Tu no, vull la mama!

Tu no, vull la mama
Aquest és un post que vaig començar a escriure ara fa més d’un any però que es va quedar en un calaix. Però avui que el meu fill s’ha estat quasi una hora plorant a les 2 de la matinada, cridant “vull la mama” he pensat que era un bon moment per recuperar-lo i ampliar tot el què ha passat des de llavors.
Quan el volia escriure, estava molt centrat en el sentiment que ell tenia d’afecció a la mare (nen de 2 anys), i fins i tot de rebuig en alguns moments del pare: “tu no!”
Al principi et xoca i et descol·loca una mica, però t’hi acostumes i acabes buscant el teu propi espai; si en aquell moment tu no ets “necessari” doncs aprofites per fer coses teves. Mai vam entrar a discutir, ni a forçar, ni a intentar canviar res. Simplement no li vam donar importància i anàvem fent i desfent depenent del dia i cada situació. No és el mateix si estem els dos amb ell o si només hi era jo, etc.

Però quan va néixer el segon fill tot això va canviar. Si bé pot semblar evident la gelosia que desperta en un germà un recent nascut enganxat a la mare 24 hores al dia, tampoc va ser tant desorbitat. Però en canvi, després de passar quasi 3 mesos separat del pare per poder estar amb els avis a un altre país (molt en sintonia amb el què l’Ismael explicava en aquest post), podríem dir que la necessitat vital s’havia girat cap al pare, i des de que va tornar, era “vull el papa” per tot arreu, i “tu no” cap a la mare. Això va començar a inquietar i deixar descol·locada a la mare, que durant 3 anys havia estat la seva referència, i potser ni que no en siguem conscients, ens acostumem a uns patrons i dinàmiques de relació més fortes del què pensem.

Ara ja comença també a reclamar la mare, sobretot quan s’enfada amb mi o quan jo li dic que no a alguna cosa, senyal inequívoc de què està desenvolupant la seva habilitat negociadora. Tot i que a la mare li costa una mica més ser “rebutjada” de forma verbal per un fill, com vam fer abans ho hem normalitzat el màxim possible, intentant que vegi que amb la mare també s’ho passa bé, que també fa moltes coses amb ella, que també li explica coses i el cuida, etc. etc. I hem entrat en una rutina divertida, de seguir negociant: quan ell diu que només vol que el vesteixi el papa, li proposem un dia cadascú i accepta encantat! I com aquest, molts altres moments del dia on tot i haver verbalitzat que només en volia a un, acaba preferint que hi intervinguin els dos.

p.d: hi ha una versió censurada del post, amb les frases de rebuig que pot dir un nen de 3,5 anys per exemplificar el “tu no” i com el pare o la mare poden “desaparèixer”, que podria ferir sensibilitats.

Articles relacionats:

1 Comment

  1. M’ha fet molta gràcia, perquè, amb petites variants, el podria haver escrit jo, hahaha!

    Reply

Deixa un comentari

%d bloggers like this: