Quan sense voler et trobes fent un màster en comunicació familiar

Quan sense voler et trobes fent un màster en comunicació familiar

Xiuxiueig de Keyofnight   Des de fa ja 9 setmanes la nostra família està separada per uns 8000 km de distància i una diferència horària de 5 hores. Tothom, sense excepció, entén la situació i et diu “ostres déu ser dur, no?”. I sí, és molt dur! Però segurament molts no s’imaginen quina és la part més dura. El teu fill serà 2 o 3 centímetres més alt, haurà passat de dir 7 o 8 paraules a 20 o 25, sabrà demanar les coses què vol i participar més activament en les dinàmiques familiars, i tu com a molt t’ho miraràs de reüll a través d’skype. Però això ja es donava per suposat quan assumies que estaries uns mesos tan allunyat uns dels altres. El què no podies ni imaginar era com es complicava la comunicació. Quan vius sota un mateix sostre, hi ha diferents moments del dia en els quals anar compartint tot el què va passant: moments per a les coses bones que li passen a cadascú, altres moments per als problemes i dificultats, moments distesos i divertits, moments per parlar de problemes d’altres familiars, moments per somniar i imaginar nous projectes, etc. Però quan aquests moments presencials compartits desapareixen i hi sumes 5 hores de diferència horària i la jornada laboral de cadascú entorpeixen molt la comunicació fluïda. Fer skypes no sempre és possible, i fer-los a les dues de la matinada no és el moment més productiu o tranquil per parlar de segons què. Escriure emails és una altra forma de comunicació, però més lenta i amb certa asincronia. Les trucades, com l’skype, serveixen per...
Deixar de fer de pare? Ser pare, sentir-se pare i fer de pare

Deixar de fer de pare? Ser pare, sentir-se pare i fer de pare

Podríem filosofar molt entre què és ser pare i què és fer de pare, i segurament la part de sentir-se pare sigui la més subjectiva i personal de les tres. Però avui em volia centrar en la de fer de pare. Per qüestions professionals estarem uns mesos separats per milers de quilòmetres de distància i després de passar un primer any i mig tant intens i compartint cada moment amb el meu fill, es fa molt estrany de cop i volta no “fer de pare”. Desapareixen les tasques quotidianes que compartíem i passes a viure 24 hores al dia sent un pare virtual o ni això. Si ningú et prepara per ser pare i vas aprenent sobre la marxa, encara menys ningú et prepara per deixar de fer de pare temporalment. Què s’entén per fer de pare? Amb un skype al dia ja has complert? I si el teu fill no vol parlar ni et fa cas online, fas menys de pare? I si enlloc d’skype envies un vídeo o una foto, compta menys? Si, es pot argumentar que el què compta no és la dedicació física o els minuts exactes que li dediques cada dia, sinó el què sents i com t’hi preocupes, etc. però no em convenç… deixar de fer de pare és una sensació...
Serà nen o serà nena?

Serà nen o serà nena?

Molta gent s’imagina quants fills vol tenir i de quin sexe. Un nen i dues nenes, tres nenes i dos nens, només un nen, tres nenes i cinc nens o només una nena… Però al final serà Sor Cigonya de Paris qui acabarà decidint. I és que pensant en si nens o nenes, em preguntava si fa alguna diferència tenir un fill d’un sexe o d’un altre. Ens entendrà millor? És més fàcil un o l’altre? Ens estimarà més? Ens donarà més mals de cap? Ens farà riure més? Ens ajudarà en el dia a dia? Ens abandonarà quan siguem vells? El primer fill és una novetat! Potser preferies un nen o una nena però surti el que surti flipes igual (suposo). Però si en vols dos, tres o quatre, quina importància té de quin sexe siguin i sobretot, què passa si no en ve cap del sexe que un dels pares volia? M’imagino, i escric això per contrastar-ho amb l’audiència, que el pare pot voler tenir un nen i una nena, però que si venen dos nens estarà encantat igual. Però i a la mare, si volia un nen i una nena i venen dos nens, li quedarà sempre una cosa dins de voler saber què és tenir una filla? seguirà tenint-ne més fins que vingui o no passa res? I al revés, un pare amb només nenes, fins a quin punt li hagués agradat tenir un nen? Sembla allò del qui som, d’on venim i on anem però quan algú et pregunta si prefereixes un nen o una nena, i dius que t’és igual, realment és així?...
Qui posa els límits?

Qui posa els límits?

Una de les coses més sorprenents i inesperades que he après en aquests primers 16 mesos com a pare, és descobrir que tenim massa tendència a posar límits a les persones. I no em refereixo als límits comportamentals de què està bé i què no està bé, sinó a les limitacions que posem al desenvolupament de les capacitats dels altres, sobretot infants. En educació aquest és un tema recurrent. En una aula amb 25 nens, si el mestre decideix què són capaços d’aprendre i què no, i en funció d’aquesta decisió es treballen uns continguts o altres, amb una metodologia o amb una altra, estem coartant les possibilitats d’aquelles persones que podrien anar a més… En el cas dels fills, en algunes situacions quotidianes jo pensava “Ah, encara és petit per fer això”, “ui això no cal que li diguis que no ho entendrà”, “Vols dir? Crec que fins als 2 anys res de res”. I han estat moltes i moltes vegades que jo estava equivocat, que el meu fill feia coses que jo pensava impossibles per la seva edat; es que fa 6 mesos encara s’arrossegava per terra!!! Quan es trobava en una situació nova o davant d’una dificultat “del terreny” s’ha buscat la manera de resoldre-la deixant-me bocabadat. Ha agafat “eines” que tenia a l’abast, ha transformat l’ambient, o simplement sabent quin era l’objectiu que volia, m’ha vingut a buscar per mostrar-me la situació i que l’ajudés a sobrepassar-la. Estic molt content d’haver pres consciència d’això als 16 mesos d’edat (que pensava que un mestre i psicopedagog tenia superadíssim) perquè vol dir que d’ara en endavant ja...
Baby led weaning i l’alimentació infantil

Baby led weaning i l’alimentació infantil

Si bé al principi, per completa desconeixença, no tenia gaire interès pel “baby lead weaning“, 6 mesos després escric aquestes reflexions. Mai m’havia preguntat com els nens i nenes aprenen a menjar ni en què consistia el procés d’anar introduint aliments, etc. fins que t’hi trobes. Com en tants d’altres temes de la paternitat, hi ha diferents corrents i enfocaments a l’hora de començar a donar menjar als recent nascuts, i el baby lead weaning n’és un d’ells. Resumint molt, implica començar a introduir aliments sòlids en trossos, enlloc de papilles, purés i triturats. Hi ha la versió més estricta i la mixta, o la pròpia interpretació que els pares en puguin fer. Hi ha corrents que defensen que als 4 mesos cal començar a donar papilles com a complement de l’alletament. I n’hi ha que defensen que fins als 6 mesos es mantingui únicament la llet materna, com avala el sistema de salut anglès NHS, reconegut mundialment, i l’Organització Mundial de la Salut. El baby lead weaning, proposa introduir elements sòlids directament, com a complement de la llet materna, sense passar per la fase de papilles. Trossos de la mida d’un dit que el bebè pugui agafar amb la mà i posar-s’ho a la boca. Tot i que no té dents, ja ho xupa i descobreix moltes textures i sabors. Si bé no vull fer apologia d’aquest mètode només vull explicar la nostra experiència. Fins als 6 mesos, només pit i a partir d’aquí comencem a donar trossos de fruita i verdura cuita, tallada a la mida d’un dit. Com ja s’indica a tot arreu, el primer mes...
Què canvia en el primer any com a pare?

Què canvia en el primer any com a pare?

– L’estat físic. Si abans podia anar a córrer unes tres o quatre vegades a la setmana, des de que soc pare això s’ha reduït pràcticament a una a la setmana… o una al mes. I el motiu no és la falta de temps que pugui semblar, sinó la falta d’energia i el cansament. Abans de ser pare, córrer i fer esport era una manera de desestressar-me, cremar energia i relaxar-me. Durant els últims mesos, el cansament i l’horari trastocat d’hores de son conviden poc a fer esport, i els temps de descans els prefereixo destinar a descansar del tot. Ara que fa el primer aniversari, estic intentant ordenar aquests espais i poder tornar a córrer i fer l’esport que vull i que em va bé. – Anar a dormir tard, llevar-se tard? No, anar a dormir tard vol dir igualment llevar-se dora (i llevar-se a mitja nit, també). Abans de ser pare, alguns dies et podies permetre anar a dormir unes hores més tard, sabent que si al dia següent no tenies res a fer, podries dormir unes hores més. Ara ja no, si vas a dormir unes hores més tard, ell es despertarà a la mateixa hora que cada dia i començarà la rutina igual. – Horaris de temps lliure. Abans de ser pare, podia passar quatre hores d’un diumenge a la tarda editant vídeos, navegant per internet, escrivint a blogs, fent un curs online, etc. Ara tenir aquestes quatre hores seguides per fer aquestes activitats, vol dir que algú altre s’ha de quedar amb ell, i que per tant no és tant fàcil ni sovint poder...
Als 10 mesos, quan quasi perds el tren!

Als 10 mesos, quan quasi perds el tren!

Quan ja està més a punt de celebrar el primer aniversari, sembla que és quan de cop I volta tot s’acceleri. I s’accelera tant que escric el post dels 10 mesos just quan ja n’ha complert 11. Al principi, els tres primers mesos de vida del teu primer fill, tot és una novetat, tot són dubtes i cada dia estàs amb l’ai al cor per si respira, per si té fred o per si té calor. Dels 3 als 6 mesos, com que comença a riure i a interactuar la relació pare fill creix en intensitat, d’aquí que reflexionés sobre quan et comences a sentir pare. A partir dels 6 mesos, el ritme de desenvolupament motor s’accelera i potser per això els canvis són més visibles i notables físicament. Però és que de seguida hem arribat als 10 mesos i aquí si que m’ha tocat córrer. Van passar 5 dies seguits sense veure’l i ja havia crescut, la cara, la mirada, la curiositat, el somriure… tot havia evolucionat. Se’l veia més gran. Si et distreus ja està amagat sota el sofà, dins d’una caixa o gatejant passadís enllà. Cada dia que passa aprèn a fer coses noves, i amb un punt de suport es desplaça dret per tota la sala, empeny cadires i molesta als veïns de sota. Aquella llibreta on apunto “tal dia ha fet…” ja viu sobre la taula del menjador, ja que cada tarda passen coses noves. Entén les cançons i anticipa aquella estrofa on algú li rascarà la panxa. Balla quan sona qualsevol música, es fa “ralet-ralet” a ell mateix o a tothom qui passi...
Canviar bolquers està sobrevalorat!

Canviar bolquers està sobrevalorat!

Una de les principals preocupacions dels pares i mares novells, és saber de què va exactament això de canviar bolquers que tothom comenta i que sembla que acabaràs odiant. Té un component escatològic important, a alguns els hi pot fer més o menys fàstic, a d’altres mandra, etc. però al final tots hi haurem de passar. Els primers mesos, s’incorpora a la rutina d’una forma molt natural, i ni que a vegades els hagis de canviar cada 3 hores, ho fas amb il·lusió. Els primers mesos hi ha MOLTA il·lusió! A partir del segon mes, ja comença a cansar i a fer més mandra… “au fes-ho tu, no jo ja ho he fet abans, ara et toca a tu”, i així cada dia. Fins que un dia, un per l’altre es queda “la casa sense escombrar” i allò sembla un… Però a partir dels 6-7 mesos, quan el fill ja porta un temps ingerint aliments sòlids, comença a canviar la textura que omple els bolquers i en molta menys mesura s’embruta la roba o s’empastifa l’entorn, ja no cal canviar-los tant sovint i com el interactua més, és un moment més entretingut que abans. I és en aquest moment quan t’adones que canviar els bolquers està sobrevalorat; ara que comença a menjar, el què realment et portarà de corcoll és tenir el menjar a punt (i haver decidit prèviament que menjaria), recollir les restes de menjar que omplen el menjador, finestres i parets, fregar la trona i els pitets, i anar cada dos dies al super a comprar paper de cuina de eixugar l’aigua que s’esquitxa per tot arreu...
Et trobo a faltar, cada dia més!

Et trobo a faltar, cada dia més!

Passades unes setmanes del naixement d’en Luka, em preguntava aquí quan et comences a sentir pare. I és que pensava que això de sentir-se pare era automàtic en el moment del naixement: tal com sortiria a la llum, totes les teves emocions i sentiments es transformarien i ja et sentiries pare. Però la realitat no va ser aquesta i els sentiments es van transformant i adaptant al ritme de cadascú, no d’un minut a l’altre. Passats els 3 primers mesos, quan el teu fill ja comença a interactuar més, a participar, a demanar atenció, a riure, etc. el sentiment d’atracció cap a ell i el retorn que et dóna creix exponencialment i comences a notar que el vincle s’enforteix. Ara acaba de fer 8 mesos i des de fa unes setmanes, quan estem 6 o 8 hores separats el trobo molt a faltar: esperant arribar a casa i veure’l somriure de nou. Encara no parla però ens podem passar hores estirats en una manta a terra jugant i “parlant”. Et reconeix i li encanta que juguis i que estiguis amb ell i són moments que voldries que no s’acabessin mai. Així que quan estem separats, ni que sigui mig dia, trobo a faltar el seu somriure continu. Com es mira les mans del dret i del revés, fascinat pel moviment i les ombres que produeixen. Com es llepa els peus i fa postures de ioga flexionant les cames per darrera el clatell. Com aplaudeix i es queda sorprès amb el soroll que ell mateix és capaç de produir. Com fa brrrrrrrrrrr amb els llavis i ho esquitxa tot de...
Paripé si, paripé no. Què, com i quan.

Paripé si, paripé no. Què, com i quan.

Ja demano disculpes d’entrada per l’ús d’aquesta paraula, que en català podríem traduir més o menys en “fer el paperot”. En l’anterior entrada parlava del difícil equilibri entre l’ajuda, consells i aportacions que tanta gent et vol donar, parlant de la Tribu i la infoxicació. I continuant amb els difícils equilibris, en aquest cas ja entrem en un terreny més pràctic. A casa, anem aprenent i adoptant uns comportaments, unes “normes”, unes pautes, unes instruccions, unes línies a seguir, que hem pactat els pares i que seguint consells d’altres, llibres, pediatres o familiars, o bé el nostre propi instint, són els que creiem millors pel desenvolupament del nostre fill. Però quan surts de casa i vas a dinar amb uns amics, familiars, etc. amb tota la il·lusió que tenen ells de passar unes hores amb aquesta criatura divertida i que no para de riure, es creen nous moments de tensió. Si de sobte es posa a plorar, salta un dient que això és que vol fer xantatge als pares i que si l’agafes estan responent al seu xantatge (d’un nen de 4 mesos). Si a l’hora de dinar te l’asseus a sobre perquè al cotxet s’avorreix i vol participar, no tens control del teu fill… Si has decidit donar-li xumet o no, si alletament a demanda o no, i totes aquelles altres situacions que ja comentava en l’anterior article. Llavors és quan has de decidir fins a quin punt fas una mica el paripé per rebaixar la tensió del dinar (que amb tanta il·lusió t’han convidat), o si t’has de mantenir ferm a les pautes i línies que havies...