El recordo com una caixa d’eines

Caixa d'eines de fusta

Toolbox, cortesia de Florian Richter

Arribats a aquest punt de l’entrevista, voldria fer-li algunes preguntes sobre la seva vida privada, especialment la infantesa. Vostè és la Muriel Peña Guillén. Tant vostè com el seu germà Jofre són molt respectats en el seu àmbit, dues persones reconegudes en els seus respectius sectors. Ara que acaba de fer 80 anys, com recorda el seu pare?

El recordo com una caixa d’eines.

Li agradava el bricolatge?

No! [riu] Ni de broma! [segueix rient i parem fins que es recompon] No amb una caixa d’eines: com una caixa d’eines.

Què vol dir?

No m’atreviria a dir que el meu pare fos un guia, encara menys un líder o un model a seguir. Però sí el recordo amb una resposta als meus dubtes. De fet, era més de fer-me respondre els meus propis dubtes amb d’altres preguntes fins que me’n sortia. Més que de dir cap on havia d’anar ell era més de dir “jo estic aquí per si et perds”.

No la va orientar en la seva trajectòria personal?

En absolut. Ell creia que tota feina era digna i que tota feina podia fer-se molt bé i ser recompensada en conseqüència. En el que sí que insistia era en què, fes el que fes, havia de fer-ho bé. I fer-ho bé volia dir aprendre’n tant com pogués, practicar molt i, en la mesura del possible, ser a l’avantguarda del meu tema.

Per tant la va animar a estudiar?

No exactament. Em va animar a fer bé allò que fos que volgués fer. Si volia ser advocada, havia d’estudiar Dret, però també conèixer qui el practicava, qui se’l saltava; sí volia ser músic, havia d’estudiar solfeig, i també tocar amb tothom tothora; si volia ser guia de muntanya, saber de nutrició, fisioteràpia i geologia i també estimar la muntanya i viure-la. I així amb tot. Diguem que el tema no el discutia, però sí la intensitat amb què m’hi havia de posar.

Així la va deixar fer el que vostè va voler.

També em va dir que era millor que, a poder ser, m’agradés. Ell tenia una mena de tamboret amb tres potes: fer-ho bé perquè t’ha de pagar el llit i el plat; dedicar-hi molt de temps per poder fer-ho bé; i mirar que t’agradés perquè hi hauries de dedicar molt de temps. Si fallava una pota, no t’hi podies asseure.

Però això no era en certa manera deixar-li massa llibertat amb el perill que vostè es “perdés”?

Pot ser. Però suposo que a casa de seguida vam assumir responsabilitats. A l’alçada de les nostres capacitats, però em recordo sempre amb alguna responsabilitat.

Com ara contribuir al manteniment familiar amb el primer sou?

[esclafeix de riure] La meva responsabilitat la recordo pels volts dels quatre anys: havia d’obrir la finestra de l’habitació per ventilar-la. Després he sabut que a ell li feia molta mandra i per això m’ho va encomanar a mi. Però el cas és que jo havia d’obrir i tancar la finestra cada matí en llevar-me.

Tampoc és una gran responsabilitat…

Oh, no, no eren tan els fets com el concepte. Amb sis anys el meu germà Jofre —que llavors en tenia quatre— i jo ja l’ajudàvem a estendre la roba. Bé, ui, no, si em sentís… no, no l'”ajudàvem”. De fet ens sermonejava cada cop que li dèiem d’ajudar-lo o si l’estàvem ajudant. “De qui són aquests mitjons?” preguntava, o “de qui són aquestes calcetes? i aquests calçotets petits? del papa? de la mama? no, oi? Doncs aquí no esteu ajudant ningú, aquí esteu assumint la responsabilitat conjunta que la roba estigui neta, plegada i desada per quan necessitem posar-nos-la, la roba de tothom. A mi no m’esteu ajudant. Entre tots ho fem tot, entre tots ens ajudem a tots”.

I el seu germà i vostè què hi deien?

Sempre ens va semblar lògic. I encara avui m’ho sembla. Això no vol dir que la idea de deixar el que estàvem fent ens resultés sempre atractiva. Però quan veies els meus pares fent equip tot el dia amb coses de casa, que si la roba, que si cuinar, que si rentar plats, que si això, que si allò… al final el que tu volies era ser part de l’equip també.

Així els va educar també en la igualtat? Avui és força habitual, però fa 80 anys la situació era força diferent encara.

Suposo que com que no li agradava el futbol va intentar que al Jofre tampoc no li agradés [riu]. No, seriosament. Més que en la igualtat ens va inculcar el respecte a sang i a foc. Respecte en el sentit que des del moment que hi pogués haver jocs de nens o de nenes, el respecte saltava pels aires perquè significava que la gent tenia gustos diferents perquè eren diferents. Òbviament el Jofre i jo teníem alguns gustos diferents, i sempre vam poder triar, però no va ser pel nostre gènere, sinó perquè teníem preferències diferents i punt. És allò de la caixa d’eines que li he explicat al començament: el meu pare era una caixa d’eines, sempre preparada… o sempre que podia [riu], però vaja, sí, diguem que sempre preparada per allò que poguéssim necessitar. Què necessitàvem? Això ho havíem de decidir nosaltres sense cap imposició i sense dependre de ningú.

Deixa un comentari

%d bloggers like this: