Putos Nens

Putos Nens

Queda demostrat que els pares no tenim una línia editorial clara. Avui donem la benvinguda al Jair Domínguez. Té dos fills, és escriptor, periodista i toca la guitarra i canta amb The Gudjohnsens.   Més que cap droga o vici inconfessable, més que qualsevol trauma infantil o accident de trànsit, els putos nens et destrueixen el cervell de manera irreversible. Et tornen boig. Oblida tot el que t’hagin explicat sobre “l’experiència de ser pare” o del “miracle de la vida”. Els nens et torturaran fins que no siguis més que una massa de carn palpitant demanant pietat i una mort ràpida. Estic de conya. Ser pare és fantàstic. No, seriosament: ser pare és un infern. Té moltes coses positives, òbviament. Del contrari veuríem corrues de pares enfilant el penya-segat més alt de Catalunya, com un ramat de lemmings, cercant un final més digne per a les seves patètiques vides. Fa quatre anys que no dormo. És cert. I en tinc ganes, us ho juro. Quan era jove i eixelebrat i consumia estupefaents tampoc dormia gaire, però aleshores era per voluntat pròpia. Ara vull dormir. Però no puc. És el que té ser pare. No donaré consells a cap futur pare. És ridícul. La paraula paternalisme té una connotació pejorativa precisament per això. Hem de partir de la premissa que ningú té la veritat absoluta sobre res. L’Eduard Punset és molt llest, però la filla se li ha fet de Ciutadans. Einstein potser tenia molt de coco, però els nanos i la dona estaven traumatitzats i volien assassinar-lo. Ser pare no és una ciència exacta. Però més enllà dels consells...