abc

Els primers 101 dies com a pare per segona vegada: la crisi després del segon fill

Els primers 101 dies com a pare per segona vegada: la crisi després del segon fill

“El què ningú et va dir quan esperaves el segon fill o tu no volies escoltar”

CRISI: 2 f. [LC] [ECT] [PO] Fase circumstancialment difícil que travessa una persona, una empresa, una indústria, un govern, etc. [diec]

Diuen que cal deixar 100 dies de gràcia al començar un nou procés. I això he fet. Som el dia 101 i ja ho puc explicar, però no sé ni per on començar.

Ui, quan neixi el segon fill, la feina no es multiplica per 2, es multiplica per 4“. Tothom t’ho diu però tu no t’ho creus. O no t’ho vols creure perquè estàs tan acostumat a un nen de dos anys i pico que res t’espanta. El coneixes tant bé, saps les seves fortaleses i debilitats que la rutina ja és molt fàcil (o si més no t’hi has adaptat). Un cop ja dorm tota la nit, sap demanar les coses, ajuda a recollir i fa gracietes tot el dia, tot “és molt fàcil”. Et creus que ho domines tot, que ja el coneixes i a part d’algunes rebequeries, penses que saps com portar-lo. Amb la parella estem molt contents, ja podem fer coses tots tres junts, ens sabem organitzar, nen cap aquí, nen cap allà… un no parar!
I per tant penses que l’arribada del segon fill només suposarà un doble esforç. Cap problema, som dos i ja ens repartirem millor les tasques. Però ningú t’ha dit o tu no has volgut escoltar, que mentre un demana una cosa i l’altre n’està demanant un altre ja no dones abast.
Segurament el que no sabies és que l’atenció que requereix un nen de dos anys que va creixent, de dos anys i mig, de tres,… va canviant i et trobes en situacions del dia a dia que no estàs acostumat i que ara has d’ aprendre resoldre. Si a més a més coincideix amb l’inici de curs, canvi de professora, reclamar l’atenció que diuen que ha perdut, etc. la cosa encara es complica més.

Un fill de quasi tres anys té una energia del 100% des de que es lleva fins que va a dormir i a vegades et porta als límits de la teva paciència. Per tant dividir una paciència que tendeix a zero amb la paciència i atenció que requereix el segon, i la paciència i diàleg que requereix la parella, el resultat segueix tendint a zero… Potser ara ja comenceu a intuir cap on porta tot plegat.

I tot això només pel què fa als fills… però durant aquests 101 dies el dia a dia de la parella també ha canviat molt. Abans, en qualsevol moment podies decidir, improvisar, recollir quatre coses i marxar un cap de setmana fora o menjar el primer que trobessis a la nevera si ningú tenia ganes de cuinar. Ara pots trigar fins a dues hores a tenir-ho tot a punt per sortir un diumenge a dinar a casa els avis, o per decidir si per dormir el nen tindrà més o menys fred amb el pijama llarg o el curt (i sobretot, ni que porteu 20 minuts discutint del fred què fa, no diguis “fes el què et sembli”, que semblarà que et desentens del confort dels teus fills i encara serà pitjor).

El primer mes va ser un tsunami i un terratrèmol de 9,4 graus tot alhora 23 hores al dia. El fet de no dormir (ni tu, ni la mare, ni el més petit) desencadena una tensió que ho impregna tot, i com que no volies escoltar als que t’ho deien, t’hi trobes immers sense flotador. A tot això, com ja em va passar amb el primer fill, s’hi afegeix l’estranya sensació de no haver acabat d’establir el vincle amb el nouvingut com a pare, al contrari que la mare.

A partir del segon mes, si ve comencem a dormir, aquella tensió segueix latent i ja no marxa, va esclatant imprevisiblement en diferents moments del dia, sobretot a partir del vespre. El segon fill comença a reclamar atenció i l’energia que et requereix ja s’acosta al límit.

Al tercer mes realment t’adones del què està passant. Saps que no és culpa de ningú i que serà imprescindible trobar moments de calma que recarreguin les bateries de tots plegats. Has notat que ens abracem menys, ens fem menys petons… tot ho fem menys, sobretot a nivell de parella, però també de relació amb el fill gran. I és que hi ha aquesta certa tensió i cansament a l’ambient que ens té a tots mig abduïts. Passen dos dies i algú recorda que no ens havíem fet cap petó, que vam anar a dormir desesperats o que encara queden tres temes pendents de decidir per demà… ser-ne conscients és el primer pas.

Però hi ha dos punts de llum enmig de tanta boira:

  • El fet que el germà gran estima i cuida amb bogeria al petit. És increïble tornar a viure el procés de desenvolupament humà des dels minut zero a la panxa, tornar a passar per l’experiència del part, i veure’l espavilar-se cada dia, ara també amb l’acompanyament i la mirada curiosa del seu germà: “Papa, no té dents! Papa, ma sembla que està enfadat! Papa, porta-li a la mama que vol mamar!”
  • I el segon punt és que el gran no es desperta pels plors i crits de mitjanit del segon. No tinc estudis científics que ho corroborin però estic 99% segur que això és cosa de la mare natura i l’esperit de supervivència; pel bon creixement de tots els nens i nens i les famílies, de tant en tant uns deixen descansar als altres.

Ho sento, no vam saber o voler escoltar als qui ens en parlaven. Però també crec que se’n parla poc de com es viu aquesta etapa, i si bé cada casa és un món, nosaltres no n’érem gens conscients. Tot això no seria suportable ni superable sinó fos per dos adults que formem un equip que aprèn i que intentem millorar la manera com ens comuniquem i expressem els nostres desacords, que demanem ajuda quan la necessitem, que ens fem costat i que ens estimem amb bogeria, fins i tot més que abans de tenir els dos fills. Benvinguts siguin!

p.d: la foto és d’una posta de sol a l’Illa de Pasqua, un lloc molt significatiu de tota aquesta història.

 

Articles relacionats:

6 Comments

  1. Jo sí que m’ho vaig creure i per l’únic que va servir va ser per planificar la “presentació” dels dos germans i per avisar la gent que no s’admetrien visites a casa fins a nova ordre: si volien conèixer “el nou” haurien de venir mentre érem a l’hospital (això va xocar molt i la incredulitat de la gent fa que, un any després, hi hagi qui no coneix encara la criatura).

    També em va servir per deixar el congelador ple de “bàsics combinables”: sofregits, brous, estofats… coses que, a l’hora de dinar, les descongeles, hi afegeixes unes patates, uns espaguetti… i tens un àpat equilibrat (més o menys).

    Però el meu home no s’ho va creure i encara ho estic pagant: jo vaig a toc de pito i a ell encara li costa ajudar-me a arrossegar els nens (i la casa) o entendre que el marge d’improvisació quasi ha desaparegut. El pitjor és quan ho paguen els nens, perquè shi enfada i, com que no li dono la raó, acaba enfadat amb mi també U_U

    Reply
    • Gràcies Roser! El tema de congelar menjar per l’arribada a casa també la vam tenir en compte, de fet aquesta part de logística pels primers dies de tornada de l’hospital, demanar suport familiar, etc. va anar prou bé.

      Reply
  2. Totalment d’acord amb cada punt d’aquest article. Ara bé, estic decebuda de veure com a l’Ara s’hi publiquen textos amb errors ortogràfics i gramaticals. Si no cuiden la llengua nosaltres, ningú no ho farà.

    Reply
    • Moltes gràcies Núria, si ens indiques els error els corregirem el més aviat possible, volem aprendre i cuidar la nostra llengua.
      Per altra banda, el blog Vadepares no té res a veure amb l’Ara, així que no et decepcionis amb ells :)

      Reply
      • :-)
        Tens tota la raó, quin lapsus, ho he confós amb Criatures!
        De tota manera allà també hi he vist errors a vegades, per això em semblava factible.
        Si em dónes un mail t’hi envio les correccions.
        D’altra banda, ànims! Jo també en tinc dos i, d’alguna manera, tots sobrevivim! (Tot i que, a vegades, ho engegaries tot a rodar!)

        Reply

Deixa un comentari

%d bloggers like this: