L’atemptat de Barcelona per a una nena de sis anys (i un nen de tres i mig)

Joan Miró, mosaic a Pla de l'Ós

Joan Miró, mosaic a Pla de l’Ós, cortesia de Wikimedia Commons

Ahir va haver-hi un atemptat terrorista a les Rambles de Barcelona, així com un de posterior a Cambrils. Els fets van succeir pels volts de les cinc, mentre la canalla era a dinar a casa els avis. De camí a buscar-los, tocades les set, vaig pensar que ho havia d’explicar a la Muriel, que aviat en farà sis, i al Jofre, que passa dels tres i mig.

El principal motiu per explicar-los-ho, llavors, va ser més prosaic del que d’entrada podria semblar: sa mare i jo dúiem enganxats a la ràdio i Internet des de les cinc, i era altament probable que seguíssim fent-ho un cop la Muriel, el Jofre i jo arribéssim a casa. A més d’haver de competir per l’atenció que li donàvem als mitjans, també se n’adonarien —perquè ja se n’adonen de tot— que alguna cosa passava. Per tant, més enllà d’aprofitar l’esdeveniment per fer didàctica de la geopolítica global, del que es tractava era d’una qüestió pràctica: els pares estaran mig absents, els pares estaran estranys, val la pena que sapigueu perquè. Ni més… ni menys.

En aquell moment —conduint cap a casa els avis— no tenia els recursos que després s’han anat compartint (vegeu més avall) així que vaig anar barrinant com ho faria. A casa, amb tranquil·litat, amb… nosécom. De tornada a casa sonava Catalunya Informació al cotxe. La Muriel va caçar algunes coses. Fa temps que a la Muriel no li cal obrir la boca per dir moltes coses. Per exemple, per dir no sé què està passant però sí sé que alguna cosa està passant.

Així que vam haver d’improvisar al mateix aparcament.

— Muriel, Jofre, veniu un moment. Avui ha passat una cosa a Barcelona. Una cosa extraordinària, lletja. Notareu que la mama i jo potser estem estranys, parlant tota l’estona, i voldrem escoltar les notícies i potser no podrem estar per vosaltres com sempre, sí?

— …

— Sabeu quan la mama i jo diem que no ens hem de pegar? Que hem de parlar sempre les coses? Que hem de preguntar, demanar, queixar-nos, però no pegar-nos?

— …

— Doncs avui, uns senyors que estaven enfadats, enlloc de dir-ho normal, ho han dit fent mal a d’altres persones. Les han atropellat pel carrer i els han fet molt de mal. Algunes fins i tot han mort.

— I els han atropellat expressament? Amb una furgoneta? [jo no havia parlat de cap furgoneta!]

I, a partir d’aquí, es va iniciar un breu però intens interrogatori sobre qui i per què. Qui: uns senyors que pensen diferent a molts altres —entre ells la mama i el papa— i que han estat incapaços de dir-nos-ho correctament (la pregunta es va fer repetides vegades i va obtenir variacions de més o menys la mateixa resposta). Per què: perquè no han sabut fer-ho millor i perquè potser tampoc no hem sabut escoltar-los a temps (i, el mateix, repetició de pregunta amb variacions de resposta). A cada repetició, algun detall més. Fins que la curiositat de la Muriel va dir prou — no li retraurem al Jofre haver-se abstret del debat a la primera de canvi.

I ja està. Ara, 24h després, en parlem a casa amb naturalitat. No en parlem massa amb el Jofre o la Muriel, però si senten alguna cosa a la ràdio, o parlat entre nosaltres, s’animen a preguntar. I no obtenen evasives. Ara saben que hi ha gent que fa com ells, que de vegades arriben a les mans, però que com que són grans les conseqüències són més greus, molt més greus.

Sincerament, no crec que hagin après què és el terrorisme. Gens. Gens ni mica.

Sí crec, tanmateix, que han posat en context la seva pròpia violència, els (afortunadament pocs i poc greus) cops que ells mateixos esgoten els recursos i s’ho diuen amb les mans. D’alguna manera, feble, pràcticament invisible, però existent… d’alguna manera, dic, crec, han fet una petita connexió entre la violència i la Violència. Permeteu-me que amortitzi la Filosofia de COU per dir que, d’alguna manera, han lligat els seus esporàdics cops amb uns senyors que atropellen gent per les Rambles a través d’allò de Plató i la seva cova: la idea de Violència.

I això, si bé sense la part de la Filosofia de COU, crec que si els ha arribat. D’alguna manera. Sense escarafalls, amagat de forma imperceptible. Però un dia, un mes, un any, espero, crec, tornarà a sortir.

I, potser, crec, al final es tractava d’això: no de fer-los una dissertació sobre geopolítica global, sinó de parlar del que ens passa en el nostre dia a dia, a casa, entre nosaltres, que és on podem fer-hi alguna cosa directament.

 

Recursos

Com he dit més amunt, més gent ha tingut la mateixa inquietud (o necessitat!) que nosaltres d’explicar l’atemptat a la canalla. Aquí deixo els recursos que, d’una manera o d’una altra (de fet, de moltes maneres i de forma reiterada) han acabat caient a la meva pantalla:

Articles relacionats:

Deixa un comentari

%d bloggers like this: