Militar la paternitat en la igualtat: el cas de les reunions de feina

Militar la paternitat en la igualtat: el cas de les reunions de feina

D’un temps ençà he arribat a la convicció que el feminisme no pot ser cosa de dones. No pot ser-ho com l’abolició de l’esclavitud no pot ser cosa d’esclaus. No dic que aquests no hi tinguin interès, en l’abolició de l’esclavitud, però em sembla important apuntar que a qui li correspon de veres acabar amb la xacra de l’esclavitud és a l’esclavista. Igual que a qui li correspon de veres acabar amb la discriminació de gènere, amb la violència, amb, en definitiva, el masclisme, no pot ser ningú més que al mascle. Pot ser que això sembli una obvietat: només cal una repassada a l’hemeroteca d’ahir mateix per adonar-se que no és tan obvi. Aquesta reflexió treu a cap que l’exercici d’una plena paternitat, avui en dia, passa necessàriament per militar en el feminisme. I defensar que les dones puguin ésser plenament lliures i gaudir d’exactament dels mateixos drets que els homes passa, al mateix temps, per militar en una paternitat en igualtat de condicions amb la maternitat (salvant comptadíssimes excepcions de naturalesa estrictament biològica: parir, donar el pit…). Tanmateix, de militàncies n’hi ha moltes i de molt tipus. Habitualment ens vénen al cap les militàncies més definitives, les de lluita en la batalla final. No obstant, la paternitat ens ofereix incomptables —faig servir el terme de forma totalment deliberada— ocasions per a exercir guerra de guerrilles, sovint més destructiva (o constructiva, segons es miri) a l’hora d’advocar pels drets de la dona. I, m’agradaria afegir, fins i tot potser més efectiva, si ens creiem l’argument amb què començava aquesta reflexió: que el feminisme és cosa d’homes, i que...
Els mars s’han tornat grocs

Els mars s’han tornat grocs

Jo no era un nen especialment àgil. Tampoc era dels que, a educació física, s’encallava saltant el poltre però algun plint sí que havia acabat en fallida. Explica la llegenda que, una tarda qualsevol de la dècada dels vuitanta, no vaig ser capaç de pujar pel tronc d’un arbre fins a les seves branques més altes, davant les rialles sorolloses i la burla generalitzada d’un grup de nens coetanis i suposadament amics meus. El segon acte d’aquesta llegenda narra com la meva mare em va arrossegar de la mà aquella mateixa nit, després de sopar, de nou cap a l’arbre en qüestió i em va fer aprendre a pujar per un tronc al més pur estil “pongo a este tronco por testigo que de mi hijo no se vuelve a reir nadie”. Hi ha qui diu que em va tenir deu minuts escalant. Hi ha qui parla de més d’una hora. No hi havia lloc per a la rendició ni pel fracàs. Jo només volia dir-vos que l’Emma encara no fa cabrioles amb el patinet de tres rodes com altres nens de la seva edat però és que m’és...
Baby led weaning i l’alimentació infantil

Baby led weaning i l’alimentació infantil

Si bé al principi, per completa desconeixença, no tenia gaire interès pel “baby lead weaning“, 6 mesos després escric aquestes reflexions. Mai m’havia preguntat com els nens i nenes aprenen a menjar ni en què consistia el procés d’anar introduint aliments, etc. fins que t’hi trobes. Com en tants d’altres temes de la paternitat, hi ha diferents corrents i enfocaments a l’hora de començar a donar menjar als recent nascuts, i el baby lead weaning n’és un d’ells. Resumint molt, implica començar a introduir aliments sòlids en trossos, enlloc de papilles, purés i triturats. Hi ha la versió més estricta i la mixta, o la pròpia interpretació que els pares en puguin fer. Hi ha corrents que defensen que als 4 mesos cal començar a donar papilles com a complement de l’alletament. I n’hi ha que defensen que fins als 6 mesos es mantingui únicament la llet materna, com avala el sistema de salut anglès NHS, reconegut mundialment, i l’Organització Mundial de la Salut. El baby lead weaning, proposa introduir elements sòlids directament, com a complement de la llet materna, sense passar per la fase de papilles. Trossos de la mida d’un dit que el bebè pugui agafar amb la mà i posar-s’ho a la boca. Tot i que no té dents, ja ho xupa i descobreix moltes textures i sabors. Si bé no vull fer apologia d’aquest mètode només vull explicar la nostra experiència. Fins als 6 mesos, només pit i a partir d’aquí comencem a donar trossos de fruita i verdura cuita, tallada a la mida d’un dit. Com ja s’indica a tot arreu, el primer mes...
A tots els que diuen: un nen acabat de néixer ‘no fa res’

A tots els que diuen: un nen acabat de néixer ‘no fa res’

Et miro i no t’entenc, però és part del joc. El joc de reconèixer-nos. Ens hem de donar temps. No podem anar més ràpid, no podem anar més lent. Poques vegades a la vida serem com ara, a la vegada, observadors i protagonistes. Hi ha alguna cosa ancestral, en aquest diàleg sense paraules, és alguna cosa molt especial i que passarà (diuen, diuen) molt aviat. T’he vist com un enigma i com una senyal, com una promesa i com un regal. M’has semblat familiar, i també un complet estrany. Ja no em podria imaginar la vida sense tu, i encara em sorprenc quan et veig a casa amb la mare o amb el teu germà. Els teus somriures són cada vegada menys rars (el dia 23 va fer dos mesos que vas arribar al món) i ja et fas escoltar amb sons que no volen dir res i que a la vegada ho diuen tot: ei, que estic aquí. I jo encara no he aconseguit veure si t’assembles a la teva mare o a mi, el teu pare. Però ja sé que ets irrepetible i que no he hagut de repartir amor, sinó que l’he sumat (l’amor no es compta, l’amor s’estira). Saps? Això em preocupava una mica. Com fer-te lloc. Però el teu primer plor ho va fer molt fàcil i va convertir el número 4 en el més bonic del món. Tan de bo conservem alguna cosa d’aquests primers mesos plegats. De quan ens ho vam passar tan bé descobrint les infinites possibilitats de no fer...