Avui m’he emocionat jugant a cotxes!

Avui m’he emocionat jugant a cotxes!

He sortint amb molta pressa de la feina, com quasi cada dia, per arribar a l’hora a recollir al Luka a la llar d’infants. Després de dir adéu a les educadores, m’ha mirat i ha dit “Al parc? Si?” i sí, com cada tarda hem anat al parc de la plaça Letamendi. Allà, entre el carrer Aragó i el carrer València, sota unes palmeres que podrien ser un paradís però que són al bell mig del trànsit de Barcelona, hi ha un parc infantil, bastant net i cuidat. I allà podríem passar hores i hores jugant. De fet, és ell qui més juga però jo em vaig proposar fa temps acompanyar-lo també en el joc; resistir la temptació de treure el mòbil i deixar-lo a la butxaca amb el 3G desconnectat. Tant sols observant i acompanyant-lo. El què facin altres pares i mares no és motiu d’aquest escrit (si estan enganxats a la pantalla mentre el nen juga), però és que si us hi fixeu bé, el vostre fill o filla mentre juga us va mirant, us busca, us somriu, us saluda. Se sent protegit sabent que després que aquella nena que ha pujat el tobogan en direcció contraria i l’ha pessigat sense més ni més, et buscarà i tu el podràs abraçar. Així que per poder gaudir d’aquests moments, millor amb el mòbil apagat. I avui precisament, mentre jugava amb els cotxes que li ha deixat un altre nen (amb les meves presses jo m’he deixat el “kit” del parc a casa), hi ha hagut un moment que m’ha vingut a buscar, m’ha donat la mà i m’ha...
Pobre de tu que neixis després del mes de maig!

Pobre de tu que neixis després del mes de maig!

En els últims anys han augmentat les queixes per la manca de places en llars d’infants municipals a la ciutat de Barcelona, però fins ara poc s’havia alçat la veu sobre el procés de preinscripció. Com que sovint primer hi ha la preinscripció a escoles de primària, el què passa a les llars d’infants queda una mica més en segon pla, o no és trending topic. I se’t queda la cara de pasta de moniato quan et confirmen que sí, que per preinscriure un nen o nena a la llar d’infants municipal cal que hagi nascut abans de que acabi el procés de pre-inscripció. Per exemple, quest any 2016 la pre-inscripció va del 2 al 13 20 de maig. Vol dir que tots els nens i nenes que neixin després del 20 de maig de 2016 “no tenen dret a ser escolaritzats” a l’octubre, novembre, desembre… en un centre municipal. O sigui, que tots els nens i nenes que neixen durant la segona part de l’any, no podran optar a una plaça fins al curs 2017-2018, és a dir, quasi un any després d’haver nascut. Així que en funció del mes que neixes – i sent molt genèric podríem dir que 6 mesos afectaria a la meitat dels nens i nenes que neixen cada any – tens més o menys oportunitats. Quan encara no tens fills, comences a planificar quan t’agradaria que el nen nasqués, combinant mil i un factors: quan cauen les vacances, si serà hivern o estiu, si les obres del pis, etc. I llavors descobreixes que no acabes de poder controlar quan quedareu embarassats i per...
Bon dia, són les 6! O les 8, o les 5, o les 7…

Bon dia, són les 6! O les 8, o les 5, o les 7…

Per sort, portem uns mesos que pràcticament el nostre fill (2 anys) ja dorm tota la nit… Hi ha hagut diferents períodes d’adaptació i entre el jetlag d’aquí i d’allà i acostumar-se a noves rutines, no sempre ha estat fàcil. Però ara més o menys ja es comença a estabilitzar l’horari nocturn. A partir de les 19:00 (alguns dies abans) comença a dir que vol dormir, i entre una cosa i l’altre a les 20:00 ja s’ha adormit, i molts dies sense haver-se de quedar allà*. El què no saps mai és quan es despertarà, i això té implicacions en la logística familiar del dia a dia. Tu et poses el despertador a les 7 però potser ell es desperta a les 6 i ja et reclama. En aquell moment hi ha dues possibilitats, que estigui estirat al seu llit i simplement s’hagi despertat per fred, malsons, etc. i et vulgui veure. Si el vas a saludar i li dones una mica de llet, quasi sempre es torna a dormir. Però si ja està dret agafat als barrots i intentant aixecar una cama per sobre la barana, ja no hi ha res ha fer. Sigui l’hora que sigui, fins i tot fosc i negre, ell ha decidit que ja és de dia i “vol jugar”. Llavors és quan un dels dos es lleva amb ell i comencen les activitats conjuntes fins a l’hora d’anar a la llar d’infants. Un dia que vas a dormir tard, que estàs extremament cansat o simplement un diumenge d’hivern, ja no tens l’opció de dir “demà em poso el despertador mitja hora més tard...
Converses de llar d’infants

Converses de llar d’infants

Porto tres setmanes amb la feixuga tasca d’intentar triar la millor llar d’infants per al nostre fill. Una de les primeres coses que havies sentit a dir però que pensaves que no anava per tu, és la dificultat d’entrar a un centre municipal (parlo ara de la ciutat de Barcelona). Sobretot si hi vas a mig curs i encara més difícil si vens de l’estranger i comences l’escolarització aquí als 2 anys, quan els grups ja estan creats, i quasi no hi ha places lliures per aquesta franja d’edat. Toca explorar les privades i anar indagant entre fòrums d’internet, coneguts i familiars i visites in situ per trobar la que per tu, sota els teus criteris, és la més adequada. Centrats en el barri de l’esquerra de l’eixample, potser n’hi ha unes 12 o 15 de les quals, per comentaris o recomanacions n’hem escollit unes 8 per fer una exploració més a fons. Primer de tot sobta que no et donen gaire informació si no hi vas a fer la visita. Per tant, fer una classificació per preus sense haver-les vist totes, és impossible. Sembla que el preu és un element que cal dir en persona, de tu a tu, mirant-te els ulls i ensenyant-te una llista d’activitats i fotografies. Deuen suposar que per telèfon seria “massa fred” i si els pares treballem i volem saber certa informació abans de decidir si ens interessa el centre i fer la visita o no, això no és tant transcendental… La part de la visita i les instal·lacions és bastant similar a totes… algunes més noves, d’altres no tant, un pati més...
Quan sense voler et trobes fent un màster en comunicació familiar

Quan sense voler et trobes fent un màster en comunicació familiar

Xiuxiueig de Keyofnight   Des de fa ja 9 setmanes la nostra família està separada per uns 8000 km de distància i una diferència horària de 5 hores. Tothom, sense excepció, entén la situació i et diu “ostres déu ser dur, no?”. I sí, és molt dur! Però segurament molts no s’imaginen quina és la part més dura. El teu fill serà 2 o 3 centímetres més alt, haurà passat de dir 7 o 8 paraules a 20 o 25, sabrà demanar les coses què vol i participar més activament en les dinàmiques familiars, i tu com a molt t’ho miraràs de reüll a través d’skype. Però això ja es donava per suposat quan assumies que estaries uns mesos tan allunyat uns dels altres. El què no podies ni imaginar era com es complicava la comunicació. Quan vius sota un mateix sostre, hi ha diferents moments del dia en els quals anar compartint tot el què va passant: moments per a les coses bones que li passen a cadascú, altres moments per als problemes i dificultats, moments distesos i divertits, moments per parlar de problemes d’altres familiars, moments per somniar i imaginar nous projectes, etc. Però quan aquests moments presencials compartits desapareixen i hi sumes 5 hores de diferència horària i la jornada laboral de cadascú entorpeixen molt la comunicació fluïda. Fer skypes no sempre és possible, i fer-los a les dues de la matinada no és el moment més productiu o tranquil per parlar de segons què. Escriure emails és una altra forma de comunicació, però més lenta i amb certa asincronia. Les trucades, com l’skype, serveixen per...
Deixar de fer de pare? Ser pare, sentir-se pare i fer de pare

Deixar de fer de pare? Ser pare, sentir-se pare i fer de pare

Podríem filosofar molt entre què és ser pare i què és fer de pare, i segurament la part de sentir-se pare sigui la més subjectiva i personal de les tres. Però avui em volia centrar en la de fer de pare. Per qüestions professionals estarem uns mesos separats per milers de quilòmetres de distància i després de passar un primer any i mig tant intens i compartint cada moment amb el meu fill, es fa molt estrany de cop i volta no “fer de pare”. Desapareixen les tasques quotidianes que compartíem i passes a viure 24 hores al dia sent un pare virtual o ni això. Si ningú et prepara per ser pare i vas aprenent sobre la marxa, encara menys ningú et prepara per deixar de fer de pare temporalment. Què s’entén per fer de pare? Amb un skype al dia ja has complert? I si el teu fill no vol parlar ni et fa cas online, fas menys de pare? I si enlloc d’skype envies un vídeo o una foto, compta menys? Si, es pot argumentar que el què compta no és la dedicació física o els minuts exactes que li dediques cada dia, sinó el què sents i com t’hi preocupes, etc. però no em convenç… deixar de fer de pare és una sensació...
Serà nen o serà nena?

Serà nen o serà nena?

Molta gent s’imagina quants fills vol tenir i de quin sexe. Un nen i dues nenes, tres nenes i dos nens, només un nen, tres nenes i cinc nens o només una nena… Però al final serà Sor Cigonya de Paris qui acabarà decidint. I és que pensant en si nens o nenes, em preguntava si fa alguna diferència tenir un fill d’un sexe o d’un altre. Ens entendrà millor? És més fàcil un o l’altre? Ens estimarà més? Ens donarà més mals de cap? Ens farà riure més? Ens ajudarà en el dia a dia? Ens abandonarà quan siguem vells? El primer fill és una novetat! Potser preferies un nen o una nena però surti el que surti flipes igual (suposo). Però si en vols dos, tres o quatre, quina importància té de quin sexe siguin i sobretot, què passa si no en ve cap del sexe que un dels pares volia? M’imagino, i escric això per contrastar-ho amb l’audiència, que el pare pot voler tenir un nen i una nena, però que si venen dos nens estarà encantat igual. Però i a la mare, si volia un nen i una nena i venen dos nens, li quedarà sempre una cosa dins de voler saber què és tenir una filla? seguirà tenint-ne més fins que vingui o no passa res? I al revés, un pare amb només nenes, fins a quin punt li hagués agradat tenir un nen? Sembla allò del qui som, d’on venim i on anem però quan algú et pregunta si prefereixes un nen o una nena, i dius que t’és igual, realment és així?...
Qui posa els límits?

Qui posa els límits?

Una de les coses més sorprenents i inesperades que he après en aquests primers 16 mesos com a pare, és descobrir que tenim massa tendència a posar límits a les persones. I no em refereixo als límits comportamentals de què està bé i què no està bé, sinó a les limitacions que posem al desenvolupament de les capacitats dels altres, sobretot infants. En educació aquest és un tema recurrent. En una aula amb 25 nens, si el mestre decideix què són capaços d’aprendre i què no, i en funció d’aquesta decisió es treballen uns continguts o altres, amb una metodologia o amb una altra, estem coartant les possibilitats d’aquelles persones que podrien anar a més… En el cas dels fills, en algunes situacions quotidianes jo pensava “Ah, encara és petit per fer això”, “ui això no cal que li diguis que no ho entendrà”, “Vols dir? Crec que fins als 2 anys res de res”. I han estat moltes i moltes vegades que jo estava equivocat, que el meu fill feia coses que jo pensava impossibles per la seva edat; es que fa 6 mesos encara s’arrossegava per terra!!! Quan es trobava en una situació nova o davant d’una dificultat “del terreny” s’ha buscat la manera de resoldre-la deixant-me bocabadat. Ha agafat “eines” que tenia a l’abast, ha transformat l’ambient, o simplement sabent quin era l’objectiu que volia, m’ha vingut a buscar per mostrar-me la situació i que l’ajudés a sobrepassar-la. Estic molt content d’haver pres consciència d’això als 16 mesos d’edat (que pensava que un mestre i psicopedagog tenia superadíssim) perquè vol dir que d’ara en endavant ja...
Baby led weaning i l’alimentació infantil

Baby led weaning i l’alimentació infantil

Si bé al principi, per completa desconeixença, no tenia gaire interès pel “baby lead weaning“, 6 mesos després escric aquestes reflexions. Mai m’havia preguntat com els nens i nenes aprenen a menjar ni en què consistia el procés d’anar introduint aliments, etc. fins que t’hi trobes. Com en tants d’altres temes de la paternitat, hi ha diferents corrents i enfocaments a l’hora de començar a donar menjar als recent nascuts, i el baby lead weaning n’és un d’ells. Resumint molt, implica començar a introduir aliments sòlids en trossos, enlloc de papilles, purés i triturats. Hi ha la versió més estricta i la mixta, o la pròpia interpretació que els pares en puguin fer. Hi ha corrents que defensen que als 4 mesos cal començar a donar papilles com a complement de l’alletament. I n’hi ha que defensen que fins als 6 mesos es mantingui únicament la llet materna, com avala el sistema de salut anglès NHS, reconegut mundialment, i l’Organització Mundial de la Salut. El baby lead weaning, proposa introduir elements sòlids directament, com a complement de la llet materna, sense passar per la fase de papilles. Trossos de la mida d’un dit que el bebè pugui agafar amb la mà i posar-s’ho a la boca. Tot i que no té dents, ja ho xupa i descobreix moltes textures i sabors. Si bé no vull fer apologia d’aquest mètode només vull explicar la nostra experiència. Fins als 6 mesos, només pit i a partir d’aquí comencem a donar trossos de fruita i verdura cuita, tallada a la mida d’un dit. Com ja s’indica a tot arreu, el primer mes...
Què canvia en el primer any com a pare?

Què canvia en el primer any com a pare?

– L’estat físic. Si abans podia anar a córrer unes tres o quatre vegades a la setmana, des de que soc pare això s’ha reduït pràcticament a una a la setmana… o una al mes. I el motiu no és la falta de temps que pugui semblar, sinó la falta d’energia i el cansament. Abans de ser pare, córrer i fer esport era una manera de desestressar-me, cremar energia i relaxar-me. Durant els últims mesos, el cansament i l’horari trastocat d’hores de son conviden poc a fer esport, i els temps de descans els prefereixo destinar a descansar del tot. Ara que fa el primer aniversari, estic intentant ordenar aquests espais i poder tornar a córrer i fer l’esport que vull i que em va bé. – Anar a dormir tard, llevar-se tard? No, anar a dormir tard vol dir igualment llevar-se dora (i llevar-se a mitja nit, també). Abans de ser pare, alguns dies et podies permetre anar a dormir unes hores més tard, sabent que si al dia següent no tenies res a fer, podries dormir unes hores més. Ara ja no, si vas a dormir unes hores més tard, ell es despertarà a la mateixa hora que cada dia i començarà la rutina igual. – Horaris de temps lliure. Abans de ser pare, podia passar quatre hores d’un diumenge a la tarda editant vídeos, navegant per internet, escrivint a blogs, fent un curs online, etc. Ara tenir aquestes quatre hores seguides per fer aquestes activitats, vol dir que algú altre s’ha de quedar amb ell, i que per tant no és tant fàcil ni sovint poder...