A tots els que diuen: un nen acabat de néixer ‘no fa res’

joaniuri

Et miro i no t’entenc, però és part del joc. El joc de reconèixer-nos. Ens hem de donar temps. No podem anar més ràpid, no podem anar més lent. Poques vegades a la vida serem com ara, a la vegada, observadors i protagonistes.

Hi ha alguna cosa ancestral, en aquest diàleg sense paraules, és alguna cosa molt especial i que passarà (diuen, diuen) molt aviat. T’he vist com un enigma i com una senyal, com una promesa i com un regal. M’has semblat familiar, i també un complet estrany. Ja no em podria imaginar la vida sense tu, i encara em sorprenc quan et veig a casa amb la mare o amb el teu germà.

Els teus somriures són cada vegada menys rars (el dia 23 va fer dos mesos que vas arribar al món) i ja et fas escoltar amb sons que no volen dir res i que a la vegada ho diuen tot: ei, que estic aquí.

I jo encara no he aconseguit veure si t’assembles a la teva mare o a mi, el teu pare. Però ja sé que ets irrepetible i que no he hagut de repartir amor, sinó que l’he sumat (l’amor no es compta, l’amor s’estira).

Saps? Això em preocupava una mica. Com fer-te lloc. Però el teu primer plor ho va fer molt fàcil i va convertir el número 4 en el més bonic del món. Tan de bo conservem alguna cosa d’aquests primers mesos plegats. De quan ens ho vam passar tan bé descobrint les infinites possibilitats de no fer res.

3 Comments

  1. Que maco!! M’has fer plorar d’emoció!

    Reply
  2. Fa temps que us vaig llegint, però no sóc gaire de comentar. Avui no me’n puc estar: el text és senzill, ras, curt i genial. Endavant!

    Reply
  3. Preciós. No es pot dir millor, ni més clar!!!

    Reply

Deixa un comentari

%d bloggers like this: