El problema som els pares!

Ahir es va donar una situació curiosa al parc, espai d’aprenentatge diari per a nens i nenes però també per als pares.
El meu fill jugava amb un joc de construcció apilable, aquell que has d’anar encaixant les peces una sobre l’altra, cada vegada més petita, fent una torre. Fins que va venir una nena i va agafar la tercera peça començant per baix, i amb un somriure burlesc se la va emportar.
El meu fill, es va quedar bloquejat sense saber com seguir construint la torre i em mirava demanant ajuda. Jo el primer que li vaig dir, veient que la nena no tenia cap intenció de tornar-li la peça, va ser que jugués a una altra cosa o si volia anar al gronxador. Després, vaig parlar amb la nena, que estava molt a prop meu per explicar-li que si no li tornava la peça no podia continuar construint la torre… ERROR!!! Jo creia que no podia construir la torre i que no podia seguir jugant amb les peces de la manera que han estat dissenyades o que pensem que és la manera correcta de jugar.
El meu fill, al cap d’uns minuts de no saber què fer, va posar la peça següent a sobre i tot i no encaixar perfectament s’aguantava i va veure que podia seguir construint… fins que va acabar la torre. La seva satisfacció va ser brutal!
Així que davant d’una dificultat, la meva primera reacció va ser intentar esquivar-la enlloc de dir-li “podem jugar-hi d’una altra manera?” “pots solucionar la torre sense aquesta peça?” No cal fer una classe magistral de design thinking a un nen de 3 anys, però sempre que puguem i que els nostres prejudicis ens ho permetin, els hem d’empoderar al màxim perquè s’espavilin i busquin solucions. Ells poden; el problema som els pares!

Articles relacionats:

Deixa un comentari

%d bloggers like this: