Qui posa els límits?

Qui posa els límits?

Una de les coses més sorprenents i inesperades que he après en aquests primers 16 mesos com a pare, és descobrir que tenim massa tendència a posar límits a les persones. I no em refereixo als límits comportamentals de què està bé i què no està bé, sinó a les limitacions que posem al desenvolupament de les capacitats dels altres, sobretot infants. En educació aquest és un tema recurrent. En una aula amb 25 nens, si el mestre decideix què són capaços d’aprendre i què no, i en funció d’aquesta decisió es treballen uns continguts o altres, amb una metodologia o amb una altra, estem coartant les possibilitats d’aquelles persones que podrien anar a més… En el cas dels fills, en algunes situacions quotidianes jo pensava “Ah, encara és petit per fer això”, “ui això no cal que li diguis que no ho entendrà”, “Vols dir? Crec que fins als 2 anys res de res”. I han estat moltes i moltes vegades que jo estava equivocat, que el meu fill feia coses que jo pensava impossibles per la seva edat; es que fa 6 mesos encara s’arrossegava per terra!!! Quan es trobava en una situació nova o davant d’una dificultat “del terreny” s’ha buscat la manera de resoldre-la deixant-me bocabadat. Ha agafat “eines” que tenia a l’abast, ha transformat l’ambient, o simplement sabent quin era l’objectiu que volia, m’ha vingut a buscar per mostrar-me la situació i que l’ajudés a sobrepassar-la. Estic molt content d’haver pres consciència d’això als 16 mesos d’edat (que pensava que un mestre i psicopedagog tenia superadíssim) perquè vol dir que d’ara en endavant ja...
Catches thieves just like flies

Catches thieves just like flies

Als nou anys, barrejats entre alguns Mortadelos, la meva àvia em va regalar els primers còmics de Spider-Man. Comprats a una riera de Premià, suposo que la bona dona els va escollir perquè em veia mirar els dibuixos del personatge aràcnid de Marvel a la TV. El cas més clar de sinergia que existeix. Durant aquells primers anys, vaig consumir còmics amb constància. Astèrix, Tintíns i Eric Castels, Mortadelos i companyia. Però vaig quedar mesmeritzat per la màgia de l’univers Marvel, on convivien adolescents que suspenien exàmens perquè passaven la nit gronxant-se pels terrats amb éssers titànics d’altres mons que devoraven planetes per esmorzar. Avui dia, encara com a col·leccionista i lector, sovint em trobo pensant que m’agradaria que l’Emma pogués experimentar aquella sensació que vaig sentir un dia, el d’un univers nou que s’obre davant els teus ulls. Bàsicament m’agradaria que s’apassionés per alguna cosa com jo vaig fer, ja siguin els còmics o la música o qualsevol altre disciplina artística. Així, sovint em trobo administrant la meva extensa llibreria de còmics com a una herència per ella. Em trobo pensant què llegirà, quan ho llegirà, en quin ordre i si li agradarà com a mi. I si podrà identificar-s’hi. Ja sabeu, la típica projecció que fem els adults en els nostres fills de la que tant em dóna per parlar. I és aquest component identitari el que veig complicat. Tots aquells còmics estan majoritàriament escrits per homes i protagonitzats per mascles, adults o no tan adults. Heu posat un peu als cinemes últimament per veure les pel·lícules Marvel? Entre molta testosterona, els rols forts femenins estan en...

Perquè els pares ens queixem tant, o tenir fills és bo o no?

Els pares ens queixem. Molt. Moltíssim. S’apleguen dos pares en una conversa i és qüestió de segons que tot acabi convertint-se és un repertori de planys, desoris, desastres i catàstrofes diverses. Ens queixem tant, tant, que no és estrany sentir-se dir “és sentir-vos/llegir-vos parlar de la paternitat i treure-se’ns les ganes” o “ho pinteu fatal”. Per què ho fem això? Bé, alguns ho fan perquè realment creuen que s’han equivocat… però els que tenim més d’un fill (desitjat) no tenim aquesta excusa. Per tant, per què ho fem això? Després de pensar-hi força — a base de sentir-me dir això de “pintar-ho fatal” als que vénen darrere meu, m’he posat a pensar-hi — crec que tinc una resposta curta i una de llarga, en forma de metàfora. La resposta curta és que hi ha més de 1.000 motius pels quals no ser pare, motius fàcils d’enumerar i descriure. Per contra, hi ha un únic motiu per ser-ne, motiu que és molt difícil d’explicar i que, tanmateix, pesa més que tots els altres plegats i “compensa” en escreix. Sí, com a explicació no és cap paradigma de l’oratòria… però és així. Quan els pares ens queixem és perquè els motius de malestar són fàcils d’identificar, es poden explicar sense complicacions, fer-ho és terapèutic i, si a les penes punyalades, encara pots acabar rient-te’n i acabar passant una bona estona. La resta, la part bona, és molt més difícil d’explicar. Qui entén — sense haver-ho viscut en primera persona — el que significa un “papa t’atimu”? És més, pot arribar a sonar… empalagós, fins i tot… ridícul? Entrem a la resposta...