abc

Tots els fills que he tingut

Tots els fills que he tingut

Imagineu el vostre millor amic. Imagineu que desapareix en un accident aeri. Literalment desapareix: no se’n troba ni rastre. Al cap d’uns anys, reapareix com del no-res. És la mateixa persona, però han passat molts anys. En la retrobada, se succeeixen emocions contraposades: tants anys trobant-lo a faltar desfermen la més explosiva de les alegries; tants anys no sent-hi t’obres a refer una amistat que ja no hi era: en la seva absència, tot ha canviat. Sobretot ell ha canviat (probablement nosaltres també, però això, nosaltres no ho notem).

Repetim l’exercici cada any.

Repetim l’exercici cada mes.

Repetim l’exercici diverses vegades al mes. Cada setmana. Cada dia.

La Muriel i el Jofre d’ahir ja no hi són. Els d’avui juguen amb mi, dinen amb mi, dormen amb mi. Però els d’ahir, els d’ahir ja no hi són.

Veure fotografies de l’any passat o de l’altre és un exercici devastador. T’asseus a l’ordinador, amb un nen assegut a cada genoll, i mires les fotografies del naixement del Jofre, de la cursa on l’avi va entrar en meta duent en braços una Muriel que a dures penes caminava, dels primers Reis on hi érem els quatre, o els segons.

La sensació de pèrdua no pot ser més profunda. On són aquells nens? Els he perdut per sempre! La seva mare també surt a les fotos, però ella és la mateixa. És la mateixa amb la que sopava ahir a casa; la mateixa amb qui, passejant per la Ciutadella d’Eivissa, vam decidir de tenir fills; la mateixa amb la que vam visitar el castell de Chenonceau o vam patir les calors de l’estiu de 2003 a Poitiers ara fa mil anys.

Però aquells Jofres i aquelles Muriels ja no hi són. M’estripa per dins. On són aquells nens? Els he perdut per sempre. I, tanmateix, seuen als meus genolls —ara que encara poden— mentre veiem les fotos i riem —ells més que jo— dels patarres que piquen la pobra esquena del tió el Nadal passat.

On són els meus nens? Sembla que no hagi tingut dos fills, sinó dues dotzenes, dos centenars, dos milers. Cada cop que en perdo un, cada dia, cada nit quan dormen i els abraço i els estrenyo i els petonejo fins gairebé despertar-los (de vegades els acabo despertant, ho reconec)… cada cop que en perdo un immediatament en retrobo un altre, al mateix lloc on hi havia el d’abans. Una mica més gran. Amb més emocions compartides. Una mica més meu i una mica més seu. Una mica més molt més infinitament més més més més estimat.

Però. On són els meus altres nens? Els he perdut per sempre. I això hi ha dies que em mata.

Foto: Portal of evolution, cortesia de Ratha Grimes

Articles relacionats:

2 Comments

  1. T’acompanyo en el sentiment.
    I quan més grans es fan, més et mata. Així que no deixis de petonejar-los i empipar-los ara que encara es deixen.

    Reply
  2. M’estimo més no pensar-hi. He passat 9 mesos a casa, veient créixer el meu nadó. Quasi 12 mesos, acompanyant el creixement del meu fill gran (i adonantt-me de fins a quin punt me’l vaig perdre, en tornar a treballar quan encara no tenia 6 mesets). I ara que torno a la feina… prefereixo no pensar-hi.

    Reply

Deixa un comentari

%d bloggers like this: