Cultura de parc, temps d’esbarjo on tots n’aprenem

Cultura de parc, temps d’esbarjo on tots n’aprenem

Les tardes al parc són moments importants per crear vincle amb el teu fill, alhora que a ell li serveixen per esbargir-se, córrer, escalar, socialitzar, jugar, embrutar-se, etc. I és precisament en aquests moments més seus (o compartits amb els seus amics) que jo aprofito per observar l’entorn. I escric aquest article el dia que mirant al meu voltant hi ha 15 mares i només un pare. Tot i que d’altres dies coincidim bastants pares també. Podríem parlar de la cultura de parc, i suposo que cada parc té la seva sub-cultura. A part de les instal·lacions més o menys netes, més o menys cuidades, amb tirolina o sense, el parc el fan les persones que l’utilitzen i per tant en funció de les persones que s’hi agrupin, hi haurà una sub-cultura o una altra, però amb unes “normes” o comportaments més o menys comuns. Per exemple al nostre parc, aquell que si mires amunt veus unes palmeres esplèndides però si mires al voltants veus el trànsit del carrer Aragó, com que ens coneixem bastant ja sabem què està permès. El teu fill pot agafar una bicicleta aparcada i donar una volta, posar-se a jugar amb una pilota que hi ha a un racó o agafar una pala i un cubell deixats al costat d’un cotxet. De la mateixa manera que quan ell arriba i deixa la seva bici mil·limètricament aparcada al costat de l’arbre, pot venir una nena i utilitzar-la. Però quan vas a un altre parc, no saps si els pares d’allà comparteixen aquest mateix codi, i si el teu fill el primer què fa a l’arribar...
Tots els fills que he tingut

Tots els fills que he tingut

Imagineu el vostre millor amic. Imagineu que desapareix en un accident aeri. Literalment desapareix: no se’n troba ni rastre. Al cap d’uns anys, reapareix com del no-res. És la mateixa persona, però han passat molts anys. En la retrobada, se succeeixen emocions contraposades: tants anys trobant-lo a faltar desfermen la més explosiva de les alegries; tants anys no sent-hi t’obres a refer una amistat que ja no hi era: en la seva absència, tot ha canviat. Sobretot ell ha canviat (probablement nosaltres també, però això, nosaltres no ho notem). Repetim l’exercici cada any. Repetim l’exercici cada mes. Repetim l’exercici diverses vegades al mes. Cada setmana. Cada dia. La Muriel i el Jofre d’ahir ja no hi són. Els d’avui juguen amb mi, dinen amb mi, dormen amb mi. Però els d’ahir, els d’ahir ja no hi són. Veure fotografies de l’any passat o de l’altre és un exercici devastador. T’asseus a l’ordinador, amb un nen assegut a cada genoll, i mires les fotografies del naixement del Jofre, de la cursa on l’avi va entrar en meta duent en braços una Muriel que a dures penes caminava, dels primers Reis on hi érem els quatre, o els segons. La sensació de pèrdua no pot ser més profunda. On són aquells nens? Els he perdut per sempre! La seva mare també surt a les fotos, però ella és la mateixa. És la mateixa amb la que sopava ahir a casa; la mateixa amb qui, passejant per la Ciutadella d’Eivissa, vam decidir de tenir fills; la mateixa amb la que vam visitar el castell de Chenonceau o vam patir les calors de...