Tu no, vull la mama!

Tu no, vull la mama!

Aquest és un post que vaig començar a escriure ara fa més d’un any però que es va quedar en un calaix. Però avui que el meu fill s’ha estat quasi una hora plorant a les 2 de la matinada, cridant “vull la mama” he pensat que era un bon moment per recuperar-lo i ampliar tot el què ha passat des de llavors. Quan el volia escriure, estava molt centrat en el sentiment que ell tenia d’afecció a la mare (nen de 2 anys), i fins i tot de rebuig en alguns moments del pare: “tu no!” Al principi et xoca i et descol·loca una mica, però t’hi acostumes i acabes buscant el teu propi espai; si en aquell moment tu no ets “necessari” doncs aprofites per fer coses teves. Mai vam entrar a discutir, ni a forçar, ni a intentar canviar res. Simplement no li vam donar importància i anàvem fent i desfent depenent del dia i cada situació. No és el mateix si estem els dos amb ell o si només hi era jo, etc. Però quan va néixer el segon fill tot això va canviar. Si bé pot semblar evident la gelosia que desperta en un germà un recent nascut enganxat a la mare 24 hores al dia, tampoc va ser tant desorbitat. Però en canvi, després de passar quasi 3 mesos separat del pare per poder estar amb els avis a un altre país (molt en sintonia amb el què l’Ismael explicava en aquest post), podríem dir que la necessitat vital s’havia girat cap al pare, i des de que va tornar, era “vull el...
Unes ulleres diferents per mirar

Unes ulleres diferents per mirar

La primera vegada va ser un dia que la Muriel devia tenir any i mig. Anava corrent — d’aquella manera — per casa i va entrar com un cop de vent a la nostra habitació. La van aturar els peus del llit, on hi va estampar la boca de ple. Malgrat l’aparatositat — la geniva se li va com arremangar una mica pel davant — al metge de les dents ens van dir que en una setmana hauria passat. Efectivament, en una setmana la Muriel ni se’n recordava i tot era a lloc. Jo, més de cinc anys després, me’n recordo prou sovint i el cor també el tinc a lloc, a un nou lloc. Tots els acudits de mares i pares abrigant els nens quan ells — els progenitors — tenen fred són més que veritat vertadera. D’alguna manera vas aprenent a viure com el sistema dual de la televisió: en un canal hi vius tu, i en l’altre canal vius en paral·lel el que van fent i sentint els teus fills. I dic fent però també sentint perquè no va només d’intentar que no passin fred, o que no s’estampin contra els peus del llit i s’hi deixin les dents. Va també dels seus sentiments. Amb el temps aprens a discernir què els agradarà i què no, o al menys ets capaç d’aproximar-t’hi amb només un petit marge d’error. Entres en un parc de boles i saps si s’hi avorriran de valent perquè el dissenyador tenia un mal dia (o no tenia fills) o si allò està pensat per morir-s’hi de gust i buidar-hi tota l’energia que...
Oblidar-se de les seves cares

Oblidar-se de les seves cares

Em topo amb una fotografia de la Muriel. Per la mida, per la cara, per la roba, calculo que té entre mig any i nou mesos. Primera qüestió: no estic segur de quan és. Probablement puc mirar les metadades de la fotografia i trobar la data exacta. Allà és: cinc de maig de 2012. Per tant, tenia mig any just. L’he encertat, però al límit. I aquesta era “fàcil”: la Muriel és dins la pica de la cuina (bromes del seu pare) i mira rient a la càmera. Hi cap perfectament i duu màniga llarga. Recordo vagament la roba que duu: el jersei de ratlles de tons rosats i uns pantalons de pana rosa. Tot és molt vague. Quan veig la foto la roba em resulta familiar. També em resulta familiar la broma de la pica. Fins i tot em sembla recordar el moment en què vaig fer la broma. Però pot ser també que com que només jo feia aquest tipus de coses (això de posar gent a la pica de la cuina), m’estigui imaginant que ho recordo, i que en realitat va ser l’avi (o la mare, en un estat d’alienació mental — ella mai no ho faria, això) qui la hi va posar, o qui va fer la fotografia. O va ser sa mare. Per què no. A saber. Miro la cara de la Muriel de mig any i és ella. Indubtablement. Però també pateixo que no sàpiga que és ella perquè la cuina sí que és la nostra. I això últim és segur: vivim al mateix lloc i tenim el mateix pot dels fregalls i...