La il·lusió es cou a foc lent

Convenció massiva de pares noel.

SantaCon, cortesia de Garry Knight

Quan jo era petit, de tió només n’hi havia un: el de casa. I havia de cuidar-lo i responsabilitzar-me’n si volia que cagués. Aquest era el tracte.

Els reis només els veia, de lluny, a la cavalcada. I, com a màxim, tenia l’honor de dur-li la carta al patge en mà. Un dia i una hora determinats. La resta era misteri. I aquí estava la gràcia.

Ara fem cagar tions a tothora i a cada cantonada, els paresnoels t’assetgen pel carrer i tenim més reis que l’Europa medieval. El comerç s’ho ha endut tot per davant en el seu afany de cridar l’atenció sobre sí mateix i sobre tot allò que té per oferir-nos.

I fins aquí el discurs alternatiu habitual. El comerç. El consumisme. El capitalisme. I tot això.

I “tot això” és cert, però no hi ha oferta sense demanda: “tot això” ha passat amb la connivència dels grans, que volem ser protagonistes de la festa, quan no és nostra, sinó de la canalla. I aquí és on volia fer el meu incís.

Una de les emocions més intenses que he tingut mai (sí, mai) va ser la Cavalcada de Reis on la Muriel tenia poc més de dos anys. Com se sol dir, la primera en què se n’adonava de tot. La Muriel era tot ulls. Ni parpellejava. Els peixos, les fades, les marietes gegants. Les cintes, les fades, les papallones gegants. Els fanalets, les fades, els carros de carbó. Les fades. Les fades. Una fada se li va acostar i, picant-li l’ullet, li va pintar la cara amb un tros de carbó. Se’m neguen els ulls de recordar just aquell precís moment. Per la fada (gràcies, fada!) va ser poc més que un bategar d’ales; per la Muriel va ser connectar el que duia imaginant al cap durant mesos amb la realitat; per mi… a mi se’m sortia el cor per la boca i les llàgrimes per tot arreu.

Aquests moments són únics, perquè són una primera vegada que, per definició, mai tornarà a ser com la primera. Com el primer petó (ara parlo dels petons que ens fem els grans), com el primer cop que agafes el cotxe després de treure’t el carnet, com quan aproves l’últim examen per primera vegada. Tanmateix, seguim perseguint-los buscant aquella sensació.

Cada cavalcada, cada matí de Reis, cada cop que fem cagar el tió hi ha aquella il·lusió, i la voldries poder viure cada dia. Com un ionqui. Enganxat a la felicitat dels teus fills.

I és aquí on reprenc la història que havia començat més amunt: de la mà d’aquest comerç egocèntric, i animats també, sovint, per aquestes idealitzacions de pares-i-mares perfectes que veiem per Internet i que fan coses fantàstiques, ens llencem a fer rèpliques de laboratori d’aquests moments de felicitat que perseguim.

Cagar el tió un cop… i per què no dos? Dos millor que un, no? Qui vol conformar-se amb veure un cop la cara dels nostres fills il·luminar-se podent-la veure dos cops? I qui diu dos, diu tres, no?

I els reis? Si veure’ls de lluny a la cavalcada és una emoció incomparable, com deu ser d’incomparable veure’ls de prop? I tocar-los? I parlar-hi? I que et donin els regals en persona… enlloc de la cosa aquesta avorrida d’anar-se’n a dormir ben d’hora ben d’hora ben d’hora perquè no ens vegin desperts i llavors no… Ah, però no era, precisament, aquesta la màgia dels Reis? El fet de no veure’ls? No era la màgia del tió el cuidar-lo, cada dia, cada dia, després de trobar-lo al bosc, o que se’ns aparegui al balcó de casa, i cuidar-lo a diari, prenent la petita però enorme responsabilitat d’alimentar-lo dia rere dia per a què, al final, un dia cagui?

Amb el temps m’he anat tornant molt contrari a la saturació d’escenificacions nadalenques. En el passat he fet de Pare Noel al sopar familiar per als fills dels meus cosins i, tot i sense entusiasme, no em semblava tan malament. També he fet de Rei d’Orient a domicili, cobrant, per obtenir fons per una fundació, i em va semblar bé sobretot pels diners i pel seu destí. He tolerat, cada cop amb més desgana i al final amb rebuig, les “aparicions” del Pare Noel a la llar d’infants, tan impostades com improductives: tota la canalla plorant d’espant, tots els familiars pendents de “la” foto i que la canalla (terroritzada) s’ho passi bé, home, no ploris, que és el Pare Noel!!

I ara ha arribat un punt que tot em costa molt i tot em sobra. Tot, menys una o dues celebracions que fan xup-xup des de fa mesos a la cuina de casa.

Perquè la festa, el Tió, els Reis, no són l’escenificació final, sinó el viatge interior que fa cada nen, tot allò que imagina mentre espera, mentre espera i no veu, mentre no veu i imagina. Crec, cada cop més, que els hem de deixar esperar, que hem de donar temps a la imaginació a fer el seu camí. A crear un món, a bastir una irrealitat, a emocionar-se per dins, no per fora.

La il·lusió es cou a foc lent. Si no li donem temps, se’ns queda crua; com aquell arròs que, impacients, hem fet malbé per l’ànsia de menjar-nos-el abans d’hora, deixant-nos, al mateix temps, amb gana i amb set.

2 Comments

  1. Totalment d’acord. A casa nostra no hi ha tió, només a casa els avis, i ja és massa. També és veritat que quan jo era petit, el tió era poc habitual si més no en el meu entorn urbà, i només resistia al poble, a Montmeló (que encara no era tan urbà). Fem el que podem, esclar, però ho intentem fer millor.

    Reply
  2. Si lo excepcional es torna lo habitual perd la gràcia, encara que es tracti de la màgia

    Reply

Deixa un comentari

%d bloggers like this: