test
La il·lusió es cou a foc lent

La il·lusió es cou a foc lent

Quan jo era petit, de tió només n’hi havia un: el de casa. I havia de cuidar-lo i responsabilitzar-me’n si volia que cagués. Aquest era el tracte. Els reis només els veia, de lluny, a la cavalcada. I, com a màxim, tenia l’honor de dur-li la carta al patge en mà. Un dia i una hora determinats. La resta era misteri. I aquí estava la gràcia. Ara fem cagar tions a tothora i a cada cantonada, els paresnoels t’assetgen pel carrer i tenim més reis que l’Europa medieval. El comerç s’ho ha endut tot per davant en el seu afany de cridar l’atenció sobre sí mateix i sobre tot allò que té per oferir-nos. I fins aquí el discurs alternatiu habitual. El comerç. El consumisme. El capitalisme. I tot això. I “tot això” és cert, però no hi ha oferta sense demanda: “tot això” ha passat amb la connivència dels grans, que volem ser protagonistes de la festa, quan no és nostra, sinó de la canalla. I aquí és on volia fer el meu incís. Una de les emocions més intenses que he tingut mai (sí, mai) va ser la Cavalcada de Reis on la Muriel tenia poc més de dos anys. Com se sol dir, la primera en què se n’adonava de tot. La Muriel era tot ulls. Ni parpellejava. Els peixos, les fades, les marietes gegants. Les cintes, les fades, les papallones gegants. Els fanalets, les fades, els carros de carbó. Les fades. Les fades. Una fada se li va acostar i, picant-li l’ullet, li va pintar la cara amb un tros de carbó. Se’m neguen els...
Taller de Nadal a la Sagrada Família

Taller de Nadal a la Sagrada Família

Avui els Vadepares hem anat d’excursió. Hem estat convidats al taller de Nadal de la Sagrada Família pensat per nens de 4 a 10 anys. Hem desembarcat tres adults amb quatre nens de 6, 4 (x2) i 1,5 anys d’edat. El taller té dues parts ben diferenciades. A la primera, se’ns explica la façana del Naixement i l’interior de la basílica (sobretot els vitralls!!) amb una dinàmica molt interactiva amb la canalla. De les moltes maneres que deu haver-hi de fer això, ha estat un èxit absolut posar èmfasi en referents que dominen els petits: la tardor, el foc, el mar, el cel, els arbres, el bosc… En part Gaudí ens ho posava fàcil, per la seva constant inspiració en la naturalesa. I, tanmateix, essent la meva tercera visita al temple com adult, jo també m’he endut alguna cosa extra cap a casa. La segona part del taller és el taller en sí. Atès que som a les portes del Nadal, ja hi havia una corona d’Advent al creuer. Aquest ha estat el detonant del taller posterior: fer una corona d’advent. Hem tingut una corona de mostra, tot el material i l’ajut per fer-lo amb la canalla. A més, se’ns ha explicat el perquè de la corona, així com els motius naturals que, com ja hem dit, tan agradaven a Gaudí. L’activitat és més que recomanable, especialment amb nens de 6 a 10 anys. Al Jofre i el Luca (a punt de fer-ne 4) els ha agradat molt, però en general se li han fet llargues ambdues parts. En canvi, la Muriel (6 i poc) l’ha gaudit al 500%....
Adoctrinament o educació en valors?

Adoctrinament o educació en valors?

El diccionari no dóna una visió pejorativa del verb adoctrinar. Diu que és instruir algú en alguna cosa, fer entrar algú en certes doctrines o opinions, inculcar unes idees, unes creences. Potser perquè, en general, ens agrada pensar per nosaltres mateixos, que poc a poc li hem anat donant un sentit negatiu a adoctrinar, o a ser adoctrinats. I especialment quan ho fan als petits i joves, tan acríticament receptius a qualsevol idea, tan plàstics, tan mal·leables. Però, què és adoctrinar exactament? Se’m fa difícil pensar en una definició inequívoca. Moltes d’elles funcionen tant per l’adoctrinament, en negatiu, o per la formació en valors, en positiu. Quan a casa diem que hem de respectar qualsevol orientació sexual de la gent, pensem que eduquem en valors mentre que, segur, a una altra família d’això en diuen adoctrinar. Mira si deu ser difícil la distinció que el terme ni tan sols apareix en tot el famosíssim Diccionari de Política de Norberto Bobbio, Nicola Matteucci i Gianfranco Pasquino — tot i que sí ens defineix doctrinari com aquell que obeeix rígidament o servilment els principis d’una doctrina. És clar, això no ens serveix, perquè aquí el mal ja està fet i el que volem és identificar quan el mal s’està fent, no quan ja s’ha consumat. Així que no queda més opció que fer-se un mateix una prova del tornassol. Jo vaig servir la violació de dos aspectes a partir dels quals intento identificar, si no tots els casos, al menys sí els més flagrants: Violació de l’esfera privada: Considero que pot haver-hi adoctrinament quan les institucions de l’esfera pública entren en...
L’atemptat de Barcelona per a una nena de sis anys (i un nen de tres i mig)

L’atemptat de Barcelona per a una nena de sis anys (i un nen de tres i mig)

Ahir va haver-hi un atemptat terrorista a les Rambles de Barcelona, així com un de posterior a Cambrils. Els fets van succeir pels volts de les cinc, mentre la canalla era a dinar a casa els avis. De camí a buscar-los, tocades les set, vaig pensar que ho havia d’explicar a la Muriel, que aviat en farà sis, i al Jofre, que passa dels tres i mig. El principal motiu per explicar-los-ho, llavors, va ser més prosaic del que d’entrada podria semblar: sa mare i jo dúiem enganxats a la ràdio i Internet des de les cinc, i era altament probable que seguíssim fent-ho un cop la Muriel, el Jofre i jo arribéssim a casa. A més d’haver de competir per l’atenció que li donàvem als mitjans, també se n’adonarien —perquè ja se n’adonen de tot— que alguna cosa passava. Per tant, més enllà d’aprofitar l’esdeveniment per fer didàctica de la geopolítica global, del que es tractava era d’una qüestió pràctica: els pares estaran mig absents, els pares estaran estranys, val la pena que sapigueu perquè. Ni més… ni menys. En aquell moment —conduint cap a casa els avis— no tenia els recursos que després s’han anat compartint (vegeu més avall) així que vaig anar barrinant com ho faria. A casa, amb tranquil·litat, amb… nosécom. De tornada a casa sonava Catalunya Informació al cotxe. La Muriel va caçar algunes coses. Fa temps que a la Muriel no li cal obrir la boca per dir moltes coses. Per exemple, per dir no sé què està passant però sí sé que alguna cosa està passant. Així que vam haver d’improvisar al...
Unes ulleres diferents per mirar

Unes ulleres diferents per mirar

La primera vegada va ser un dia que la Muriel devia tenir any i mig. Anava corrent — d’aquella manera — per casa i va entrar com un cop de vent a la nostra habitació. La van aturar els peus del llit, on hi va estampar la boca de ple. Malgrat l’aparatositat — la geniva se li va com arremangar una mica pel davant — al metge de les dents ens van dir que en una setmana hauria passat. Efectivament, en una setmana la Muriel ni se’n recordava i tot era a lloc. Jo, més de cinc anys després, me’n recordo prou sovint i el cor també el tinc a lloc, a un nou lloc. Tots els acudits de mares i pares abrigant els nens quan ells — els progenitors — tenen fred són més que veritat vertadera. D’alguna manera vas aprenent a viure com el sistema dual de la televisió: en un canal hi vius tu, i en l’altre canal vius en paral·lel el que van fent i sentint els teus fills. I dic fent però també sentint perquè no va només d’intentar que no passin fred, o que no s’estampin contra els peus del llit i s’hi deixin les dents. Va també dels seus sentiments. Amb el temps aprens a discernir què els agradarà i què no, o al menys ets capaç d’aproximar-t’hi amb només un petit marge d’error. Entres en un parc de boles i saps si s’hi avorriran de valent perquè el dissenyador tenia un mal dia (o no tenia fills) o si allò està pensat per morir-s’hi de gust i buidar-hi tota l’energia que...
Oblidar-se de les seves cares

Oblidar-se de les seves cares

Em topo amb una fotografia de la Muriel. Per la mida, per la cara, per la roba, calculo que té entre mig any i nou mesos. Primera qüestió: no estic segur de quan és. Probablement puc mirar les metadades de la fotografia i trobar la data exacta. Allà és: cinc de maig de 2012. Per tant, tenia mig any just. L’he encertat, però al límit. I aquesta era “fàcil”: la Muriel és dins la pica de la cuina (bromes del seu pare) i mira rient a la càmera. Hi cap perfectament i duu màniga llarga. Recordo vagament la roba que duu: el jersei de ratlles de tons rosats i uns pantalons de pana rosa. Tot és molt vague. Quan veig la foto la roba em resulta familiar. També em resulta familiar la broma de la pica. Fins i tot em sembla recordar el moment en què vaig fer la broma. Però pot ser també que com que només jo feia aquest tipus de coses (això de posar gent a la pica de la cuina), m’estigui imaginant que ho recordo, i que en realitat va ser l’avi (o la mare, en un estat d’alienació mental — ella mai no ho faria, això) qui la hi va posar, o qui va fer la fotografia. O va ser sa mare. Per què no. A saber. Miro la cara de la Muriel de mig any i és ella. Indubtablement. Però també pateixo que no sàpiga que és ella perquè la cuina sí que és la nostra. I això últim és segur: vivim al mateix lloc i tenim el mateix pot dels fregalls i...
Els pares cuidadors guanyen punts (les mares no)

Els pares cuidadors guanyen punts (les mares no)

L’heu vist tots. El professor Robert Kelly, expert en política d’Àsia Oriental, és entrevistat per la BBC per videoconferència i, de sobte, els seus fills entren a l’habitació i es tornen els protagonistes de l’entrevista: L’entrevista — o tot el que va passar al voltant de l’entrevista — ha estat un impacte social i, fins i tot, la mateixa BBC ha acabat entrevistant el professor per comentar l’anècdota. La rèplica parodiant l’incident en clau femenina no s’ha fet esperar: És curiós que bé que se sumen aquestes dues aproximacions a la realitat i, tanmateix, que malament que conviuen. Per la meva feina, faig sovint videoconferències. No amb la BBC, però sí amb gent prou “seriosa” com per tenir, potencialment, poc “sentit de l’humor” amb segons quines interferències. Gent que és a zones horàries amb diverses hores de diferència, que s’ha llevat aviat, o que roman llevada tard, gent que té agendes atapeïdes, gent que està gravant la conversa per a usos posteriors. He fet videoconferències amb la Muriel dormint al bressol i despertant-se a mitja conversa, havent-la d’acabar amb ella en braços per adormir-la. He fet videoconferències on han irromput, en el millor dels casos, els crits de la Muriel i el Jofre en arribar a casa i, en el pitjor, les seves cares somrients i curioses a mitja pantalla. En un parell de casos la Muriel va insistir en parlar en anglès (!) amb la senyora que parlava a l’ordinador (una activista de Sierra Leone, que a més estava tenint talls de corrent convertint en un infern seguir la conversa). He hagut d’interrompre videoconferències perquè trucaven a la...
Els diferents temps del temps

Els diferents temps del temps

Quan jo era petit, el temps era una variable que anava lligada a mi mateix i només avançava si jo avançava. És a dir. Fora de mi, el temps no existia: les places i els carrers; les botigues; els pares i els avis i els amics dels pares i els pares dels altres nens i els seus avis; els llibres i les pel·lícules en blanc i negre; tot, absolutament tot, ja era allà quan jo vaig arribar-hi i, el que és més important, no canviava mai. Els meus pares jo sempre els veia igual, igual que veia igual els carrers i les botigues, i tots els llibres de les llibreries i les biblioteques i les pel·lícules que feien a la televisió. Només canviava jo. Jo sí que canviava. Em feia gran, creixia i em feia gran, i havia de canviar-me la roba, i canviar-me els llapis d’escola i la cartera i l’estoig. I els meus amics, part de mi mateix, també canviaven. I després va començar a canviar la música, quan va esdevenir part de mi mateix també. I més endavant alguns llibres i algunes pel·lícules també van començar a quedar velles, a mesura que esdevenien una part de mi. Però la resta, en termes generals, i més enllà de canvis tan superficials com prescindibles, tota la resta no canviava. De fet, la gent ni tan sols es moria. Amb l’arribada de la Muriel i el Jofre, tot això es va girar com un mitjó. Jo vaig començar a ser sempre el mateix. A no fer-me gran. A no envellir. Ja no canviava la música, ni els llibres, ni...
Els avis i el nou centre de l’univers

Els avis i el nou centre de l’univers

M’envia un amic una oferta de feina… a Florència. Me l’envia per a què la mogui entre les amistats, no tant perquè jo me la miri. Però ho faig. És una feina que segurament podria fer, tot i que el meu currículum diu que faig altres coses. El sou és una barbaritat. Tot i que les condicions fiscals no són comparables a les d’aquí, calculo que seria un 250% del que ara cobro. I tot i que el meu currículum diu que faig altres coses (i això és el que llegiria el comitè de selecció), i tot i que per la feina, el lloc i el sou és probable que hi hagi una estampida de currículums cap a aquesta convocatòria, no puc estar-me’n de pensar “i si…” No ens aniria malament. Florència és preciosa i no massa gran. Oferta cultural per no acabar-se-la en una sola vida. I si te l’acabessis, o si et va la marxa, Roma o Milà són a hora i mitja en tren, i Venècia a dues hores. I Barcelona a menys de dues hores, amb vol diari i un preu que, amb el nou sou, ens podríem permetre setmanalment. “i si…” I les amistats dels nens? Bé, són molt petits. Ja en farien d’altres. I l’escola? Bé, són molt petits: aprendrien italià abans que jo pogués fer la comanda al restaurant. Això si no van a una escola internacional. Amb el nou sou… I la feina de la mare dels meus fills? Bé, això hauria de decidir-ho ella, és clar. Però probablement s’ho podria combinar a distància. O amb el nou sou… qui sap…...
Tots els fills que he tingut

Tots els fills que he tingut

Imagineu el vostre millor amic. Imagineu que desapareix en un accident aeri. Literalment desapareix: no se’n troba ni rastre. Al cap d’uns anys, reapareix com del no-res. És la mateixa persona, però han passat molts anys. En la retrobada, se succeeixen emocions contraposades: tants anys trobant-lo a faltar desfermen la més explosiva de les alegries; tants anys no sent-hi t’obres a refer una amistat que ja no hi era: en la seva absència, tot ha canviat. Sobretot ell ha canviat (probablement nosaltres també, però això, nosaltres no ho notem). Repetim l’exercici cada any. Repetim l’exercici cada mes. Repetim l’exercici diverses vegades al mes. Cada setmana. Cada dia. La Muriel i el Jofre d’ahir ja no hi són. Els d’avui juguen amb mi, dinen amb mi, dormen amb mi. Però els d’ahir, els d’ahir ja no hi són. Veure fotografies de l’any passat o de l’altre és un exercici devastador. T’asseus a l’ordinador, amb un nen assegut a cada genoll, i mires les fotografies del naixement del Jofre, de la cursa on l’avi va entrar en meta duent en braços una Muriel que a dures penes caminava, dels primers Reis on hi érem els quatre, o els segons. La sensació de pèrdua no pot ser més profunda. On són aquells nens? Els he perdut per sempre! La seva mare també surt a les fotos, però ella és la mateixa. És la mateixa amb la que sopava ahir a casa; la mateixa amb qui, passejant per la Ciutadella d’Eivissa, vam decidir de tenir fills; la mateixa amb la que vam visitar el castell de Chenonceau o vam patir les calors de...