Oblidar-se de les seves cares

La Muriel a la pica de la cuina

La Muriel a la pica de la cuina

Em topo amb una fotografia de la Muriel.

Per la mida, per la cara, per la roba, calculo que té entre mig any i nou mesos. Primera qüestió: no estic segur de quan és. Probablement puc mirar les metadades de la fotografia i trobar la data exacta. Allà és: cinc de maig de 2012. Per tant, tenia mig any just. L’he encertat, però al límit. I aquesta era “fàcil”: la Muriel és dins la pica de la cuina (bromes del seu pare) i mira rient a la càmera. Hi cap perfectament i duu màniga llarga. Recordo vagament la roba que duu: el jersei de ratlles de tons rosats i uns pantalons de pana rosa.

Tot és molt vague. Quan veig la foto la roba em resulta familiar. També em resulta familiar la broma de la pica. Fins i tot em sembla recordar el moment en què vaig fer la broma. Però pot ser també que com que només jo feia aquest tipus de coses (això de posar gent a la pica de la cuina), m’estigui imaginant que ho recordo, i que en realitat va ser l’avi (o la mare, en un estat d’alienació mental — ella mai no ho faria, això) qui la hi va posar, o qui va fer la fotografia. O va ser sa mare. Per què no. A saber.

Miro la cara de la Muriel de mig any i és ella. Indubtablement. Però també pateixo que no sàpiga que és ella perquè la cuina sí que és la nostra. I això últim és segur: vivim al mateix lloc i tenim el mateix pot dels fregalls i gastem el mateix sabó de les mans per a la cuina. Fins i tot tenim els mateixos draps de cuina (una mica més rosegats) i el mateix tipus de baieta de color groc.

Nosaltres tenim la foto. La cuina és la nostra. I, per tant, la nena que hi ha a la pica i que em resulta tremendament familiar no pot ser una altra que la Muriel.

Em pregunto què passaria amb la foto de la mateixa persona, retallada, ben retallada, i enganxada, ben enganxada, en una altra cuina. I que la veiés a una altra banda. No al meu disc dur. A les xarxes socials d’altri. D’un amic. O millor, d’un desconegut. Una nena d’entre mig any a nou mesos, que riu, vestida de rosa, amb una altra cuina de fons, o un prat amb el Matterhorn de fons, o un fiord noruec al fons, o asseguda davant un hórreo gallec.

I m’agafa el dubte, la por, de si la reconeixeria.
“Sí, clar que la reconeixeries, i tant!”.
Sí, segur? Segur-segur?
La reconeixeré avui?
La reconeixeré demà?
En vint anys?
Quantes Muriels podré reconèixer amb el pas dels anys?

Per ella jo sempre sóc el mateix. La Muriel i el Jofre juguen al gat i la rata amb les seves personalitats, amb els seus gustos, amb la seva roba, amb la seva aparença física.

I jo em pregunto: quantes Muriels podré reconèixer amb el pas dels anys? Oblidaré, amb el temps, una de les cares de la Muriel, o del Jofre, o totes les que no siguin les que tinc al davant, les que tenia davant meu abans d’anar a dormir?

Articles relacionats:

1 Comment

  1. El paso del tiempo, y el modo en que influye sobre las personas (incluida una misma), es algo que siempre me ha producido una tremenda sensación de desasosiego. Y me sucede algo similar, aunque no al mismo nivel de intensidad, con el impacto que ejercen sobre nuestra memoria las imágenes que tomamos en forma de fotografías o vídeos (cada vez más numerosas), y que llegan a hacernos olvidar la imagen o la situación real que captaron nuestras retinas y nuestros sentidos en su momento.
    Lo del paso del tiempo no tiene remedio. Es lo que hay. Y da miedo.
    Lo de las fotografías… Bueno, es cuestión de concentrarse en el momento e intentar grabarlo a fuego en la memoria, antes de que el visionado de esas colecciones de píxeles lo sustituyan.

    Reply

Deixa un comentari

%d bloggers like this: