A tots els que diuen: un nen acabat de néixer ‘no fa res’

joaniuri

Et miro i no t’entenc, però és part del joc. El joc de reconèixer-nos. Ens hem de donar temps. No podem anar més ràpid, no podem anar més lent. Poques vegades a la vida serem com ara, a la vegada, observadors i protagonistes.

Hi ha alguna cosa ancestral, en aquest diàleg sense paraules, és alguna cosa molt especial i que passarà (diuen, diuen) molt aviat. T’he vist com un enigma i com una senyal, com una promesa i com un regal. M’has semblat familiar, i també un complet estrany. Ja no em podria imaginar la vida sense tu, i encara em sorprenc quan et veig a casa amb la mare o amb el teu germà.

Els teus somriures són cada vegada menys rars (el dia 23 va fer dos mesos que vas arribar al món) i ja et fas escoltar amb sons que no volen dir res i que a la vegada ho diuen tot: ei, que estic aquí.

I jo encara no he aconseguit veure si t’assembles a la teva mare o a mi, el teu pare. Però ja sé que ets irrepetible i que no he hagut de repartir amor, sinó que l’he sumat (l’amor no es compta, l’amor s’estira).

Saps? Això em preocupava una mica. Com fer-te lloc. Però el teu primer plor ho va fer molt fàcil i va convertir el número 4 en el més bonic del món. Tan de bo conservem alguna cosa d’aquests primers mesos plegats. De quan ens ho vam passar tan bé descobrint les infinites possibilitats de no fer res.

Articles relacionats:

3 Comments

  1. Que maco!! M’has fer plorar d’emoció!

    Reply
  2. Fa temps que us vaig llegint, però no sóc gaire de comentar. Avui no me’n puc estar: el text és senzill, ras, curt i genial. Endavant!

    Reply
  3. Preciós. No es pot dir millor, ni més clar!!!

    Reply

Deixa un comentari

%d bloggers like this: