Adoctrinament o educació en valors?

Fotograma d'A Clockwork Orange, d'Stanley Kubrick

Fotograma d’A Clockwork Orange, d’Stanley Kubrick

El diccionari no dóna una visió pejorativa del verb adoctrinar. Diu que és instruir algú en alguna cosa, fer entrar algú en certes doctrines o opinions, inculcar unes idees, unes creences. Potser perquè, en general, ens agrada pensar per nosaltres mateixos, que poc a poc li hem anat donant un sentit negatiu a adoctrinar, o a ser adoctrinats. I especialment quan ho fan als petits i joves, tan acríticament receptius a qualsevol idea, tan plàstics, tan mal·leables.

Però, què és adoctrinar exactament?

Se’m fa difícil pensar en una definició inequívoca. Moltes d’elles funcionen tant per l’adoctrinament, en negatiu, o per la formació en valors, en positiu. Quan a casa diem que hem de respectar qualsevol orientació sexual de la gent, pensem que eduquem en valors mentre que, segur, a una altra família d’això en diuen adoctrinar. Mira si deu ser difícil la distinció que el terme ni tan sols apareix en tot el famosíssim Diccionari de Política de Norberto Bobbio, Nicola Matteucci i Gianfranco Pasquino — tot i que sí ens defineix doctrinari com aquell que obeeix rígidament o servilment els principis d’una doctrina. És clar, això no ens serveix, perquè aquí el mal ja està fet i el que volem és identificar quan el mal s’està fent, no quan ja s’ha consumat.

Així que no queda més opció que fer-se un mateix una prova del tornassol.

Jo vaig servir la violació de dos aspectes a partir dels quals intento identificar, si no tots els casos, al menys sí els més flagrants:

Violació de l’esfera privada: Considero que pot haver-hi adoctrinament quan les institucions de l’esfera pública entren en temes de l’esfera privada. El cas més clar és el de la religió a l’escola: si a l’escola s’explica la religió fora del que és estrictament una descripció històrica o geogràfica, o una llista dels preceptes en què es basa per a comprendre com funciona, tendeixo a pensar que hi pot haver adoctrinament. Si un govern em diu què haig de fer amb la meva vida sexual, tendeixo a pensar que hi pot haver adoctrinament. Si un mitjà de comunicació censura qualsevol comportament de qualsevol tipus, tendeixo a pensar que hi pot haver adoctrinament.

Violació de la imparcialitat: Considero que pot haver-hi adoctrinament quan només se’m presenta una opció d’entre les moltes que hi ha; per exemple, quan se’m vol fer creure que només hi ha un partit o un grapat de partits polítics entre les opcions que tinc per votar. Considero que pot haver-hi adoctrinament quan se’m presenten diferents opcions però s’oculten els pros i contres de cadascuna; com quan es parla de diferents fonts d’energia com si no tinguessin costos econòmics, socials i mediambientals diferents. Considero, per últim, que pot haver-hi adoctrinament quan se’m presenten diferents opcions sense ponderar-les pel nivell d’acceptació que té cadascuna d’elles; si bé hi ha gent que accepta l’esclavatge, la gent que el rebutja és aclaparadorament majoritària, a més d’haver-hi declaracions internacionals, lleis, i jurisprudència en contra.

Fem algunes proves?

  1. Que uns pares li diguin als seus fills que avortar està bé/malament. Aquest és, per mi, un cas clar de NO adoctrinament sinó d’educació en valors. Per descomptat, els valors d’ambdues opcions són segurament oposats. Però és una qüestió privada (no compliquem l’argument i acceptem aquí entenem per privat l’àmbit familiar, no la individualitat de la dona embarassada). Estaria bé, això sí, que les pares fossin capaços de presentar els pros i contres de cada opció, tant en la teoria, com contextualitzat a la pròpia realitat personal de qui pogués haver-se quedat embarassat. Però és un àmbit privat i les opcions, bo i complicades, no són clares.
  2. Que uns pares li diguin als seus fills que un partit és millor que un altre. Semblant a l’anterior. Àmbit privat i molt lògic que uns pares alineïn els valors de casa amb els que representa un o altre partit. De nou, això sí, fora bo dir perquè ens agraden més els valors d’un partit que no pas els d’un altre. Tan objectivament com sigui possible. A mi em sembla que això és educar en valors, en posar de manifest quins són els valors amb què ens identifiquem a casa i qui, de fora de casa, sembla compartir els mateixos que nosaltres.
  3. Que a l’escola li diguin a la canalla que amb Franco es vivia millor. Això és, per a mi, un adoctrinament clar. Per començar, perquè és una institució pública que pren partit per uns valors que segurament pertanyen a l’esfera familiar. Per una altra banda, i aquí aquesta és la més important, perquè hi ha un gran consens social —dins i fora d’Espanya— sobre els valors de la democràcia, que hem refrendat a la Declaració Universal dels Drets Humans, o a la mateixa Constitució Espanyola. Atès que l’afirmació va en contra d’uns valors àmpliament acceptats i compartits (al menys formalment…), no podem dir que s’hi valgui, aquí, dir que va de valors, sinó que, al meu parer, l’afirmació atempta contra els drets fonamentals de les persones, pel que defensar-la és adoctrinament encara que sigui dins l’àmbit privat.
  4. Dur la canalla a una manifestació, i vestir-los amb la bandera de torn (la que sigui). Aquesta m’ha costat més. Però crec que forma part més de l’educació en valors que de l’adoctrinament. Crec que és semblant a la de dir a quin partit votem a casa. M’ha costat perquè, últimament, les banderes i la seva exhibició pública té moltes connotacions, no totes elles positives. Però que hom dugui una banera, ni que sigui al carrer, és una qüestió privada. I una bandera, en genearal, no atempta contra els drets de ningú. Segurament hauríem de pensar a partir de quina edat podem parlar de política amb els nostres fills. Al meu parer, no té cap edat: ells rebran impactes polítics des del moment en què neixen. El que sí m’agrada fer és adaptar el missatge a l’edat i, sobretot, dir que el posicionament de casa és el nostre, però que hi ha gent que en té d’altres, tan respectables com el nostre… sempre que respectin el nostre dret a tenir-ne un de diferent, clar.
  5. Explicar el Referèndum sobre la independència de Catalunya de l’1 d’octubre de 2017 a classe, així com els enfrontaments entre cossos de seguretat i els votants. Seguint la lògica del punt anterior, on la realitat ens amara ens agradi o no, crec que és necessari donar eines a la canalla per a entendre el seu entorn. I crec que l’escola és un dels principals llocs on donar eines per a comprendre. Que es parli del referèndum, o de les càrregues, no només no em sembla adoctrinament, sinó que em sembla una tasca elemental de l’escola. Hem de veure, això sí, com es toca el tema. Malgrat ser un tema complex i sensible, crec que no és tan difícil presentar-lo de forma força objectiva. Dir que hi ha policies bons i policies dolents em sembla tendenciós i, sí, adoctrinador. Crec que es pot dir que votants i antiavalots tenien els seus motius per actuar com ho van fer. I crec també que es poden posar sobre la taula les alternatives de cadascú. Si el referèndum era legítim o no, i si era legítim o no apallissar qui posava les urnes en funció de les alternatives que hi havia.

No és fàcil. Escric aquests exemples i tinc, encara, dubtes, i voldria afegir matisos. Però, en general, aquest exercici m’ajuda a acotar algunes qüestions. I m’ajuda, sobretot, a trobar on són els extrems quan aquests extrems estan clars. De vegades, clarificar els extrems no ens dona una resposta total, però ens dona pistes per decantar-nos per una opció que viu en un mar de grisos.

A casa tenim un exemple recorrent sobre això. Una persona n’empeny una altra per la finestra i la fot daltabaix d’un vuitè pis, matant-se aquesta quan s’esclafa contra el terra. Sovint s’entra en un debat de detalls: la va tirar d’un vuitè pis o era només un setè pis? L’exercici a casa consisteix en: la va tirar? Sí. Es va matar? Sí. Bé, doncs anem a aquesta part i deixem de banda de quin pis la va tirar.

Davant del dubte de si adoctrinament o educació en valors, a mi em serveix fer aquest exercici. És àmbit privat? Hi ha un consens social sobre el tema? S’han presentat les opcions? Sí, sí i sí? Doncs és educació en valors. Fem-la bé, tinguem cura, siguem objectius, però no ens privem de donar eines a la canalla per comprendre perquè estem dimitint de la nostra tasca d’educar els nostres fills. També en valors.

Una nota final: educar no és donar totes les respostes, sinó que sovint és proposar bones preguntes. En alguns casos que he citat més amunt és possible que qui vol educar es limiti a identificar els punts clau i, enlloc de mirar de “resoldre’ls”, sigui bona idea identificar-los i presentar-los com una pregunta i deixar que s’obri el debat. Sovint, l’escola en tindria prou amb això, amb fomentar el debat i deixar que fossin nens i joves els qui presentessin les diferents opcions que els vénen al cap. Informar-se, deliberar i intentar arribar a conclusions és, en el fons, el més important de l’educació.

Articles relacionats:

Deixa un comentari

%d bloggers like this: