1+1 = 6

1+1 = 6

Aquest divendres tenin un nou un pare convidat, el Leo Mariño. Home de poques paraules. Amant de l’art. Escoltador de músiques. Dibuixant a temps parcial i pare a temps complet. Si fa set anys m’haguessin dit que tindria tres nens i una nena, segurament no m’ho hagués cregut. Segons com es miri, és una sentència de mort: bolquers, farinetes i els “terribles dos” multiplicats per quatre. Sort que un se’ls estima, eh? De fet, si fa set anys m’haguessin dit que després de tenir en Teo tindria tres fills més, possiblement m’hagués pixat de riure. I és que el meu aterratge a la paternitat va ser per la porta gran: una cardiopatia congènita no diagnosticada abans del naixement, ensurt terrorífic i sis mesos d’espera mossegant-nos les ungles perquè ens fessin un forat a l’agenda dels cirurgians que van haver d’obrir el tòrax d’en Teo per fer-li un tuning seriós. Bromes apart, l’angoixa amb què vius una situació així no li desitjo a ningú. Se suposa que l’arribada d’un fill la vius amb alegria, emoció i petonets en parella meravellant-te de com de guapo t’ha sortit l’hereu. De guapo, en Teo ho era, però venia amb defectes de fabricació… De manera que vam seguir intentant-ho, amb més o menys encert: el segon tenia un hidrocele i el tercer una orella disparada fins l’infinit i més enllà. Però ai! La nena. Una santa, que fins i tot ha tret els meus rínxols! I així m’he de veure, fent mans i mànigues per no caure adormit en qualsevol racó a qualsevol hora del dia, amb un envelliment prematur (bé, potser no tan...