Perquè els pares ens queixem tant, o tenir fills és bo o no?

Imatge d'un home desesperat

Desperate Salva, cortesia d’Salva.

Els pares ens queixem. Molt. Moltíssim. S’apleguen dos pares en una conversa i és qüestió de segons que tot acabi convertint-se és un repertori de planys, desoris, desastres i catàstrofes diverses. Ens queixem tant, tant, que no és estrany sentir-se dir “és sentir-vos/llegir-vos parlar de la paternitat i treure-se’ns les ganes” o “ho pinteu fatal”.

Per què ho fem això? Bé, alguns ho fan perquè realment creuen que s’han equivocat… però els que tenim més d’un fill (desitjat) no tenim aquesta excusa. Per tant, per què ho fem això?

Després de pensar-hi força — a base de sentir-me dir això de “pintar-ho fatal” als que vénen darrere meu, m’he posat a pensar-hi — crec que tinc una resposta curta i una de llarga, en forma de metàfora.

La resposta curta és que hi ha més de 1.000 motius pels quals no ser pare, motius fàcils d’enumerar i descriure. Per contra, hi ha un únic motiu per ser-ne, motiu que és molt difícil d’explicar i que, tanmateix, pesa més que tots els altres plegats i “compensa” en escreix.

Sí, com a explicació no és cap paradigma de l’oratòria… però és així. Quan els pares ens queixem és perquè els motius de malestar són fàcils d’identificar, es poden explicar sense complicacions, fer-ho és terapèutic i, si a les penes punyalades, encara pots acabar rient-te’n i acabar passant una bona estona. La resta, la part bona, és molt més difícil d’explicar. Qui entén — sense haver-ho viscut en primera persona — el que significa un “papa t’atimu”? És més, pot arribar a sonar… empalagós, fins i tot… ridícul?

Entrem a la resposta llarga. Imagineu-vos que teniu parella. I que viviu plegats. Imagineu-vos el vostre últim any de convivència. Sencer. Si us pregunten per aquests 365 de convivència amb la parella que estimeu, segur que direu de tot. Però us serà més fàcil explicar l’enganxada d’aquell dia en què tots dos anàveu cansats que no pas els molts altres dies que, sense que passés res especial, van acabar essent… especials. Primer fareu fàstics i després fareu broma dels cabells a la banyera o de la roba interior bruta oblidada al lloc que no toca. I segurament passareu de puntetes — o directament obviareu — les escenes de llit (o de taula de la cuina…), per pudor, per intimitat. Mentre la discussió més absurda sobre quina pel·lícula veure pot ser de discussió pública, els moments més íntims us pertanyen només a vosaltres. Tampoc ningú no entendria què té d’especial aquella paraula que vàreu aprendre unes vacances a l’estranger i, des de llavors, es pronuncia per a invocar sentiments inexplicables, però viscuts amb la màxima de les intensitats.

Ara agafeu aquest últim any de convivència. Sencer. I feu-lo encabir en un sol dia. 365 dies de convivència — d’amor, de desencontres, de projectes, de problemes, de petons, d’arrufades de celles, de floretes, de paraules fora de lloc — tots ells posats en 24 hores. I tindreu el que crec que és una bona aproximació del que representa la paternitat: una convivència altament emocional condensadíssima en minuts que de vegades passen més que lents i d’altres s’amunteguen per a avançar-se uns als altres. Repetits canvis d’humor que sembla que no puguin encabir-se en menys de mitja hora. Activitats executades per obra i omissió. I petons. I vòmits. I paraules. I petons i vòmits i paraules i jocs i plors i estirabots i abraçades i bolquers i caigudes i esgarrapades i cants i balls i crits i petons i abraçades i sons i vigílies i tràfecs i sabates i mitjons i petons i abraçades i córrer i parar i seure i aixecar-se i llevar-se i vestits i mals de cap i desencisos i emocions i amics i amigues i pares d’amics i escoles i passejos i cotxets i motxilles i biberons i logística i petons i abraçades.

Tot això en 24 hores. I demà, una altra vegada. I demà passat, un altre cop. I els dissabtes i els diumenges, el mateix programa. I les festes majors i esdeveniments especials, el mateix però multiplicant-ne la intensitat fins a límits insospitats.

I llavors us pregunten: “què tal la vida en parella?” o, per al nostre cas, “què tal la vida de pare?” i tu dius “Cansada… ei, no, no, no em malinterpretis, eh? Molt bé tot, però una mica cansat. I no sàpigues el que em va fer ahir: acabava de vestir-la, fèiem tard a escola i va i agafa una gerra d’aigua que hi havia per allà i…” i al calaix dels sentiments oblidats els petons i les abraçades i les abraçades i els petons, per deixar pas a un monòleg sobre la inconveniència de mullar-se de cap a peus a dos minuts de sortir de casa per anar a escola.

Si us pregunten per la vida en parella, i si hi treus tot el que no vols compartir, el que et vols quedar per a tu, et queden quatre frivolitats precisament comparteixes per a desmitificar, per a rebaixar a la categoria de xavalla convivencial, per a fer net i que quedin, que et quedin, a tu, només els moments bons.

Amb la canalla passa semblant. Hi ha parts que les vols per a tu, i parts que saps que ningú no comprendrà, o ningú no serà capaç de sentir-les com tu, que ve a ser el mateix. I et queda la xavalla convivencial, la part prosaica, la part que sí entén la resta, la que, verbalitzant-la, vols canviar-li el signe per a què (al menys) sigui divertida.

La propera vegada que pregunteu a un pare, no li pregunteu com és ser pare sinó què se sent essent pare. Si aconseguiu que us ho expliquin, si aconseguiu que es facin entendre, veureu que les respostes d’una i altra pregunta no tenen res a veure.

Articles relacionats:

5 Comments

  1. En post precisament això! Que hi ha un munt de posts explicant els problemes i mal de caps que t’enfrontes al ser pare però mai o gairebé mai s’explica la part bona, com a molt acabes amb un “però tot això compensa” sense arribar-ho a desenvolupar. Començava a pensar que els pares eren gent sàdica que li agrada que tothom pateixi.

    Reply
    • Qui t’ha dit que no som uns sàdics i que aquest apunt no forma part d’un complot per a fer-vos caure a la trampa a tots? ];)

      Reply
    • @Pons és mooolt difícil explicar (i escriure) en què compensa…. Com diu l’Ismael les parts negatives són tant evidents, tant viscudes, tant tangibles, tant cansades, taaant… que les altres són més interiors i basades en petits detalls del dia a dia. Intentarem fer una recopilació a veure si ens surt un post més clarificador :)
      Gràcies per seguir-nos!

      Reply
    • En Pons i altres (molts altres lectors) necessitaven aquest post. :)

      Reply
  2. Segons el meu personal, peculiar i poc compartit punt de vista… ODIO el puto “però compensa” i lligat a això ODIO els putos pares ploramiques que anteposen la queixa a tota explicació del que és ser pare. És una puta falta de respecte cap als fills. Pares ploraners, aqui el pare HATER us diu; us hi haguéssiu posat un tap, xavals. I de postre; els vostres fills no son idiotes, de moment són potencialment més intel·ligents que vosaltres, amb el seu megaradar inoportú us senten repetir aquest mantra ploraner, i l’interpreten correctament, i us ho faran pagar, tremoleu. Ha!. Uri the hater.

    Reply

Deixa un comentari

%d bloggers like this: