Ploraré la seva absència als teus braços

Ploraré la seva absència als teus braços
Sense títol, cortesia de <a href="https://www.flickr.com/photos/sunriseodyssey/15657152112"> sunriseOdyssey</a>

Sense títol, cortesia de sunriseOdyssey.

Portaven molts anys junts. I s’estimaven. Molt. Tant com per ser els millors confidents un de l’altre. Com per a què un pensés primer de tot en l’altre quan necessitava explicar, compartir algun pensament, alguna cosa que li havia passat, un dubte, una por, una il·lusió, una notícia. L’un era el millor escoltador de l’altra i l’altra el millor escoltador de l’un.

Un dia va arribar totalment desconsolat.

— Saps que t’estimo molt. I precisament per això necessito dir-te que he conegut algú. I que necessito explicar-t’ho. Vull seguir estant amb tu, però ara és amb ella amb qui voldria estar. Però ella no hi és. Ens veiem de tant en tant. Sí, ens hem estat veient de tant en tant. Cada dia, de fet, en els últims tres anys. És a tu a qui estimo, però a ella també. I quan no hi és se’m trenca el cor. Tu segur que m’entens, perquè em coneixes: són tants anys plegats… però ara és amb l’altra amb qui vull estar. Quan marxa del meu costat em puja el cor gola amunt i no puc més que desitjar que no marxi. Penso que no tornarà mai, que no hauria de marxar mai no sigui que la perdi. Segur que entens com em sento quan et dic que només vull que no marxi, que la vull a ella. Tu em coneixes, i saps què és això. Vull que em consolis per la seva absència. Vull que m’abracis, vull que eixuguis les meves llàgrimes perquè no hi és, perquè ha marxat, perquè no sé si tornarà. Vull que em reconfortis amb l’amor que sé que em professes per l’amor ferit que sento ara per l’altra. Vull estar amb ella i només et tinc a tu per consolar-me. Consola’m. Si et plau. Mai ho he necessitat tant. Jo. Ho necessito. Que tu em consolis a mi.

La primera confessió va ser no un cop, sinó un atropellament en tota la regla. L’amor que, sí, certament, li professava va passar pel davant d’altres emocions, barrejades, confuses, de gelosia, de tendresa, de rebuig, de reconquesta, de despit, d’anhel. Però l’amor era massa fort.

La situació es va repetir. Es repetia. Gairebé a diari. Sovint més d’un cop al dia. Sentir-se necessitat per consolar per l’absència d’altri. Quina ironia. Quina crueltat.

Quan la mare marxa, per la porta, per anar a treballar, és als braços del pare que es llença. En total desconsol. Amb plor desenfrenat. Vol que la consoli, vol que la reconforti, vol que li faci més suportable l’absència de la mare.

— La mama, vull la mama. Papa, vull la mama!

I el pare s’empassa tot el que li puja a la gola, empeny a un costat tot el que se li remou per dins. I l’abraça.

— Aviat tornarà, la mama, i voldrà estar amb tu.
— Sí, vull la mama.
— No ploris…
— Vull la mama!

Sí, jo també. La vull: per tots dos.

Articles relacionats:

Deixa un comentari

%d bloggers like this: