El “Nos” magestàtic

Aquesta setmana en Jordi Palet és el pare convidat. Com diu ell, escriu, dibuixa i es mou en diferents direccions i en aquest post reflexiona sobre un ús concret del llenguatge

el nos majestàtic
– Joan, ara et treurem de la banyera – li dic mentre preparo la tovallola. Estic sol amb ell al labavo; la Tresa encara no ha tornat de la feina, o si ho ha fet ja prepara el sopar.
Suposo que de petit ma mare o la meva padrina em devien parlar en plural; si no, no sé d’on coi se m’ha enganxat aquest deix.
Podria ser que aquest “nosaltres” ens inclogués als dos generadors, com donant per entès que la mare i jo som un equip, però no m’agrada massa pensar així. Podem ser un manyoc, un petit eixam, un mecanisme imperfecte, uns que s’acompanyen mútuament, però no un equip. Juguem, però no fem partits de cap mena.
També podria ser que el “nosaltres” inclogués al meu fill, fent-lo partícep del que jo pretenc fer. Sí, aquesta sembla la resposta més raonable, però qui sap, potser el “nosaltres” es refereix als diversos “jo” dels quals tinc constància de tenir -més algun altre que no tinc el gust de conèixer encara:

  • el papa incondicional
  • el que té al cap alguna història pendent
  • el que rumia què farà per sopar
  • el que ha entregat una feina i encara no li han respost
  • el que hauria d’haver entregat ja una altra feina i fins havent sopat no s’hi podrà posar
  • el que aspira a fer un quiqui aquesta nit, si encara ens queda energia
  • el que pensa que s’ha de posar en forma sinó no aguantarà aquest ritme
  • el que etcètera

Amb aquest “Nos” no és que me les doni de monarca -ni del seu gendre-; deu ser que encara estic en procés d’assimilació del “càrrec vitalici” que em va ser otorgat el dia que nasqué el meu fill -o el dia que el vam fer, o el que el vam projectar hologramàticament, no sé a partir de quan comença a comptar-. Inconscientment, encara em dec diferenciar a mi del meu rol de pare. I entre els dos fem el que podem.
És clar que sempre hi ha un pitjor: li podria dir “Ara el papa et traurà de la banyera”. Parlar d’un mateix en tercera persona seria l’escissió definitiva del jo. I aquí, encara no hi he arribat.
Sigui com sigui, el Rei és ell, i visca la república. I la psicologia barata.

Articles relacionats:

Deixa un comentari

%d bloggers like this: