El “Nos” magestàtic

El “Nos” magestàtic

Aquesta setmana en Jordi Palet és el pare convidat. Com diu ell, escriu, dibuixa i es mou en diferents direccions i en aquest post reflexiona sobre un ús concret del llenguatge – Joan, ara et treurem de la banyera – li dic mentre preparo la tovallola. Estic sol amb ell al labavo; la Tresa encara no ha tornat de la feina, o si ho ha fet ja prepara el sopar. Suposo que de petit ma mare o la meva padrina em devien parlar en plural; si no, no sé d’on coi se m’ha enganxat aquest deix. Podria ser que aquest “nosaltres” ens inclogués als dos generadors, com donant per entès que la mare i jo som un equip, però no m’agrada massa pensar així. Podem ser un manyoc, un petit eixam, un mecanisme imperfecte, uns que s’acompanyen mútuament, però no un equip. Juguem, però no fem partits de cap mena. També podria ser que el “nosaltres” inclogués al meu fill, fent-lo partícep del que jo pretenc fer. Sí, aquesta sembla la resposta més raonable, però qui sap, potser el “nosaltres” es refereix als diversos “jo” dels quals tinc constància de tenir -més algun altre que no tinc el gust de conèixer encara: el papa incondicional el que té al cap alguna història pendent el que rumia què farà per sopar el que ha entregat una feina i encara no li han respost el que hauria d’haver entregat ja una altra feina i fins havent sopat no s’hi podrà posar el que aspira a fer un quiqui aquesta nit, si encara ens queda energia el que pensa que s’ha de...
Tu a Barcelona, jo a New York

Tu a Barcelona, jo a New York

En Rolf és un nen de Barcelona una mica personatge i somiatruites. Té un cactus, una aranya, un gat, el seu passatemps favorit és anar al Zoo en bicicleta amb la seva àvia, la qual sempre porta a sobre un ukelele, i li agraden els jocs de paraules i els gelats. La Flor és una nena de New York una mica personatge i somiatruites. Té un cactus, una aranya, un gat, el seu passatemps favorit és anar al Zoo en bicicleta amb el seu avi, el qual sempre porta a sobre un ukelele, i li agraden els jocs de paraules i els gelats. Les vides paral·leles d’en Rolf i la Flor es toquen quan ambdós guanyen un viatge al Carib. Allà es coneixen i connecten. Aquesta és la premissa i el paral·lelisme amb el que juga el llibre-disc “The Pinker Tones presentan Rolf & Flor”, un conte il·lustrat pel Gallardo (“María y yo”) i musicat per The Pinker Tones amb alguns col·laboradors il·lustres com l’Albert Pla. L’àlbum es llegeix en dos idiomes i en dos sentits (un en castellà per en Rolf i, si el girem, podem llegir la Flor en anglès, els dos presentats sobre les quadrícules urbanes de l’Eixample i de Manhattan). Al text del conte l’acompanyen les il·lustracions del Gallardo, vistoses però sòbries amb abundància de blaus i grocs segons el personatge, i les lletres de les cançons. I és que la història d’aquests dos petits és una mica anecdòtica i l’excusa per la música dels The Pinker Tones, el punt fort de l’obra. L’àlbum, com no podia ser d’una altra manera, ja que constantment és...
Deixar de fer de pare? Ser pare, sentir-se pare i fer de pare

Deixar de fer de pare? Ser pare, sentir-se pare i fer de pare

Podríem filosofar molt entre què és ser pare i què és fer de pare, i segurament la part de sentir-se pare sigui la més subjectiva i personal de les tres. Però avui em volia centrar en la de fer de pare. Per qüestions professionals estarem uns mesos separats per milers de quilòmetres de distància i després de passar un primer any i mig tant intens i compartint cada moment amb el meu fill, es fa molt estrany de cop i volta no “fer de pare”. Desapareixen les tasques quotidianes que compartíem i passes a viure 24 hores al dia sent un pare virtual o ni això. Si ningú et prepara per ser pare i vas aprenent sobre la marxa, encara menys ningú et prepara per deixar de fer de pare temporalment. Què s’entén per fer de pare? Amb un skype al dia ja has complert? I si el teu fill no vol parlar ni et fa cas online, fas menys de pare? I si enlloc d’skype envies un vídeo o una foto, compta menys? Si, es pot argumentar que el què compta no és la dedicació física o els minuts exactes que li dediques cada dia, sinó el què sents i com t’hi preocupes, etc. però no em convenç… deixar de fer de pare és una sensació...