abc
Els pares cuidadors guanyen punts (les mares no)

Els pares cuidadors guanyen punts (les mares no)

L’heu vist tots. El professor Robert Kelly, expert en política d’Àsia Oriental, és entrevistat per la BBC per videoconferència i, de sobte, els seus fills entren a l’habitació i es tornen els protagonistes de l’entrevista: L’entrevista — o tot el que va passar al voltant de l’entrevista — ha estat un impacte social i, fins i tot, la mateixa BBC ha acabat entrevistant el professor per comentar l’anècdota. La rèplica parodiant l’incident en clau femenina no s’ha fet esperar: És curiós que bé que se sumen aquestes dues aproximacions a la realitat i, tanmateix, que malament que conviuen. Per la meva feina, faig sovint videoconferències. No amb la BBC, però sí amb gent prou “seriosa” com per tenir, potencialment, poc “sentit de l’humor” amb segons quines interferències. Gent que és a zones horàries amb diverses hores de diferència, que s’ha llevat aviat, o que roman llevada tard, gent que té agendes atapeïdes, gent que està gravant la conversa per a usos posteriors. He fet videoconferències amb la Muriel dormint al bressol i despertant-se a mitja conversa, havent-la d’acabar amb ella en braços per adormir-la. He fet videoconferències on han irromput, en el millor dels casos, els crits de la Muriel i el Jofre en arribar a casa i, en el pitjor, les seves cares somrients i curioses a mitja pantalla. En un parell de casos la Muriel va insistir en parlar en anglès (!) amb la senyora que parlava a l’ordinador (una activista de Sierra Leone, que a més estava tenint talls de corrent convertint en un infern seguir la conversa). He hagut d’interrompre videoconferències perquè trucaven a la...
Els diferents temps del temps

Els diferents temps del temps

Quan jo era petit, el temps era una variable que anava lligada a mi mateix i només avançava si jo avançava. És a dir. Fora de mi, el temps no existia: les places i els carrers; les botigues; els pares i els avis i els amics dels pares i els pares dels altres nens i els seus avis; els llibres i les pel·lícules en blanc i negre; tot, absolutament tot, ja era allà quan jo vaig arribar-hi i, el que és més important, no canviava mai. Els meus pares jo sempre els veia igual, igual que veia igual els carrers i les botigues, i tots els llibres de les llibreries i les biblioteques i les pel·lícules que feien a la televisió. Només canviava jo. Jo sí que canviava. Em feia gran, creixia i em feia gran, i havia de canviar-me la roba, i canviar-me els llapis d’escola i la cartera i l’estoig. I els meus amics, part de mi mateix, també canviaven. I després va començar a canviar la música, quan va esdevenir part de mi mateix també. I més endavant alguns llibres i algunes pel·lícules també van començar a quedar velles, a mesura que esdevenien una part de mi. Però la resta, en termes generals, i més enllà de canvis tan superficials com prescindibles, tota la resta no canviava. De fet, la gent ni tan sols es moria. Amb l’arribada de la Muriel i el Jofre, tot això es va girar com un mitjó. Jo vaig començar a ser sempre el mateix. A no fer-me gran. A no envellir. Ja no canviava la música, ni els llibres, ni...
Els avis i el nou centre de l’univers

Els avis i el nou centre de l’univers

M’envia un amic una oferta de feina… a Florència. Me l’envia per a què la mogui entre les amistats, no tant perquè jo me la miri. Però ho faig. És una feina que segurament podria fer, tot i que el meu currículum diu que faig altres coses. El sou és una barbaritat. Tot i que les condicions fiscals no són comparables a les d’aquí, calculo que seria un 250% del que ara cobro. I tot i que el meu currículum diu que faig altres coses (i això és el que llegiria el comitè de selecció), i tot i que per la feina, el lloc i el sou és probable que hi hagi una estampida de currículums cap a aquesta convocatòria, no puc estar-me’n de pensar “i si…” No ens aniria malament. Florència és preciosa i no massa gran. Oferta cultural per no acabar-se-la en una sola vida. I si te l’acabessis, o si et va la marxa, Roma o Milà són a hora i mitja en tren, i Venècia a dues hores. I Barcelona a menys de dues hores, amb vol diari i un preu que, amb el nou sou, ens podríem permetre setmanalment. “i si…” I les amistats dels nens? Bé, són molt petits. Ja en farien d’altres. I l’escola? Bé, són molt petits: aprendrien italià abans que jo pogués fer la comanda al restaurant. Això si no van a una escola internacional. Amb el nou sou… I la feina de la mare dels meus fills? Bé, això hauria de decidir-ho ella, és clar. Però probablement s’ho podria combinar a distància. O amb el nou sou… qui sap…...
Tots els fills que he tingut

Tots els fills que he tingut

Imagineu el vostre millor amic. Imagineu que desapareix en un accident aeri. Literalment desapareix: no se’n troba ni rastre. Al cap d’uns anys, reapareix com del no-res. És la mateixa persona, però han passat molts anys. En la retrobada, se succeeixen emocions contraposades: tants anys trobant-lo a faltar desfermen la més explosiva de les alegries; tants anys no sent-hi t’obres a refer una amistat que ja no hi era: en la seva absència, tot ha canviat. Sobretot ell ha canviat (probablement nosaltres també, però això, nosaltres no ho notem). Repetim l’exercici cada any. Repetim l’exercici cada mes. Repetim l’exercici diverses vegades al mes. Cada setmana. Cada dia. La Muriel i el Jofre d’ahir ja no hi són. Els d’avui juguen amb mi, dinen amb mi, dormen amb mi. Però els d’ahir, els d’ahir ja no hi són. Veure fotografies de l’any passat o de l’altre és un exercici devastador. T’asseus a l’ordinador, amb un nen assegut a cada genoll, i mires les fotografies del naixement del Jofre, de la cursa on l’avi va entrar en meta duent en braços una Muriel que a dures penes caminava, dels primers Reis on hi érem els quatre, o els segons. La sensació de pèrdua no pot ser més profunda. On són aquells nens? Els he perdut per sempre! La seva mare també surt a les fotos, però ella és la mateixa. És la mateixa amb la que sopava ahir a casa; la mateixa amb qui, passejant per la Ciutadella d’Eivissa, vam decidir de tenir fills; la mateixa amb la que vam visitar el castell de Chenonceau o vam patir les calors de...
Els ànecs

Els ànecs

Ens llevem aviat: el Jofre ha agafat el relleu al gall del poble en això de despertar tothom al nou dia. Avui és festa grossa: el pla és anar a un petit azut del riu on s’hi apleguen els ànecs. L’avi el coneix bé i sap el punt exacte i l’hora precisa en què els ànecs s’hi atancen confiats. Ja tenim en dues bossetes, una per la Muriel i una pel Jofre, el pa que la iaia ha preparat per a donar-los per menjar. Ben a poc a poc, que no s’espantin. I així mirar-los, i parlar-los, i fer veure que ens espantem quan vénen, i riure nerviosos… i intentar arribar secs a casa. Sembla que mai sortim de casa. Esmorzar, vestir-se, preparar-ho tot, no deixar-se res. Agafo l’ordinador i la bici i enfilo cap a la biblioteca. Quan passo pel pont sobre el riu veig l’azut. Hi ha ben bé dues dotzenes d’ànecs. Sé que s’ho passaran...
Tres reflexions després de tres nits a l’hospital

Tres reflexions després de tres nits a l’hospital

La Setmana Santa la vam acabar a l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, és a dir, a Can Ruti. La notícia no és aquesta — “res greu” que no es pugui curar a curt i mitjà termini — sinó alguns pensaments que van ser possibles gràcies al piló d’hores per observar i pensar que tenen tres dies amb les seves tres nits. El primer pensament és d’agraïment. De doble agraïment, de fet. Un primer agraïment per la professionalitat d’uns equips que van funcionar com un rellotge, que van demostrar ser uns molt bons professionals. El segon agraïment per uns equips que ens van tractar sempre amb amabilitat, que van demostrar ser, a més d’uns molt bons professionals, unes molt bones persones. Només dues dades per a contextualitzar. La mitjana de persones que hi havia a urgències la tarda que vam anar a veure què passava amb aquella febre que no marxava va ser de 140-150. No em puc imaginar què deu suposar gestionar això amb professionalitat i, sobretot, amb amabilitat. La segona dada és que vam anar a urgències pediàtriques, per després passar a la planta de pediatria: tot ple de nens molts d’ells menors de cinc, quatre, tres anys. No em puc imaginar què deu suposar gestionar aquest tipus de pacient amb professionalitat (tot petit, tot es mou) i, sobretot, amb amabilitat. Professionals i persones de Can Ruti: moltíssimes gràcies. El segon pensament és per la sanitat pública. Ens van atendre, pel cap baix, equips de set àmbits: Urgències. Diagnosi per la imatge. Anàlisis mèdiques. Pediatria. Residents. Pneumologia. Pediatria del Centre d’Atenció Primària. Sí, ens van atendre tots...
Deu ser fins una certa edat

Deu ser fins una certa edat

Deixaré les claus de casa allà com faig sempre sempre: a la taula de la cuina, sobre el llibre que tants cops he renovat. Em miraré al mirall, com no faig mai: s’ha de donar temps al temps, al reüll a clivellar-se, a uns cabells a fer-se’m blancs (s’hi tornen o hi neixen?) Així, distret, em sorprendrà l’arribada de la Muriel: arrauxada de crits i salts i esglais i amuntegada de paraules cada dia un any més gran. Diuen que els fills rejoveneixen però deu ser fins una certa...
La feina que t’enduus a casa

La feina que t’enduus a casa

Quan parlem de conciliació familiar, normalment en parlem en termes estrictament quantitatius. És a dir, en quantitat de temps que hom està amb la família comparat amb la quantitat de temps que hom no hi està. Si ets a la feina 12h i en dorms 8, només pots estar amb la família com a màxim 4h. Els càlculs es fan ràpidament. Tanmateix, sovint oblidem els termes qualitatius. Quan ets amb la família, hi ets-ets, o només hi ets de cos present — mentre que el cap és lluny, en una altra banda i fent una altra tasca? De fet, voldria anar una mica més enllà. Crec que ens aboquem a la paradoxa de, quant més ens esforcem en tenir més quantitat de temps per estar amb la família, més ens allunyem de tenir-lo de qualitat. Cap aquí ens hi empeny tot plegat. A aquestes alçades és obvi que moltes de les feines que fem seran substituïdes per robots. De les poques feines que queden que són estrictament manuals, pràcticament totes passaran a millor vida a mans dels robots. I aviat també moltes de les que són mentals: si la revolució industrial va consistir en substituir treball manual per màquines, la revolució digital consisteix (entre d’altres coses) en substituir treball mental per ordinadors (és a dir, màquines). Què ens queda fora d’això? El treball (de moment) massa complex per a ser executat per ordinadors. Quin és aquest treball complex? Aquell que roman, exclusivament, al nostre cervell. I del qual no en surt. Mai. El desavantatge del treball manual és que s’extingirà. El seu avantatge és — o era — que...
Els regals efímers de reis

Els regals efímers de reis

A casa som de conviccions fortes, persones de principis. Ja sabeu, allò de “jo mai mai no” o de “jo sempre sempre sí”. I un d’aquests principis és el de no llençar els diners; que es valori el que costa una cosa, però no només l’esforç per aconseguir-la, sinó també els recursos que s’hi han d’esmerçar. I aquí s’hi afegeix allò de la crítica al consumisme, al “ho vull i ho vull ara i ho vull perquè ho vull”. I l’impacte al medi ambient de tot plegat. Dit així aquí, d’aquesta manera, sembla que soni a broma, però no, ho duem força empeltat sota la pell. En aquest sentit, em molesten prou aquests petits regals que hom sap inservibles, que són de consum efímer, que moriran arraconats i oblidats en un racó de casa en quant… entri per la porta un altre regal efímer. I així anar fent pila. Malmetent molt i educant menys. Un d’aquests regals va entrar a la carta d’aquests passats Reis. Un micròfon per a cantar. Així que els reis van sortir a la cerca i captura del micròfon. No els n’agradava cap. I el problema, crec, era que ho consideraven un regal efímer, dels que tan poc ens agraden a casa. Dels que saps que el primer día oh, sí, sí, i el segon dia oh, sí, sí, i… i no, no hi haurà ni tercer, ni quart, ni cinquè dia. I quedarà allà, mort de fàstic, fins que el col·lapse de galindaines per tot arreu ens obliguin a donar-lo a algú o, en el pitjor dels casos, llençar-lo. Però ah, el micròfon apareixia...
Mai m’estimareu com jo a vosaltres

Mai m’estimareu com jo a vosaltres

He arribat a la conclusió, a la més absoluta de les certeses, que els meus fills mai m’estimaran com jo a ells. I que quan abans ho assumeixi, més fàcil em serà assumir moltes altres coses que estan per venir i que, en molts casos, estaran relacionats amb aquesta certesa. Estic segur que no sóc el primer en arribar a aquest punt, i que molts altres vindran després de mi. Però també crec que és una constatació que hom ha de fer personalment — com moltes altres constatacions, descobertes i aprenentatges, tot sigui dit de passada. L’amor als pares és cert i és veritable (ho és, al menys, en el meu cas: deu haver-hi de tot, tanmateix). Però és un amor que ve envoltat d’un cert soroll emocional. Primer, per un instint de supervivència: necessitem els pares en quant obrim els ulls per sobreviure en la més estricta de les literalitats, per anar amollant-nos a la societat en què ens desenvoluparem i, per fi, per a dotar-nos de recursos (personals i materials) per a poder deixar el niu. Segon, per un cert sentiment de gratitud. “T’he donat la vida” diuen de forma explícita o tàcita els pares. I és veritat. Ens l’han donada i, si hem tingut sort, ens hi han empès entre plomes i amb amor. Què menys que correspondre’ls. L’amor a la parella és cert i és veritable (ho és, al menys, en el meu cas: deu haver-hi de tot, tanmateix). Però és un amor que ve envoltat d’un cert soroll emocional. Primer, perquè sovint neix del desig, d’una de les més bàsiques de les pulsions. I,...