Mai m’estimareu com jo a vosaltres

Imatge d'època d'una senyora pentinant-se asseguda al mirall

As in a looking glass, cortesia de la Boston Public Library.

He arribat a la conclusió, a la més absoluta de les certeses, que els meus fills mai m’estimaran com jo a ells. I que quan abans ho assumeixi, més fàcil em serà assumir moltes altres coses que estan per venir i que, en molts casos, estaran relacionats amb aquesta certesa. Estic segur que no sóc el primer en arribar a aquest punt, i que molts altres vindran després de mi. Però també crec que és una constatació que hom ha de fer personalment — com moltes altres constatacions, descobertes i aprenentatges, tot sigui dit de passada.

L’amor als pares és cert i és veritable (ho és, al menys, en el meu cas: deu haver-hi de tot, tanmateix). Però és un amor que ve envoltat d’un cert soroll emocional. Primer, per un instint de supervivència: necessitem els pares en quant obrim els ulls per sobreviure en la més estricta de les literalitats, per anar amollant-nos a la societat en què ens desenvoluparem i, per fi, per a dotar-nos de recursos (personals i materials) per a poder deixar el niu. Segon, per un cert sentiment de gratitud. “T’he donat la vida” diuen de forma explícita o tàcita els pares. I és veritat. Ens l’han donada i, si hem tingut sort, ens hi han empès entre plomes i amb amor. Què menys que correspondre’ls.

L’amor a la parella és cert i és veritable (ho és, al menys, en el meu cas: deu haver-hi de tot, tanmateix). Però és un amor que ve envoltat d’un cert soroll emocional. Primer, perquè sovint neix del desig, d’una de les més bàsiques de les pulsions. I, amb sort, mai se’n desempallega del tot. Sempre hi ha aquesta pulsió, el desig, l’instint bàsic i fonamental de la reproducció. Segon, per un cert sentiment de conveniència. Un projecte compartit, en diuen de vegades. Al final, treballar en equip és més eficient que fer-ho sol. Si, a més, t’estimes l’equip, a l’eficiència s’hi afegeix el fet de ser agradable. Fins i tot plaent. No cal ser un hedonista per buscar el plaer i defugir l’enuig, fins i tot en les coses més petites de la vida.

L’amor als fills és cert i és veritable (ho és, al menys, en el meu cas: deu haver-hi de tot, tanmateix). I és un amor pur. No hi ha soroll emocional. No hi ha instint de supervivència, perquè si de cas, els fills, te’n disminueixen les opcions — fins arribar al límit d’hom intercanviar la pròpia supervivència per la d’ells. No hi ha gratitud, perquè no n’hi pot haver en qui tot ho espera i rarament, només ja passats molts anys, estarà en disposició de retornar una infinitèsima part del que ha rebut. No hi ha desig, és clar (m’abstindré de comentar, aquí, casos patològics i execrables). I no hi ha, sobretot, conveniència: la criança dels fills és un llast considerable per qualsevol altre projecte vital que hom hagi pensat a emprendre, amb el que competeix en recursos i en atenció.

No, l’amor als fills no només no està condicionat o matisat per qualsevol altre sentiment, sinó que segurament emergeix i reïx malgrat molts altres sentiments contradictoris que s’arremolinen al voltant d’aquest amor estrictament pur. L’amor que sento pels meus fills no és un alcohol que s’ha de destil·lar d’altres líquids, un metall que s’ha d’extraure després de fondre la mena per treure’n les impureses i els altres elements. L’amor que sento pels meus fills és pur i discret com una perla en una ostra, com una palleta d’or entre els còdols d’un riu d’aigües cristal·lines.

Sé que mai obtindré això d’ells, perquè per molt que m’estimin, m’ho faran arribar barrejat amb salvat, pols i altres herbes del camp. Em tocarà a mi destriar el gra de la palla, trillar i moldre. Per quedar-me, potser, amb un escarransit grapat de farina. Sé que serà autèntica i sé que se’m farà poca. Però quan abans ho assumeixi, més fàcil em serà assumir moltes altres coses que, de segur, estan per venir.

Articles relacionats:

4 Comments

  1. Me encanta cómo escribes :)
    Sin embargo, discrepo ligeramente en eso de que el amor hacia los hijos no está condicionado por otros factores. Hay algo que lo precede: el instinto de supervivencia de la especie. Ese instinto, más arraigado a la vida misma que ningún otro, nos impulsa (como tú dices) a buscar pareja… y también a cuidar y proteger a la prole.

    Reply
  2. Amor als fills, i això que la relació mal de caps vs alegries no se jo si compensa….

    Reply
  3. Fantàstic! Em sento molt reflectit. Desenvolupa la sospita, encara no verbalitzada per part meva, que el meu fill mai m’estimarà com jo a ell. I també crec que quan abans ho assumeixi, millor.
    Però estic amb la Pilar en què l’instint de supervivència de l’espècie fa que tampoc aquest amor sigui tan pur. Fins i tot, a nivell individual, quantes vegades no aboquem en un fill aquelles dèries i projeccions que haguéssim volgut complides en nosaltres mateixos. Intentaré ser-ne conscient, també d’això, pel bé de tots.
    (L’altre dia algú m’explicava -50 anys-, amb tota la naturalitat, que ell i el seu germà van estudiar dret perquè el seu pare no va poder…)

    Reply
  4. Doncs jo, Pilar i Jaume, això de la supervivència… no ho sento tant. No estic dient que no, sinó que no en sóc tan conscient a l’hora de projectar-ho en els fills, mentre que el barregim barrejam el veig/sento força més clar en els altres casos.

    Reply

Deixa un comentari

%d bloggers like this: