Els deures de la Muriel, una empresa familiar

Tres nens empenyent unes enormes pedres rodones

The Labours of Sisyphus, cortesia de Tom Lee

Un dia parlàvem de canalla amb el Jaume que, a més de bon conseller, em duu la davantera en això de la paternitat i, per tant, tinc doble motiu per escoltar-me’l. Parlàvem de les oportunitats que tindran els nostres respectius fills —encara no en tenim cap en comú, qui sap què ens depara el destí— i em va dir una frase que se m’ha quedat gravada i gravada crec que quedarà per sempre, tant pel contingut com per la manera que la va dir: “La Muriel no em fa patir, pateixo pels altres. A mi la Muriel no em fa patir”. Les paraules són literals. Són aquestes les que va dir.

Vaig entendre, en aquell moment, que la Muriel, la meva filla, no el feia patir perquè jo li podria donar de tot. Sabem, el Jaume i jo, i tothom que ha llegit la recerca sobre inclusió o exclusió social, que l’educació dels pares és fonamental a l’hora de donar oportunitats als fills. No perquè l’educació determina la renda, que també, sinó perquè els pares amb formació es preocupen que els fills també tinguin una bona formació, que és el principal vector d’exclusió de la gent. I, en aquest sentit,
vaig entendre, el Jaume no patia: a casa tenim estudis i ens va bé, així que a la Muriel i al Jofre els anirà bé.

Això era pels volts del juny. I pel setembre, la Muriel va començar primària. I van començar els deures. No vull reflexionar aquí sobre la conveniència dels deures, o sobre la conveniència dels deures a primària, o sobre si en fan pocs, molts o massa. No. En el fons vull només utilitzar els deures de la Muriel com a excusa per parlar de què volia dir el Jaume amb “La Muriel no em fa patir”.

Que la Muriel faci els deures vol dir que tots plegats hem de voler fer-los. Ara que només en té per més o menys una hora a la setmana, vol dir que ella trobi el moment i que els grans també el trobem, perquè, per ara, li cal companyia (que no necessàriament ajuda). Trobar el moment també vol dir trobar les condicions, o promoure-les. A grans trets, això vol dir fer-nos un lloc a casa, que sigui còmode, i sense distraccions. Les distraccions són, a més, de doble naturalesa: actives, com ara el Jofre fent merder; o passives, com ara que la Muriel sigui conscient que, mentre fa els deures, el Jofre està fent una cosa divertida (i ella no). Un cop trobats el moment i les condicions, ens hi hem de posar i saber acompanyar. Això és un art. Hi ha qüestions que s’eternitzen (i tu hi voldries intervenir per a acabar-les d’una vegada) i n’hi ha d’altres que es fan massa ràpid, i cal tornar-hi. A més, acompanyar vol dir ser allà, intervenint mínimament, però també sense estar absent (és a dir, fent coses teves: no, no es pot).

Tot plegat, sense ser una tasca hercúlea, demana molta voluntat. Molta. Moltíssima. Demana deixar el que estàs fent tu (que òbviament no vols fer sumes ni dictats), aplegar la poca paciència que et queda a aquella alçada del dia o de la setmana, convèncer la Muriel que fer deures —o, de fet, estudiar en general— val la pena, que és essencial, que s’ha d’abstreure del cost d’oportunitat immediat de fer deures i no fer una cosa més divertida, i posar-s’hi.

I és aquí on em ressonen les paraules del Jaume, “La Muriel no em fa patir”. “La Muriel no em fa patir” no vol dir que tindré diners per comprar-li un estoig nou, o apuntar-la a anglès, o per posar-li un professor particular de Física. “La Muriel no em fa patir” no vol dir tampoc que a casa ens veurà sempre llegir (perquè ens agrada), o que anirem al Caixa Fòrum a veure el Warhol (perquè ens agrada) o que anirem a veure el globus aerostàtic dels Farrés Brothers. No. Això és relativament fàcil de fer, especialment si arribes bé a finals de mes i tot això ja t’agrada a tu.

És la voluntat.

És la voluntat de voler educar.

És la voluntat de voler educar, de forma activa (no passiva), de forma compromesa, de forma compartida amb els teus fills.

I això costa. Costa molt. Perquè no ho pagues amb temps ni amb diners. Sinó única i exclusivament amb convicció (ni tan sols amb vocació). I aquí és on tots plegats ens hem d’ajudar. A convèncer-nos que aprendre és important. Per a què, al menys, encara que ens costi, molt, estiguem segurs que val la pena.

4 Comments

  1. Com a mestra no sóc gens partidària dels deures. Trobo que no ensenyen res a banda de dur feina a casa, precisament en un moment de la història en què tots comencem a estar d’acord que ens cal reaprendre a treballar per viure i desaprendre de viure per treballar.

    I llegint el teu escrit m’he adonat que, com a mare, tampoc no hi estaré gens d’acord. Perquè dur els nens a experimentar la vida (pujar en globus, trescar per la muntanya, visitar un museu o una ciutat desconeguda…) no són deures, és educació. I si crec que els nens no han de fer deures, estic seguríssima que qui no els ha de fer són els pares.

    I és cert que la cultura és important, i que aprendre és necessari, però precisament per això no pot esdevenir insofrible.

    Reply
    • Hola Roser,

      Com a pare i com educador… no tinc encara una opinió prou definida sobre els deures. Però no era aquesta la idea de compartir la meva reflexió, com apuntava al començament :)

      Siguin deures o una altra cosa (estudiar per un examen, quedar amb els companys per plantejar un treball col·laboratiu, preparar una presentació), hi ha tasques provinents de l’àmbit de l’educació formal que inevitablement es desenvoluparan en l’àmbit familiar.

      I és la reflexió sobre la gestió d’aquesta “intrusió” la que volia compartir aquí. Els deures (o, insisteixo, l’aprenentatge en general) afecta la vida familiar. De vegades és més fàcil de gestionar, com quan llistava activitats que tots fem de bon gran i compartim el gust de fer-les. I de vegades no ho és tant. I aquí és on anava.

      Unabraçada :)

      i.

      Reply
      • Sé per on anaves, i no estic segura d’haver-me expressat prou bé (cosa que, com a professora de llengua, em preocupa ).

        Estic convençuda que l’escola ha d’immiscir-se a les llars tant com la família a l’escola: de la mateixa manera que ningú no encarrega a la mestra (menys encara al professor) que obligui (ni ajudi, ni ensenyi) a rentar plats o a fer la llista de la compra els seus fills, l’escola hauria d’evitar sortir de l’horari escolar. Si cal estudiar per a un examen és que la matèria no ha estat prou treballada a classe i que cal dedicar-hi més temps perquè els alumnes no estan prou preparats. Estudiar no serveix per a res, el que és útil és aprendre!

        Això no vol dir que, de la mateixa manera que uns pares poden comentar al professor que tenen un problema a casa amb el nano, la informació no hagi de viatjar també en sentit contrari: al cole dels meus fills estan aprenent coses sobre els volcans?, doncs per setmana santa mirarem d’agafar uns dies a l’alberg d’Olot, per veure’n en directe. I quan jo tingui un problema amb el nen, perquè no es vol rentar les dents, demanaré ajuda a la mestra, per si pot explicar a classe què és una bactèria i com ens pot afectar la salut.

        Reply
  2. …I això costa i, sovint, desanima. Perquè els resultats no són a curt termini. Els veus quan no te’ls esperes. …Però no només veus els resultats traduïts en fets (allò après que compensa el temps dedicat). També en valors, que et sorprenen en situacions o decissions que prenen com a pròpies (però on hom pot reconèixer “d’on les han mamat”).

    Això sí, l’orgull del moment el gaudeixes en silenci (de vegades, si hi ha sort, en el silenci cómplice de la parella) per no interferir en el seu instant de maduració i per la acurada precaució que tens de no voler influir.

    Vaja, que entre la voluntat de voler educar de forma activa (i els sacrificis que comporta) i la “política de no ingerència” al moment de constatar els resultats, el fet d’educar s’assembla molt a les hemorroides, que es pateixen en silenci.

    Per això “La Muriel no em fa patir”, són les Mercès i els Ismas d’aquest món els que patim en silenci.

    Reply

Deixa un comentari

%d bloggers like this: