Tres reflexions després de tres nits a l’hospital

La Setmana Santa la vam acabar a l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, és a dir, a Can Ruti. La notícia no és aquesta — “res greu” que no es pugui curar a curt i mitjà termini — sinó alguns pensaments que van ser possibles gràcies al piló d’hores per observar i pensar que tenen tres dies amb les seves tres nits.

El primer pensament és d’agraïment. De doble agraïment, de fet. Un primer agraïment per la professionalitat d’uns equips que van funcionar com un rellotge, que van demostrar ser uns molt bons professionals. El segon agraïment per uns equips que ens van tractar sempre amb amabilitat, que van demostrar ser, a més d’uns molt bons professionals, unes molt bones persones.

Només dues dades per a contextualitzar. La mitjana de persones que hi havia a urgències la tarda que vam anar a veure què passava amb aquella febre que no marxava va ser de 140-150. No em puc imaginar què deu suposar gestionar això amb professionalitat i, sobretot, amb amabilitat. La segona dada és que vam anar a urgències pediàtriques, per després passar a la planta de pediatria: tot ple de nens molts d’ells menors de cinc, quatre, tres anys. No em puc imaginar què deu suposar gestionar aquest tipus de pacient amb professionalitat (tot petit, tot es mou) i, sobretot, amb amabilitat.

Professionals i persones de Can Ruti: moltíssimes gràcies.

El segon pensament és per la sanitat pública. Ens van atendre, pel cap baix, equips de set àmbits:

  • Urgències.
  • Diagnosi per la imatge.
  • Anàlisis mèdiques.
  • Pediatria.
  • Residents.
  • Pneumologia.
  • Pediatria del Centre d’Atenció Primària.

Sí, ens van atendre tots ells. Alguns no directament, però ens consta que sí indirecta. És probable que no hagi fet la categorització de forma correcta: segur que m’equivoco a la baixa. Un hospital universitari és un gegant. Si a més el cosim dins un sistema sanitari — com ara l’atenció primària — el que tenim és un exèrcit de gegants. No hi ha sistema privat que pugui aguantar això. Ni pagant. La creació d’un gegant, potser sí. L’exèrcit de gegants, ben coordinats, no. Si hi afegim la docència i la recerca, la cosa es complica. Si hi afegim la universalitat en el seu accés, és totalment impossible.

Aquesta reflexió no és nova. Les dades que tenim sobre els sistemes públics de sanitat són contundents. Però viure-ho en primera persona hi afegeix una nova capa: la que passa de la teoria a la pràctica. La que fa que pensis què haguessis fet — o pogut fer, o no pogut fer — en unes altres circumstàncies.

Quan t’hi va la vida dels fills — oh, sí, he dit que no era “res greu”: les cometes són perquè vam anar a Can Ruti, que van fer que el que era greu passés a ser “res greu” — molta de la literatura econòmica i sobre polítiques públiques et passa per davant tintada d’un altre color.

Sanitat pública: sí, sisplau.

El tercer pensament és pels defraudadors fiscals. Uns grans professionals (i persones) d’un gran sistema públic només s’aguanten d’una manera: impostos. Sí, clar, els professionals hi posen ganes i il·lusió i compromís per sobre de la seva obligació, segur. Però també tenen hipoteques. Per no parlar de les instal·lacions, aparells, fungibles, àpats i un llarguíssim etcètera que segur que no puc ni imaginar — el número de tots els moviments del meu compte corrent el mes passat no va arribar a cent: estic segur que en tres dies a l’hospital en vam generar més.

Si estem d’acord que són grans professionals, que ho fan bé i que ens tracten bé, i si estem d’acord que nosaltres sols no ens ho podríem pagar, hem d’admetre que ens surt a compte pagar impostos. Si ens surt a compte pagar impostos, encara ens surt més a compte vetllar per a què tothom ho faci. Perquè si no, potser, no hi haurà ni professionals ni gegants la propera vegada.

I no, els meus pensaments no se n’han anat als grans corruptes que fan titulars als diaris. No. O no només. He pensat especialment en els mecànics dels tallers que no em volen facturar amb IVA. I el que ho accepta. O en l’instal·lador del tancat d’alumini de la galeria. O en l’amic que sé que. O en l’altre amic que sé que també. El pitjor de tot és que quan hom treu el tema, hom és el dolent. Quan hom intenta desemmascarar les mil excuses, hom és el que genera mal ambient.

Petits defraudadors, sisplau, penseu-vos-ho dues vegades. Especialment aquells que allò que us “estalvieu” no va a omplir el plat, sinó a omplir un dipòsit de benzina més gros, per afegir una clau al clauer, o per a anar una mica més lluny de vacances.

I si em dieu que estic fent xantatge emocional perdoneu que us digui que ja esteu buscant excuses: recupereu-les quan hagueu de passar tres nits a l’hospital sense patir per res més que pel mal de ronyons de la cadira-llit.

Articles relacionats:

Trackbacks/Pingbacks

  1. ICTlogy » SociedadRed » Tres reflexiones después de tres noches en el hospital - […] originalmente publicada el 3 de abril de 2016, bajo el título Tres reflexions després de tres nits a l’hospital…

Deixa un comentari

%d bloggers like this: