La feina que t’enduus a casa

La feina que t’enduus a casa

Quan parlem de conciliació familiar, normalment en parlem en termes estrictament quantitatius. És a dir, en quantitat de temps que hom està amb la família comparat amb la quantitat de temps que hom no hi està. Si ets a la feina 12h i en dorms 8, només pots estar amb la família com a màxim 4h. Els càlculs es fan ràpidament.

Tanmateix, sovint oblidem els termes qualitatius. Quan ets amb la família, hi ets-ets, o només hi ets de cos present — mentre que el cap és lluny, en una altra banda i fent una altra tasca?

De fet, voldria anar una mica més enllà. Crec que ens aboquem a la paradoxa de, quant més ens esforcem en tenir més quantitat de temps per estar amb la família, més ens allunyem de tenir-lo de qualitat. Cap aquí ens hi empeny tot plegat.

A aquestes alçades és obvi que moltes de les feines que fem seran substituïdes per robots. De les poques feines que queden que són estrictament manuals, pràcticament totes passaran a millor vida a mans dels robots. I aviat també moltes de les que són mentals: si la revolució industrial va consistir en substituir treball manual per màquines, la revolució digital consisteix (entre d’altres coses) en substituir treball mental per ordinadors (és a dir, màquines).

Què ens queda fora d’això? El treball (de moment) massa complex per a ser executat per ordinadors. Quin és aquest treball complex? Aquell que roman, exclusivament, al nostre cervell. I del qual no en surt. Mai.

El desavantatge del treball manual és que s’extingirà. El seu avantatge és — o era — que quan tancàvem la paradeta, es quedava allà. Per entendre’ns: no pots dur gent al taxi si ets a casa.

L’avantatge del treball no manual és que serà més difícil d’esdevenir obsolet, i per això, com a societat, el fomentem. El seu desavantatge és que no podem tancar la paradeta: allà on hi tenim el cap, hi tenim la feina. Vaja, que te l’enduus a casa. I la paradoxa: quan més intentes tenir un millor treball per a tenir més i millor conciliació, i més i millor que donar als de casa, més te l’enduus amb tu a tot arreu.

Quan parlem de conciliació, sovint, crec, passem per alt aquesta qüestió absolutament estructural. Més enllà de competir amb el temps, la conciliació té davant el gran repte de competir per l’atenció, l’atenció dels pares pels seus fills o per les seves feines, que segueixen funcionant dins el seu cap. No serveix de res una conciliació en termes estrictament quantitatius, d’hores de presència, si no podem desconnectar d’allò que no és la feina. Això val per qualsevol àmbit de la vida personal, però és especialment important quan qui hi ha a l’altra banda et demana el 100% i, a més, serà incapaç de comprendre que puguis tenir el cap a un altre lloc.

— Vaig molt enfeinat! — em deia una amiga que sempre li deia el seu pare quan era petita. I és d’això del que es tracta. De la necessitat de resoldre allò que has deixat obert a la feina, per a poder tancar-ho i obrir la porta als de casa.

Jo sovint arribo extenuat a casa, tant per la quantitat de coses que faig durant el dia com per la intensitat de les mateixes. I pensant en les coses del dia, i les que vindran el dia després, se’m passa el present a cavall de dos temps, del passat i del futur.

I, de moment, admeto, m’està costant una barbaritat sortir-me’n.

Articles relacionats:

Deixa un comentari

%d bloggers like this: