que el nano té una cosa a l’ull, una conjuntivitis o jo-què-sé. Sí, sí, mira, el té tot vermell i plorós. I ell, que no deu tenir feina, aprofita per dur-lo al metge. Quina putada, no tenir feina. I enlloc de poder sortir a buscar-ne et quedes a casa de maruja. I et deus anar apalancant i deus acabar anant a comprar, i fent els plats, i la cuina, i tot plegat. I què fots amb el nano tot el dia, tu sol? A l’atur segur, sinó, de què?...
La carta als Reis en 7 botigues de joguines i ‘mitja’

La carta als Reis en 7 botigues de joguines i ‘mitja’

A continuació una selecció molt personal de botigues de joguines amb l’esperança que pugui ajudar a algú a trobar bons presents per al dia de Reis… i en tot cas almenys per a consignar públicament alguns paradisos propers i estimats amb l’ànim de poder ser ampliats amb les vostres aportacions. Ah, aquest llistat recent de Time Out m’ha animat a fer aquesta entrada. 1. La Carpa: Què: baldufes, calidoscopis, joguines de llauna, figures de cartró, mòbils i altres joguines tradicionals… i també modernes, sempre en una innegociable versió analògica. On: al carrer Ballesteries de Girona, al cor del barri vell i amb unes vistes fabuloses al riu Onyar. Perquè: tracte proper, coneixement profund de la matèria en un local que és una acumulació prodigiosa d’objectes i que reprodueix sense afectació i amb modèstia la màgia de la joguina. Entrar a la botiga és com obrir el cofre d’un tresor. 2. CosmoCaixa: Què: llibres, ninots, jocs i altres objectes d’experimentació, kits d’observació… tot plegat filtrats per la temàtica del centre, la ciència vista des d’un punt de vista ampli. On: Al CosmoCaixa Barcelona, al carrer d’Isaac Newton. Perquè: A tots els que els agraden les botigues de Museus reconeixeran aquí la disposició elegant de l’espai, l’atenció diligent però distant, alguns sospitosos habituals en els expositors d’aquesta mena de botigues… però també i especialment una selecció única de productes. 3. Barruguet: Què: Jocs i joguines que estimulen l’aprenentatge i l’experimentació. Selecció àmplia i ben presentada, toquen quasibé totes les tipologies de joguina. També tenen una ‘zona’ destinada a cotxets, bressols (stokke, bàsicament). On: A la Gran Via, a tocar de Rambla Catalunya. Més cèntrica, impossible. Perquè: la facilitat amb la que els nens poden provar -tot jugant- tot el material exposat és...