Unes ulleres diferents per mirar

Cérvol travessant una carretera, diverses impressions

Liquid Deer, cortesia de Ken Douglas

La primera vegada va ser un dia que la Muriel devia tenir any i mig. Anava corrent — d’aquella manera — per casa i va entrar com un cop de vent a la nostra habitació. La van aturar els peus del llit, on hi va estampar la boca de ple. Malgrat l’aparatositat — la geniva se li va com arremangar una mica pel davant — al metge de les dents ens van dir que en una setmana hauria passat. Efectivament, en una setmana la Muriel ni se’n recordava i tot era a lloc. Jo, més de cinc anys després, me’n recordo prou sovint i el cor també el tinc a lloc, a un nou lloc.

Tots els acudits de mares i pares abrigant els nens quan ells — els progenitors — tenen fred són més que veritat vertadera. D’alguna manera vas aprenent a viure com el sistema dual de la televisió: en un canal hi vius tu, i en l’altre canal vius en paral·lel el que van fent i sentint els teus fills.

I dic fent però també sentint perquè no va només d’intentar que no passin fred, o que no s’estampin contra els peus del llit i s’hi deixin les dents. Va també dels seus sentiments. Amb el temps aprens a discernir què els agradarà i què no, o al menys ets capaç d’aproximar-t’hi amb només un petit marge d’error. Entres en un parc de boles i saps si s’hi avorriran de valent perquè el dissenyador tenia un mal dia (o no tenia fills) o si allò està pensat per morir-s’hi de gust i buidar-hi tota l’energia que és capaç de metabolitzar un petit cos de 15 o 20 quilos — que és molta.

Hi ha un cap de setmana que els seus amics van d’excursió i saps que la Muriel no hi podrà anar perquè la família tenia ja planificada qualsevol altra cosa. I et passes una setmana trist pensant en la seva pròpia tristesa. Per sobre de si a tu et sap greu — que te’n sap: t’ho passes bé amb els seus companya d’escola i els seus pares — acabes posant-hi que a ella li’n sabrà. La teva tristesa passa a un segon pla i és com si li prenguessis la seva, com si ja fos teva pròpia.

Aquesta primavera, per motius de feina, he hagut de viatjar molt i, a més, lluny. En aquests moments es fa inevitable trobar a faltar els de casa. De vegades els trobes a faltar també en el dia a dia, que se’ns menja per dins i per fora i estem plegats sense estar junts. Però en els viatges llargs el fet es fa més evident i es fa més pregó. I es fa inevitable pensar en quant es podria allargar això fins a fer-se incòmode, insuportable. I es fa inevitable pensar en què passaria si fos definitiu.

Com en el dolor de l’accident als peus del llit, com en la diversió en els parcs de boles, com en la tristesa per les excursions que ens hem perdut, m’he trobat, també, mirant-me les absències personals amb els seus ulls i amb els batecs dels seus cors. N’hi ha prou amb saber que el Jofre se n’ha anat a dormir moix perquè jo no hi era, per aparcar per un moment que el trobo a faltar i sentir en la pròpia pell que ell em troba a faltar a mi.

Quan la Muriel tenia entre dos i tres anys era força habitual que, en marxar sa mare a treballar, la Muriel vingués desconsolada a mi demanant que sa mare tornés. A mi no em volia. O millor dit, a mi em volia per consolar-la per l’absència de la mare. I a mi em sabia doble greu, per la seva tristesa i pel rebuig implícit que hi havia cap a mi — o, en el millor dels casos, la pal·lesa relegació a un paper secundari.

Avui, aquest segon sentiment — com tots els altres que esmentava més amunt — ha empal·lidit respecte a apropiar-me de les vivències i emocions dels petits. I penso que quan falti algú estimat, algú estimat per ells però que serà també estimat per mi, em trobaré amb la paradoxa d’haver-los de consolar a ells. Perquè en consolant-los a ells m’estaré consolant a mi. En primera persona.

Articles relacionats:

Deixa un comentari

%d bloggers like this: