Els pares cuidadors guanyen punts (les mares no)

L’heu vist tots. El professor Robert Kelly, expert en política d’Àsia Oriental, és entrevistat per la BBC per videoconferència i, de sobte, els seus fills entren a l’habitació i es tornen els protagonistes de l’entrevista:

L’entrevista — o tot el que va passar al voltant de l’entrevista — ha estat un impacte social i, fins i tot, la mateixa BBC ha acabat entrevistant el professor per comentar l’anècdota.

La rèplica parodiant l’incident en clau femenina no s’ha fet esperar:

És curiós que bé que se sumen aquestes dues aproximacions a la realitat i, tanmateix, que malament que conviuen.

Per la meva feina, faig sovint videoconferències. No amb la BBC, però sí amb gent prou “seriosa” com per tenir, potencialment, poc “sentit de l’humor” amb segons quines interferències. Gent que és a zones horàries amb diverses hores de diferència, que s’ha llevat aviat, o que roman llevada tard, gent que té agendes atapeïdes, gent que està gravant la conversa per a usos posteriors.

He fet videoconferències amb la Muriel dormint al bressol i despertant-se a mitja conversa, havent-la d’acabar amb ella en braços per adormir-la. He fet videoconferències on han irromput, en el millor dels casos, els crits de la Muriel i el Jofre en arribar a casa i, en el pitjor, les seves cares somrients i curioses a mitja pantalla. En un parell de casos la Muriel va insistir en parlar en anglès (!) amb la senyora que parlava a l’ordinador (una activista de Sierra Leone, que a més estava tenint talls de corrent convertint en un infern seguir la conversa). He hagut d’interrompre videoconferències perquè trucaven a la porta (la canalla, el carter, el del gas).

En tots els casos, he “guanyat punts”. Els meus interlocutors, sempre, sense cap excepció, han vist com una cosa no només no censurable sinó agradablement exòtica que fos un “pare treballador”, un pare “modern” que és capaç de compaginar la logística diària amb la feina. Ningú s’ha sorprès quan he interromput la conversa perquè algú em trucava per telèfon i els deia que l’havia d’agafar perquè “era una qüestió personal que potser era important”. Sovint la gent amb qui estava parlant, molts cops desconeguts amb qui tenia poca o gens confiança, m’ha fins i tot convidat a presentar-los els fills, interrompent el fil d’allò que teníem entre mans. Ser un pare cuidador mola, és guai, dóna punts.

Vull insistir en aquest punt. Si bé és cert que jo milito per una paternitat en la igualtat, per exemple en les reunions de feina, també haig d’admetre que no sóc un temerari ni un heroi: si tingués la mínima sospita que m’hi jugava la feina deixant entrar la Muriel o el Jofre en pantalla o pel micròfon, faria tot el possible per evitar-ho. A veure, tampoc ho provoco i intento que les meves videoconferències no siguin un caos, però també és veritat que, cada cop més, me les prenc de forma molt relaxada: sé que qualsevol incident de tipus familiar no tindrà conseqüències i, si les té, seran positives. Ser un pare cuidador mola, és guai i dóna punts.

Però no m’enganyo: sé que això val pels pares. Però no per les mares. I aquí és on em sublevo. Per què? Per què el que suma per una banda resta per una altra? Hi ha, potser, alguna diferència? No som tots igualment herois (o desastres) a l’hora de compaginar vida personal i professional?

Segurament és aquí on els pares que molem, els pares guais, els pares que guanyem punts podem començar a marcar alguns canvis de tendència: a fer que allò que altres ens reconeixen com a valuós nosaltres convertir-ho en normal. No dic — com deia abans — que ara programem les reunions els dies que sabem que a casa hi haurà batalla campal. Però sí a normalitzar el fet que ens passi. A veure si, així, podem normalitzar el fet que els passi. A elles.

Conciliar deu assemblar-se més a això que no pas a fer mil plans als despatxos de recursos humans que després el rebuig tàcit de la societat ja s’encarregarà de fer saltar pels aires.

Articles relacionats:

Deixa un comentari

%d bloggers like this: