Quan sense voler et trobes fent un màster en comunicació familiar

comunicació familiar - Vadepares

 Xiuxiueig de Keyofnight

 

Des de fa ja 9 setmanes la nostra família està separada per uns 8000 km de distància i una diferència horària de 5 hores. Tothom, sense excepció, entén la situació i et diu “ostres déu ser dur, no?”. I sí, és molt dur! Però segurament molts no s’imaginen quina és la part més dura. El teu fill serà 2 o 3 centímetres més alt, haurà passat de dir 7 o 8 paraules a 20 o 25, sabrà demanar les coses què vol i participar més activament en les dinàmiques familiars, i tu com a molt t’ho miraràs de reüll a través d’skype.

Però això ja es donava per suposat quan assumies que estaries uns mesos tan allunyat uns dels altres. El què no podies ni imaginar era com es complicava la comunicació. Quan vius sota un mateix sostre, hi ha diferents moments del dia en els quals anar compartint tot el què va passant: moments per a les coses bones que li passen a cadascú, altres moments per als problemes i dificultats, moments distesos i divertits, moments per parlar de problemes d’altres familiars, moments per somniar i imaginar nous projectes, etc. Però quan aquests moments presencials compartits desapareixen i hi sumes 5 hores de diferència horària i la jornada laboral de cadascú entorpeixen molt la comunicació fluïda.

Fer skypes no sempre és possible, i fer-los a les dues de la matinada no és el moment més productiu o tranquil per parlar de segons què. Escriure emails és una altra forma de comunicació, però més lenta i amb certa asincronia. Les trucades, com l’skype, serveixen per moments puntuals en que podem coincidir, però a part d’alguns caps de setmana, tenir més d’una hora seguida per coincidir i poder parlar tranquils, també és difícil.

I tot això es tradueix en que els pocs moments que coincidim per parlar, acabem parlant dels problemes i situacions pendents de resoldre. Algunes de més urgència que d’altres però en general es mengen tot el temps de comunicació i no deixen lloc a explicar les coses bones i divertides que ens passen, als somnis i projectes futurs, etc. i et trobes que passen les setmanes i només acabes parlant de si la vacuna X, de si a la guarderia no sé què, què fem amb aquella tos, la cortisona i l’antibiòtic, si la feina no sé què, … temes urgents, que necessiten decisions relativament ràpides i que no els pots dedicar tot el temps i la calma que voldries a discutir-los i pensar-los.

Així que aquesta dificultat comunicativa és el que s’està convertint en el més dur de l’experiència de viure tant lluny; no tenir aquell moment durant el sopar o durant el cafè del matí del dissabte, per parlar sense pressa del dia a dia, de les coses bones i dels problemes, sense estres ni pressió.
Per sort, hem identificat aquesta dificultat i hem decidit que farem trucades, skypes o emails només de bon rotllo, explicant coses positives, divertides i de bon humor que equilibrin els altres moments més d’apagafocs on cal anar prenent decisions sobre la marxa a cop d’email, whatsapp o skype. Tot un màster en comunicació familiar, que tot just comença.

Articles relacionats:

2 Comments

  1. Uffff espero no trobar-me en aquesta situació :S

    Reply
  2. Gràcies per compartir-ho… Les situacions així ajuden a relativitzar (sobretot en un diumenge nit com avui que demà és festiu i estem esgotats) Molts ànims, i que trobeu un nou ritme per aquests mesos.

    Reply

Deixa un comentari

%d bloggers like this: