Serà nen o serà nena?

Serà nen o serà nena?

Molta gent s’imagina quants fills vol tenir i de quin sexe. Un nen i dues nenes, tres nenes i dos nens, només un nen, tres nenes i cinc nens o només una nena… Però al final serà Sor Cigonya de Paris qui acabarà decidint. I és que pensant en si nens o nenes, em preguntava si fa alguna diferència tenir un fill d’un sexe o d’un altre. Ens entendrà millor? És més fàcil un o l’altre? Ens estimarà més? Ens donarà més mals de cap? Ens farà riure més? Ens ajudarà en el dia a dia? Ens abandonarà quan siguem vells? El primer fill és una novetat! Potser preferies un nen o una nena però surti el que surti flipes igual (suposo). Però si en vols dos, tres o quatre, quina importància té de quin sexe siguin i sobretot, què passa si no en ve cap del sexe que un dels pares volia? M’imagino, i escric això per contrastar-ho amb l’audiència, que el pare pot voler tenir un nen i una nena, però que si venen dos nens estarà encantat igual. Però i a la mare, si volia un nen i una nena i venen dos nens, li quedarà sempre una cosa dins de voler saber què és tenir una filla? seguirà tenint-ne més fins que vingui o no passa res? I al revés, un pare amb només nenes, fins a quin punt li hagués agradat tenir un nen? Sembla allò del qui som, d’on venim i on anem però quan algú et pregunta si prefereixes un nen o una nena, i dius que t’és igual, realment és així?...
El Duendecillo Verde

El Duendecillo Verde

Tot just aterro del meu primer viatge internacional per feina de llarga durada des de que va nàixer l’Emma. I he pogut observar que estem per tot arreu. Tant allà (és igual on sigui allà) com aquí, estem pels carrers, a les portes de les escoles, als supermercats, a les terrasses, als txiquiparcs i als aeroports. Els nostres fills fan una giravolta en patinet, veuen un objecte a l’aparador, marquen un golàs entre dos troncs d’arbre o estan preparats per a lliscar des del tobogan més alt. Quan reclamen la nostra atenció, han d’insistir amb dos o tres “papa!” per a que aixequem la vista dels nostres telèfons i somriguem. No ens jutjaré. Sé que existeix la part que no es pot observar. Les tardes que passem a casa posant-li veu als Clicks, fent d’arquitectes amb el Lego, personificant monstres, ballarins o superherois, llegint contes, dibuixant o xutant la pilota. El que passa és que volíem respondre aquell mail de feina que ha quedat pendent. Comprar una cosa. Parlar amb la mama que encara està a la feina. Estarà la meva última foto rebentant les estadístiques d’Instagram? Som uns pares pèssims, de vegades. No ens jutgeu i assumim-ho, com abans millor. No som perfectes ni ho fem bé sempre i, de tant en tant, estem així, distrets per les tecnologies. No passa res. Però són aquestes mateixes tecnologies les que m’han permès veure i parlar amb la meva família cada nit, tenir una foto cada hora del que fan, que m’ensenyin on van i poder llegir què diuen. I farà un segle que vam començar a gaudir dels telèfons...