Muriel, jo sí que et creuré

Dibuix d'una noia amb la llegenda "Hermana, yo sí te creo. No es abuso, es violación.

Hermana, yo sí te creo, cortesia d’Iris Serrano

Benvolguda Muriel,

Ara només tens sis anys (i mig), però un dia seràs capaç no només de llegir aquest text, sinó de comprendre’l.

Avui ha sortit la sentència del cas “La Manada”. Cinc homes van violar una noia. Diuen els jutges que malgrat la noia estava acorralada pels cinc homes, aterroritzada, vexada sexualment una i altra vegada contra la seva voluntat, la van violar sense violència. És a dir: tècnicament, no la van violar.

Muriel, estàs sola.

Estàs sola vol dir que, tret de la mare i el pare, ningú no et creurà.

Perquè, estadísticament, un dia t’ha de passar a tu. T’ha de passar que algú et forci sexualment. Amb “sort”, “només” seran uns tocaments incòmodes. Amb menys sort, serà pitjor. I t’acompanyarà la resta de la teva vida.

I estaràs tu sola amb aquest record imborrable.

Sola perquè les teves amigues et recomanaran que te n’oblidis, que no val la pena.

Sola perquè els amics diran que no n’hi ha per tant, que segur que et va agradar, que tant de bo els hagués passat a ells.

Sola perquè la policia dubtarà del teu criteri, de les teves intencions, fins i tot diran que ho fas per fer mal.

Sola perquè els jutges qüestionaran i relativitzaran els fets, per més palesos que siguin, per més ben enregistrats que hagin quedat, en ares d’una interpretació immaculada de la lletra —que no de l’esperit— de la Llei.

Muriel, estàs sola.

Muriel, costa de pensar-ho, encara més d’escriure-ho, però et passarà. D’una manera o d’una altra et passarà.

I estaràs sola.

Et passarà perquè estaràs sola i estaràs sola perquè et passarà. Sota l’aparent joc de paraules s’hi amaga el terrible cercle de la submissió. La certesa d’aquest horitzó em revolta per dins com si em giressin com un mitjó.

Muriel, jo sí que et creuré. La mama i jo et creurem. Sempre. Incondicionalment. Sense dubtes. Sense matisos. Sense preguntes.

A mesura que et facis gran, els nostres camins han de separar-se de forma natural. Potser geogràficament, segur de pensament, de manera de fer, de manera de ser.

Però en aquest punt del camí ens hi hem de trobar sempre. Sempre serem allà. Esperant-te. Si cal.

No estaràs sola. Jo sí que et creuré.

ACTUALIZACIÓN: Puede leerse una traducción al castellano en Carta a mi hija: yo sí te creeré.

1 Comment

  1. Ni les nostres boniques ni totes les boniques del món han d’estar soles.Que la nostra escalfor e implicació es noti arreu per a lluitar contra aquesta cultura patriarcal que posa el dubte.

    Reply

Deixa un comentari

%d bloggers like this: