Els regals efímers de reis

Els regals efímers de reis

A casa som de conviccions fortes, persones de principis. Ja sabeu, allò de “jo mai mai no” o de “jo sempre sempre sí”. I un d’aquests principis és el de no llençar els diners; que es valori el que costa una cosa, però no només l’esforç per aconseguir-la, sinó també els recursos que s’hi han d’esmerçar. I aquí s’hi afegeix allò de la crítica al consumisme, al “ho vull i ho vull ara i ho vull perquè ho vull”. I l’impacte al medi ambient de tot plegat. Dit així aquí, d’aquesta manera, sembla que soni a broma, però no, ho duem força empeltat sota la pell. En aquest sentit, em molesten prou aquests petits regals que hom sap inservibles, que són de consum efímer, que moriran arraconats i oblidats en un racó de casa en quant… entri per la porta un altre regal efímer. I així anar fent pila. Malmetent molt i educant menys. Un d’aquests regals va entrar a la carta d’aquests passats Reis. Un micròfon per a cantar. Així que els reis van sortir a la cerca i captura del micròfon. No els n’agradava cap. I el problema, crec, era que ho consideraven un regal efímer, dels que tan poc ens agraden a casa. Dels que saps que el primer día oh, sí, sí, i el segon dia oh, sí, sí, i… i no, no hi haurà ni tercer, ni quart, ni cinquè dia. I quedarà allà, mort de fàstic, fins que el col·lapse de galindaines per tot arreu ens obliguin a donar-lo a algú o, en el pitjor dels casos, llençar-lo. Però ah, el micròfon apareixia...
Mai m’estimareu com jo a vosaltres

Mai m’estimareu com jo a vosaltres

He arribat a la conclusió, a la més absoluta de les certeses, que els meus fills mai m’estimaran com jo a ells. I que quan abans ho assumeixi, més fàcil em serà assumir moltes altres coses que estan per venir i que, en molts casos, estaran relacionats amb aquesta certesa. Estic segur que no sóc el primer en arribar a aquest punt, i que molts altres vindran després de mi. Però també crec que és una constatació que hom ha de fer personalment — com moltes altres constatacions, descobertes i aprenentatges, tot sigui dit de passada. L’amor als pares és cert i és veritable (ho és, al menys, en el meu cas: deu haver-hi de tot, tanmateix). Però és un amor que ve envoltat d’un cert soroll emocional. Primer, per un instint de supervivència: necessitem els pares en quant obrim els ulls per sobreviure en la més estricta de les literalitats, per anar amollant-nos a la societat en què ens desenvoluparem i, per fi, per a dotar-nos de recursos (personals i materials) per a poder deixar el niu. Segon, per un cert sentiment de gratitud. “T’he donat la vida” diuen de forma explícita o tàcita els pares. I és veritat. Ens l’han donada i, si hem tingut sort, ens hi han empès entre plomes i amb amor. Què menys que correspondre’ls. L’amor a la parella és cert i és veritable (ho és, al menys, en el meu cas: deu haver-hi de tot, tanmateix). Però és un amor que ve envoltat d’un cert soroll emocional. Primer, perquè sovint neix del desig, d’una de les més bàsiques de les pulsions. I,...
La Berta i la col·lecció Educació Emocional

La Berta i la col·lecció Educació Emocional

Abans de l’estiu, uns reis endarrerits ens van fer arribar tres volums de la col·lecció Educació Emocional de la Júlia Prunés Massaguer: Tu sí que m’estimes, Berta!!. La Berta i les ulleres de visió empàtica. Quina emoció! La Berta se’n va de colònies. Són uns llibres poc convencionals, i per això hem trigat una micona a tenir-ne una opinió formada… tot i que ja veureu que, de fet, no en tenim una, sinó dues. Deia que són uns llibres poc convencionals. I així és. Són llibres i són contes. Són un recurs per als pares i són contes. Són una fonts d’idees i són contes. Un material per a reflexionar i són contes. Són una bona excusa per a educar en valors i en les emocions darrere (o davant!) els valors… o al revés… i són contes. Us deia que tenim dues opinions, i així és. Un dia que la Laura — una amiga que és educadora — era per casa, els va veure i va quedar-ne totalment enamorada. Així és: com a material educador són estupends. Els volums, de 28 pàgines, contenent un munt — sí, de veritat, un munt o dos munts — d’informació sobre emocions de la canalla… i dels no tan canalles. Algunes coses les tenim molt per la mà. Força d’altres te n’adones quan vas llegint i vas fent que sí amb el cap. A títol personal diré que m’ajuden a trobar diversos punts de vista sobre una mateixa qüestió, a comprendre-la millor, a tenir (i perdoneu si em repeteixi) més recursos per a posar-la sobre la taula, obrir-la, desplegar-la, abordar-la, parlar-la, tractar-la. Ara...

Perquè els pares ens queixem tant, o tenir fills és bo o no?

Els pares ens queixem. Molt. Moltíssim. S’apleguen dos pares en una conversa i és qüestió de segons que tot acabi convertint-se és un repertori de planys, desoris, desastres i catàstrofes diverses. Ens queixem tant, tant, que no és estrany sentir-se dir “és sentir-vos/llegir-vos parlar de la paternitat i treure-se’ns les ganes” o “ho pinteu fatal”. Per què ho fem això? Bé, alguns ho fan perquè realment creuen que s’han equivocat… però els que tenim més d’un fill (desitjat) no tenim aquesta excusa. Per tant, per què ho fem això? Després de pensar-hi força — a base de sentir-me dir això de “pintar-ho fatal” als que vénen darrere meu, m’he posat a pensar-hi — crec que tinc una resposta curta i una de llarga, en forma de metàfora. La resposta curta és que hi ha més de 1.000 motius pels quals no ser pare, motius fàcils d’enumerar i descriure. Per contra, hi ha un únic motiu per ser-ne, motiu que és molt difícil d’explicar i que, tanmateix, pesa més que tots els altres plegats i “compensa” en escreix. Sí, com a explicació no és cap paradigma de l’oratòria… però és així. Quan els pares ens queixem és perquè els motius de malestar són fàcils d’identificar, es poden explicar sense complicacions, fer-ho és terapèutic i, si a les penes punyalades, encara pots acabar rient-te’n i acabar passant una bona estona. La resta, la part bona, és molt més difícil d’explicar. Qui entén — sense haver-ho viscut en primera persona — el que significa un “papa t’atimu”? És més, pot arribar a sonar… empalagós, fins i tot… ridícul? Entrem a la resposta...
Militar la paternitat en la igualtat: el cas de les reunions de feina

Militar la paternitat en la igualtat: el cas de les reunions de feina

D’un temps ençà he arribat a la convicció que el feminisme no pot ser cosa de dones. No pot ser-ho com l’abolició de l’esclavitud no pot ser cosa d’esclaus. No dic que aquests no hi tinguin interès, en l’abolició de l’esclavitud, però em sembla important apuntar que a qui li correspon de veres acabar amb la xacra de l’esclavitud és a l’esclavista. Igual que a qui li correspon de veres acabar amb la discriminació de gènere, amb la violència, amb, en definitiva, el masclisme, no pot ser ningú més que al mascle. Pot ser que això sembli una obvietat: només cal una repassada a l’hemeroteca d’ahir mateix per adonar-se que no és tan obvi. Aquesta reflexió treu a cap que l’exercici d’una plena paternitat, avui en dia, passa necessàriament per militar en el feminisme. I defensar que les dones puguin ésser plenament lliures i gaudir d’exactament dels mateixos drets que els homes passa, al mateix temps, per militar en una paternitat en igualtat de condicions amb la maternitat (salvant comptadíssimes excepcions de naturalesa estrictament biològica: parir, donar el pit…). Tanmateix, de militàncies n’hi ha moltes i de molt tipus. Habitualment ens vénen al cap les militàncies més definitives, les de lluita en la batalla final. No obstant, la paternitat ens ofereix incomptables —faig servir el terme de forma totalment deliberada— ocasions per a exercir guerra de guerrilles, sovint més destructiva (o constructiva, segons es miri) a l’hora d’advocar pels drets de la dona. I, m’agradaria afegir, fins i tot potser més efectiva, si ens creiem l’argument amb què començava aquesta reflexió: que el feminisme és cosa d’homes, i que...
Ploraré la seva absència als teus braços

Ploraré la seva absència als teus braços

Portaven molts anys junts. I s’estimaven. Molt. Tant com per ser els millors confidents un de l’altre. Com per a què un pensés primer de tot en l’altre quan necessitava explicar, compartir algun pensament, alguna cosa que li havia passat, un dubte, una por, una il·lusió, una notícia. L’un era el millor escoltador de l’altra i l’altra el millor escoltador de l’un. Un dia va arribar totalment desconsolat. — Saps que t’estimo molt. I precisament per això necessito dir-te que he conegut algú. I que necessito explicar-t’ho. Vull seguir estant amb tu, però ara és amb ella amb qui voldria estar. Però ella no hi és. Ens veiem de tant en tant. Sí, ens hem estat veient de tant en tant. Cada dia, de fet, en els últims tres anys. És a tu a qui estimo, però a ella també. I quan no hi és se’m trenca el cor. Tu segur que m’entens, perquè em coneixes: són tants anys plegats… però ara és amb l’altra amb qui vull estar. Quan marxa del meu costat em puja el cor gola amunt i no puc més que desitjar que no marxi. Penso que no tornarà mai, que no hauria de marxar mai no sigui que la perdi. Segur que entens com em sento quan et dic que només vull que no marxi, que la vull a ella. Tu em coneixes, i saps què és això. Vull que em consolis per la seva absència. Vull que m’abracis, vull que eixuguis les meves llàgrimes perquè no hi és, perquè ha marxat, perquè no sé si tornarà. Vull que em reconfortis amb l’amor que...
Exercicis d’estil: l’home que va anar al metge

Exercicis d’estil: l’home que va anar al metge

Oftalmòleg Va agafar el nen i se’l va posar davant, a la motxilla. Va caminar quatre carrers mal comptats fins la parada del metro: l’esperaven prop de 40 minuts sota terra. Paciència. Sort que el nano era de tarannà tranquil. I simpàtic: no va parar de somriure a la resta de passatgers, que li retornaven la salutació implícita amb somriures, ganyotes i tot tipus de gestos. Arribats a la parada va sortir a la superfície. Feia fred i plovia. Va tapar bé el petit amb l’anorac i, armat amb un paraigua plegable barat, va arribar al metge en dues passes. Sense ser buida la sala d’espera, es notava que l’hora, els volts del migdia d’un dilluns qualsevol, no era la de major afluència, en comparació amb d’altres vegades. Homes Mi’te’l: quarts de dotze i amb la canalla a coll. Un dilluns. No hauria de ser a la feina, aquest tio? Pobre, potser no en té. Sinó, el nano seria amb la mare, està clar. Però no, deu ser a l’atur, sinó de què. Suposo que deu anar al metge: sembla que el nano té una cosa a l’ull, una conjuntivitis o jo-què-sé. Sí, sí, mira, el té tot vermell i plorós. I ell, que no deu tenir feina, aprofita per dur-lo al metge. Quina putada, no tenir feina. I enlloc de poder sortir a buscar-ne et quedes a casa de maruja. I et deus anar apalancant i deus acabar anant a comprar, i fent els plats, i la cuina, i tot plegat. I què fots amb el nano tot el dia, tu sol? A l’atur segur, sinó, de què?...
Et desconec com si t’hagués parit

Et desconec com si t’hagués parit

Et conec com si t’hagués parit. El conec com si l’hagués parit. El coneix com si l’hagués parit. Et podem declinar en tota la seva combinatòria: és una frase feta que hem sentit a bastament. I deu ser certa. I potser, perquè jo no he parit, no directament, a mi no em passa. Sí, segurament conec millor els meus fills que ningú més… exceptuant-ne qui els ha parit-parit. Però no estic segur si això vol dir que els conec de veres, si els conec-conec. Créixer és una fugida endavant. I la paternitat és qui panteixa rere els qui fugen endavant. I panteixar, aquí, és fer força curt. Jo no conec la meva filla, la meva filla de tres anys. No la conec. És desconcertant, però és així. Parlem cada dia, riem cada dia, i també plorem plegats cada dia. I, bo i així, conèixer-la se m’esmuny de les mans com qui vol atrapar un pensament distret: ara és aquí, ara ja no hi és. Conec, potser sí, la meva filla de dos anys i mig. Sí, crec que la tinc més o menys clisada. Així com la meva filla de dos anys. La meva filla d’any i mig crec que vaig arribar a conèixer-la prou: eren temps de descoberta explícita i extrovertida: una invitació a observar, conèixer i reconèixer. La vaig conèixer, a la meva filla d’any i mig, al menys molt més que la meva filla que encara no havia fet l’any: no hermètica, però sí força més inexplorable i definitivament molt més difícil d’interpretar i de cartografiar. Sí, he conegut moltes filles. 3, 6, 12, 200. Però...
Quatre consells per a semblar una mare

Quatre consells per a semblar una mare

Un dels objectius —si no l’objectiu— de perpetrar aquí (ir)reflexions sobre la paternitat era comparar-la amb la maternitat. Ho hem intentat, entre d’altres, quan parlàvem dels diferents estils de recollir els nens a l’escola o de com de diferent ens preníem els riscos i malalties que patien els nostres petits plançons. Tanmateix, una cosa és el que nosaltres percebem des de la nostra neutral torri d’ivori de la recerca en paternitat, i una altra de molt diferent és el que percep la societat en conjunt. Per algun estrany motiu, com a espècie hem vingut a celebrar competències tradicionalment maternals com dur a la bossa un potet d’àrnica pels cops o un llapis de citronella pels mosquits, mentre que censurem iniciar als petits en l’art de la cervesa o fer-li un tatuatge de regal d’aniversari. Incomprensible. Per això volem proposar-vos avui quatre consells per a guanyar-vos el respecte i reconeixement de la comunitat reproductora. Seguiu-los fil per randa i teniu el triomf garantit. Saber l’alçada Per a un pare saber l’alçada d’un fill té una utilitat molt clara: fardar. “Serà un Tkachenko!” i ja no cal dir res més. Una raça superior. Metre noranta als deu anys “i encara ha de fer l’estirada”. Pim pam. I si vius a la capital del bàsquet, un fill d’alçada pràcticament et garanteix entrar per la porta gran a formar part de la noblesa de la ciutat. Però les mares han descobert que l’alçada serveix també per a una altra cosa: comprar roba. — Quant té el nadó? — Nou mesos. — Què vol, la samarreta de 6 a 9 o la de 9...
Pares de l’any, mares panic mode

Pares de l’any, mares panic mode

  Fa uns mesos, el Quim Brugué ens explicava les diferències amb què pares i mares “extreien” els seus fills de l’escola. Més enllà de l’anècdota, reflexionava sobre models de relació entre pares i mares — no dins la parella, sinó amb pares i mares de l’entorn social del fill. Després de tres anys de rigoroses investigacions antropològiques sobre una mostra de la població —  a saber: amics i familiars — crec que estic en disposició de fer una nova aportació sobre el tema Els homes vénen de Mart, les dones vénen de Venus: els pares de l’any vs. les mares panic mode. El tòpic diu que els pares són uns indolents en matèria de seguretat infantil i que les mares són unes exagerades (normalment es fan servir els adjectius “collonassos” i “histèriques”, però aquí som políticament correctes). Després de tres anys de recerca — és a dir, en la meva opinió personal, parcial i totalment esbiaixada — crec que ambdós, pares i mares, es troben al mateix punt en matèria de seguretat infantil. Ara bé, la diferència (i d’aquí que es generi un error de percepció) és que hi arriben per camins diferents: els pares s’hi aproximen per defecte i les mares per excés. Suposem que el nano va corrents per casa, s’entrebanca i s’estampa contra el terra. El pare roman tranquil: estadísticament, gairebé sempre que s’estampa mai passa res. Tot molt aparatós però sense danys a lamentar: duia el mòbil a les mans? duia la tableta? N0? No cal patir doncs: la resta, el cos ho regenera tot. A més, total, cridarà la mama: faríem més nosa...