De moment, tot va bé

De moment, tot va bé

Avui donem la benvinguda al Josep Asensio, pare de la Joana. De futbolista frustrat a informàtic, i que escriu de tant en tant. Dissabte, de nit. La Joana i sa mare dormen al menjador, l’una al meu costat, estirada al sofà, i l’altra arronsada al seu cabàs, que gronxo compassadament per temor que, en aturar-se, es desperti. Al cap d’una estona, amb el cor en un puny, deixo de gronxar-la. Segueix dormint. Per celebrar-ho, em serveixo un got de whisky i començo a mirar la segona temporada de “House of Cards”. Surto un parell de cops al balcó, a fumar, entre capítol i capítol. La plaça de davant està a la penombra, mal il·luminada per l’absurda política energètica de l’Ajuntament. Hi veig algunes siluetes, sento paraules en un idioma que no identifico. Un cotxe de policia, fugaç, travessa el carrer projectant una llum blava, que fa més efecte sense el so eixordador de la sirena que l’acompanya normalment. Fa uns anys valorava l’èxit de la nit de dissabte en funció de la ressaca del dia següent i ara sóc feliç observant com dormen les dones de la casa. La diferència no l’explico per un brot sobtat de maduresa o perquè m’hagi tornat avorrit -d’això n’hi ha proves des de fa temps- sinó per l’efecte d’una creixent lucidesa que neix de la por terrible a que tot vagi malament. Tenir una filla no et canvia la vida, et canvia la mirada. Amb la C. hem fet un recompte de malsons: des que la Joana va néixer, fa tres mesos, hem somniat que la segrestaven, que la perdíem, que la raptaven...