Els diferents temps del temps

Els diferents temps del temps

Quan jo era petit, el temps era una variable que anava lligada a mi mateix i només avançava si jo avançava.

És a dir.

Fora de mi, el temps no existia: les places i els carrers; les botigues; els pares i els avis i els amics dels pares i els pares dels altres nens i els seus avis; els llibres i les pel·lícules en blanc i negre; tot, absolutament tot, ja era allà quan jo vaig arribar-hi i, el que és més important, no canviava mai. Els meus pares jo sempre els veia igual, igual que veia igual els carrers i les botigues, i tots els llibres de les llibreries i les biblioteques i les pel·lícules que feien a la televisió.

Només canviava jo. Jo sí que canviava. Em feia gran, creixia i em feia gran, i havia de canviar-me la roba, i canviar-me els llapis d’escola i la cartera i l’estoig. I els meus amics, part de mi mateix, també canviaven. I després va començar a canviar la música, quan va esdevenir part de mi mateix també. I més endavant alguns llibres i algunes pel·lícules també van començar a quedar velles, a mesura que esdevenien una part de mi.

Però la resta, en termes generals, i més enllà de canvis tan superficials com prescindibles, tota la resta no canviava.

De fet, la gent ni tan sols es moria.

Amb l’arribada de la Muriel i el Jofre, tot això es va girar com un mitjó.

Jo vaig començar a ser sempre el mateix. A no fer-me gran. A no envellir. Ja no canviava la música, ni els llibres, ni les pel·lícules.

Ara, qui canvia, són ells dos. A una velocitat esfereïdora. He perdut el compte de tots els fills que he tingut en els poc més de darrers cinc anys. Quantes Muriels, quants Jofres. Mentre ells avancen inexorablement cap el seu propi futur, jo, sa mare, els seus avis, som uns espectadors que, de tant en tant, som convidats a participar. Mentre no participem, romanem a l’andana i veiem els trens passar a tota velocitat. Dins els trens, la Muriel i el Jofre saluden i ens diuen adéu. I passen. I tornen a passar. I nosaltres som allà, a l’andana, per ajudar-los si el tren s’atura a carregar carbó i aigua per la caldera. I passen. I tornen a passar.

Des de l’andana estant, al costat de la Muriel i el Jofre, el temps sembla que només passi per ells. És estrany. Tan absorbent és el seu món que el que gira al seu voltant sembla aturar-se. Com pujar als cavallets, on el que es mou sembla ser tot el que queda fora de la plataforma giratòria: el món de la Muriel i el Jofre gira i gira i gira sense parar.

Un dia et despertes amb un cruixir d’esquena, efectes secundaris de les batalles de la tarda anterior. Un dia et trobes a la mà una taca a la pell, una taca que ahir (i encara menys abans d’ahir) no hi era. Un dia te n’adones que en fa molts moltíssims d’allò que va passar ja no fa molts dies, sinó molts anys.

Tan ocupats estem del seu temps que no ens n’adonem que sí, que el temps passa també per nosaltres. Que sí, que nosaltres ens movem, com els cavallets a la plataforma. I de quina manera: com que no l’hem vist passar a diari, el temps passa a salts, a sotracs, a batzegades.

Un dia, l’avi — el seu, perquè els teus ja no hi són — et diu que no els veurà acabar la carrera. I és com si hagués espetegat una porta d’un cop de vent. És com una serpentina que es desembolica i es desembolica i vols aturar-la, perquè encara no és l’hora de la festa, però es desembolica i es desembolica i saps que no la podràs tornar a embolicar. I saps que, efectivament, és improbable que els vegi acabar la carrera. I et veus a tu, dient-los, d’aquí a vint anys, d’aquí a trenta, que tu tampoc no veuràs acabar la carrera dels seus.

I el seu temps, que es movia tan ràpid, s’alenteix fins gairebé aturar-se.

I el teu, que semblava haver-se aturat, va i fa un salt endavant. Fins gairebé al final.

Fotografia: Fotograma de la pel·lícula Origen, de Christopher Nolan.

Articles relacionats:

8 Comments

    • A tu i els Farrés per “Tripula” ;)

      Reply
  1. Ei! Que has “volat” amb nosaltres? Quina il.lusió! On vas venir? Mercings mil!

    Reply
    • A Masnou, just abans que marxéssiu de bolos – i just abans del premi!
      És un espectacle màgic. Del millor que he vist mai, no de nens, no: de tots :)
      També em va encantar l’Operació AVI, però el Tripula és… molt especial.

      Reply
  2. Ismael, ets un crack escrivint.

    Reply
    • Gràcies :*
      Em surt de dins…

      Reply
  3. Ha quedat una mica dramàtica la cosa, no?

    Reply
    • Doncs jo trobo que m’he contingut :D

      Reply

Deixa un comentari

%d bloggers like this: