Militar la paternitat en la igualtat: el cas de les reunions de feina

Militar la paternitat en la igualtat: el cas de les reunions de feina

Fotografia d'un conjunt d'escultures de monjos budistes

D’un temps ençà he arribat a la convicció que el feminisme no pot ser cosa de dones. No pot ser-ho com l’abolició de l’esclavitud no pot ser cosa d’esclaus. No dic que aquests no hi tinguin interès, en l’abolició de l’esclavitud, però em sembla important apuntar que a qui li correspon de veres acabar amb la xacra de l’esclavitud és a l’esclavista. Igual que a qui li correspon de veres acabar amb la discriminació de gènere, amb la violència, amb, en definitiva, el masclisme, no pot ser ningú més que al mascle. Pot ser que això sembli una obvietat: només cal una repassada a l’hemeroteca d’ahir mateix per adonar-se que no és tan obvi.

Aquesta reflexió treu a cap que l’exercici d’una plena paternitat, avui en dia, passa necessàriament per militar en el feminisme. I defensar que les dones puguin ésser plenament lliures i gaudir d’exactament dels mateixos drets que els homes passa, al mateix temps, per militar en una paternitat en igualtat de condicions amb la maternitat (salvant comptadíssimes excepcions de naturalesa estrictament biològica: parir, donar el pit…).

Tanmateix, de militàncies n’hi ha moltes i de molt tipus. Habitualment ens vénen al cap les militàncies més definitives, les de lluita en la batalla final.

No obstant, la paternitat ens ofereix incomptables —faig servir el terme de forma totalment deliberada— ocasions per a exercir guerra de guerrilles, sovint més destructiva (o constructiva, segons es miri) a l’hora d’advocar pels drets de la dona. I, m’agradaria afegir, fins i tot potser més efectiva, si ens creiem l’argument amb què començava aquesta reflexió: que el feminisme és cosa d’homes, i que la discriminació s’ha de desmuntar des de dintre.

Sobre això, hi ha una pràctica que he convertit en recorrent els darrers anys: explicitar els problemes de conciliació familiar a l’hora d’acceptar assistir a reunions o esdeveniments on se’m convida a participar. Explicitar vol dir que no busco excuses, que no faig veure que m’ho penso, que no consulto l’agenda amb cara pensativa. No. Explicitar vol dir que a qualsevol proposta que se surt de la dinàmica normal de la feina (o del lleure, també el lleure) automàticament poso dues qüestions sobre la taula:

  • Com afectarà la decisió que prengui a la canalla.
  • Com afectarà la decisió que prengui a la meva parella.

“Perdoneu, però no us puc dir res fins que no ho consulti a casa”. “Perdoneu però aquest horari és delicat a casa: sopars, banys, dormirs. Ho haig de consultar”. “Perdoneu però fa massa dies que la meva agenda fa anar malament els de casa, hauríem de canviar-ho de data/hora”. “Perdoneu però no podrà ser: ni m’ho puc ni m’ho vull combinar. Haurà de ser d’una altra manera”. I així repetides vegades.

Això no vol dir que la canalla o la parella passin sempre per davant. O que la canalla o la parella ho decideixin tot. Afortunadament tenim les prioritats prou en línia com per a què el filtre previ que jo faig sovint sigui compartit per tothom i siguin poques les coses que acaben debatent-se (en el fons, la majoria de vegades més que debatre el que necessito és ajuda amb decisions que no m’agrada prendre, ajuda del tipus “no, ja saps que no ho pots fer”).

Però fujo d’estudi. Deia que aquí l’important no és si la canalla o la parella ho decideixen tot, sinó aprofitar totes aquestes ocasions per a fer pedagogia. O militància. Pot ser que la decisió d’anar a una reunió a les vuit del vespre estigui ja presa (en positiu o en negatiu), per la seva importància, o perquè ja sé com està el percal a casa. Però val la pena no desaprofitar l’ocasió per a fer veure l’interlocutor l’impacte personal que té aquesta decisió. I, més que personal, l’impacte “polític”. Que no és que jo ja em trobaré la canalla dormint, sinó que “algú altre” els haurà de donar de sopar sola, banyar-los sola i allitar-los sola. I que això serà a costa del seu benestar. I de la seva llibertat de fer altres coses.

Al llarg dels anys gairebé mai m’he trobat amb aquesta actitud (“ei, que a aquesta hora poso els nens al llit!”), al menys no en aquest país — a l’estranger generalment passa tot el contrari i, de fet, programar una reunió fora d’hores sol començar per una disculpa i raons de força major (diferents zones horàries, per exemple). Aquí més aviat et trobes sorpresa quan no desaprovació. Sorpresa per la novetat de l’argument (“mira tu!”). Desaprovació perquè és “poc professional”, quan no un “símptoma de debilitat” (debilitat respecte a la parella, a la dona). I, no ens enganyem, els gestos condescendents (“de veritat no vindràs per això?”) pertanyen a aquesta última categoria.

I precisament per això he optar per palesar, per explicitar aquests motius. Perquè són importants. Perquè són fonamentals. Perquè en amagar-los empitjorem la situació. Perquè en esquivar-los ens convertim en part del problema. Perquè lluitar contra la discriminació de gènere, pares, nois, és cosa nostra.

Articles relacionats:

3 Comments

  1. Hem de fer el pas i EXIGIR la conciliació, sense justificar-nos ni disculpar-nos.

    Reply
  2. Molt bé.

    Reply
  3. Estic d’acord, però hi ha un factor d’autocensura absurda. Crec que hi més por a la possible resposta que no pas manca de comprensió. En el meu cas, per exemple, em van oferir una feina compromesa, interessant per mi. La meva primera condició va ser començar a les 9.30h perquè de 8 a 9 havia/volia ocupar-me dels fills i acompanyar-los a l’escola. Cap escarafall i feina concedida -per un altre mascle, per cert. No sempre és així, però en general, sempre he trobat comprensió quan he exposat motius de conciliació per tancar agendes (excepte aquell mascle pare i progre que em negava el mes d’excedència sense sou que vaig demanar-li quan va néxer el meu segon fill…)

    Reply

Deixa un comentari

%d bloggers like this: