Els avis i el nou centre de l’univers

Els avis i el nou centre de l’univers

M’envia un amic una oferta de feina… a Florència. Me l’envia per a què la mogui entre les amistats, no tant perquè jo me la miri. Però ho faig. És una feina que segurament podria fer, tot i que el meu currículum diu que faig altres coses. El sou és una barbaritat. Tot i que les condicions fiscals no són comparables a les d’aquí, calculo que seria un 250% del que ara cobro. I tot i que el meu currículum diu que faig altres coses (i això és el que llegiria el comitè de selecció), i tot i que per la feina, el lloc i el sou és probable que hi hagi una estampida de currículums cap a aquesta convocatòria, no puc estar-me’n de pensar “i si…”

No ens aniria malament. Florència és preciosa i no massa gran. Oferta cultural per no acabar-se-la en una sola vida. I si te l’acabessis, o si et va la marxa, Roma o Milà són a hora i mitja en tren, i Venècia a dues hores. I Barcelona a menys de dues hores, amb vol diari i un preu que, amb el nou sou, ens podríem permetre setmanalment.

“i si…”

I les amistats dels nens? Bé, són molt petits. Ja en farien d’altres.

I l’escola? Bé, són molt petits: aprendrien italià abans que jo pogués fer la comanda al restaurant. Això si no van a una escola internacional. Amb el nou sou…

I la feina de la mare dels meus fills? Bé, això hauria de decidir-ho ella, és clar. Però probablement s’ho podria combinar a distància. O amb el nou sou… qui sap…

I el pis on ara som? I el pis on hauríem de viure allà? Res que els diners o unes quantes transaccions no puguin arreglar.

I doncs?

I doncs.

La pregunta és: com els faig jo això als avis? O, millor dit, com li faig jo això a la relació de la canalla amb els avis? La relació entre ambdues generacions és excepcional. I m’atreveixo a dir, sense caure en l’exageració, que la vida de tots plegats ha canviat i/o seria molt diferent els uns sense els altres i els altres sense els uns.

I no, no em refereixo a la logística. Per descomptat que la logística canviaria de no tenir els avis. Però no és això (a banda que el nou sou donaria per quatre o cinc logístiques).

És l’enriquiment mutu de la relació. Bé, no és mutu, perquè és una relació no a dues sinó a tres bandes: els nens, els avis… i els pares — però d’aquesta última en parlaré un altre dia. És que la relació dels nens i els avis, no és que sigui intensa, és que és… si dic màgica semblarà que, de nou, exagero. És una relació que transforma tots els seus actors: els uneix d’una manera simple, intensa, profunda, sincera… pura. Més, encara, m’atreviré a dir, que la relació entre pares i fills, perquè aquesta última té sovint la fricció del dia a dia, el cansament dels grans, així com els límits que els grans ens autoimposem i els imposem com a part de l’aprenentatge de viure. Però entre avis i néts això no hi és. Potser de vegades els grans passen llibertinatge per llibertat de càtedra, però la relació entre grans i petits és espontània, genuïna, de qui no espera res més a canvi que estimar-se i saber-se estimat — i això passa de forma simètrica, a banda i banda de la relació.

Qui m’ho havia de dir: ancorat a terra per una relació de tercers.

Fa quinze anys, davant una oportunitat així, no ho hauria dubtat ni un minut. El meu hàbitat professional era, potencialment, tot el món.

Fa cinc anys, només ho hagués hagut de preguntar a una persona, però hagués estat una pregunta sense dubtes, sense recances. Amb la sola limitació que volgués fer valer l’altra meitat i el seu propi projecte professional.

Avui, se’m fa quasi impossible ni imaginar el poder trencar el que hi ha entre la Muriel i el Jofre amb els seus avis. Com fer-los això?

Potser, un dia, m’hauré d’empassar aquestes paraules. Potser hauran canviat les condicions humanes, o l’entorn, o l’oferta serà absolutament irrenunciable. Però sé que, per a veure-ho diferent, alguna cosa haurà hagut de canviar dràsticament i profunda. Les condicions humanes, l’entorn, l’oferta.

Mentrestant, em meravello de veure la màgia passar davant els meus ulls. I vaig assumint com el centre del meu univers pivota, ara, en una relació en la que jo no sóc espectador, però tampoc protagonista. I que duri.

Foto: Anchors, cortesia de Barry Tetchner.

Articles relacionats:

1 Comment

  1. M’han commogut molt les teves paraules.
    Certament Ismael, amb les relacions nens-avis no hi tenim res a fer els pares. I probablement no et plantegis canviar de ciutat, ni ni tant sols de pis!, per tal que aquest gran i sincer carinyo no s’acabi mai.

    Dir-te que en el nostre cas, aquest passat gener hem perdut el meu pare. No et dic el dolor que sobretot té (i crec tindrà de per vida) un dels nostres fills, doncs a banda del seu mestre d’escacs, ha perdut al seu gran confiador, amic de jocs que nosaltres ni tant sols “cacem”, i sobretot una estimació sense demanar res a canvi, sincera i clara.

    Aprofiteu els que podeu tenir als avis ben a prop.
    Pot canviar de la nit al dia, i els nanos (més que els adults) senten molt més les absències.

    Salut i bona setmana!

    Reply

Deixa un comentari

%d bloggers like this: