Converses sobre política amb el meu fill de 3 anys (i mig)

Converses sobre política amb el meu fill de 3 anys (i mig)

– Va, Miquel, dóna’m el peu que t’ajudo amb el mitjó. – Quin peu? – Aquest, l’esquerre. – Aquest peu és d’Esquerra? ——— – On és el pare, mare? – A l’Ajuntament. – Fent què? – Una reunió. – Una altra? ——— – Qui ha guanyat, pare? – Nosaltres. – I l’Albiol? – Ha perdut. – Un altre cop? I ara què farà? ——— – Miquel, m’acompanyes? – A on? – A una paradeta a repartir propaganda. – I globus, no? ——— – Pare, nosaltres som catalans? – Sí. – Per què? – Perquè vivim a Catalunya. – Pare, vivim a Badalona. ——— – Per aquí sota hi passa el metro? – No, Miquel, encara no. – Quan hi passarà? – Encara falta temps, Miqui. – Demà? ——— – Miquel, aviat hi tornarà a haver eleccions. – Anirem a una manifestació? – Sí, segurament. Per què? – Em podré posar la meva estelada com una capa? ——— – Mira, avui podem llegir el Fanalet d’en Tasi, el llibre que la Dolors va escriure, recordes? – Sí, la Dolors a l’Ajuntament escriu contes? – … ——— – Papa, què has decidit avui a l’Ajuntament? – Res, Miq, avui no he decidit res. – No t’han deixat? ——— DISCLAIMER (aclariment): Des del 13 de juny d’aquest any sóc primer tinent d’alcalde a l’Ajuntament de Badalona per ERC, intens parèntesi de la meva carrera professional de periodista. Aquest apunt acaba amb un...
A tots els que diuen: un nen acabat de néixer ‘no fa res’

A tots els que diuen: un nen acabat de néixer ‘no fa res’

Et miro i no t’entenc, però és part del joc. El joc de reconèixer-nos. Ens hem de donar temps. No podem anar més ràpid, no podem anar més lent. Poques vegades a la vida serem com ara, a la vegada, observadors i protagonistes. Hi ha alguna cosa ancestral, en aquest diàleg sense paraules, és alguna cosa molt especial i que passarà (diuen, diuen) molt aviat. T’he vist com un enigma i com una senyal, com una promesa i com un regal. M’has semblat familiar, i també un complet estrany. Ja no em podria imaginar la vida sense tu, i encara em sorprenc quan et veig a casa amb la mare o amb el teu germà. Els teus somriures són cada vegada menys rars (el dia 23 va fer dos mesos que vas arribar al món) i ja et fas escoltar amb sons que no volen dir res i que a la vegada ho diuen tot: ei, que estic aquí. I jo encara no he aconseguit veure si t’assembles a la teva mare o a mi, el teu pare. Però ja sé que ets irrepetible i que no he hagut de repartir amor, sinó que l’he sumat (l’amor no es compta, l’amor s’estira). Saps? Això em preocupava una mica. Com fer-te lloc. Però el teu primer plor ho va fer molt fàcil i va convertir el número 4 en el més bonic del món. Tan de bo conservem alguna cosa d’aquests primers mesos plegats. De quan ens ho vam passar tan bé descobrint les infinites possibilitats de no fer...
La carta als Reis en 7 botigues de joguines i ‘mitja’

La carta als Reis en 7 botigues de joguines i ‘mitja’

A continuació una selecció molt personal de botigues de joguines amb l’esperança que pugui ajudar a algú a trobar bons presents per al dia de Reis… i en tot cas almenys per a consignar públicament alguns paradisos propers i estimats amb l’ànim de poder ser ampliats amb les vostres aportacions. Ah, aquest llistat recent de Time Out m’ha animat a fer aquesta entrada. 1. La Carpa: Què: baldufes, calidoscopis, joguines de llauna, figures de cartró, mòbils i altres joguines tradicionals… i també modernes, sempre en una innegociable versió analògica. On: al carrer Ballesteries de Girona, al cor del barri vell i amb unes vistes fabuloses al riu Onyar. Perquè: tracte proper, coneixement profund de la matèria en un local que és una acumulació prodigiosa d’objectes i que reprodueix sense afectació i amb modèstia la màgia de la joguina. Entrar a la botiga és com obrir el cofre d’un tresor. 2. CosmoCaixa: Què: llibres, ninots, jocs i altres objectes d’experimentació, kits d’observació… tot plegat filtrats per la temàtica del centre, la ciència vista des d’un punt de vista ampli. On: Al CosmoCaixa Barcelona, al carrer d’Isaac Newton. Perquè: A tots els que els agraden les botigues de Museus reconeixeran aquí la disposició elegant de l’espai, l’atenció diligent però distant, alguns sospitosos habituals en els expositors d’aquesta mena de botigues… però també i especialment una selecció única de productes. 3. Barruguet: Què: Jocs i joguines que estimulen l’aprenentatge i l’experimentació. Selecció àmplia i ben presentada, toquen quasibé totes les tipologies de joguina. També tenen una ‘zona’ destinada a cotxets, bressols (stokke, bàsicament). On: A la Gran Via, a tocar de Rambla Catalunya. Més cèntrica, impossible. Perquè: la facilitat amb la que els nens poden provar -tot jugant- tot el material exposat és...
Néixer dues vegades

Néixer dues vegades

  Per a aquest apunt he agafat prestat un poema de Kirmen Uribe, un dels referents de la nova narrativa (i poesia) basca. Està inclòs en un llibre inclassificable, mig assaig, mig memòria, mig novel·la, el fantàstic Bilbao-New York-Bilbao, editat dins El Balancí per Edicions 62, i traduït Pau Joan Hernàndez. En els versos en qüestió, l’autor explica la seva experiència com a pare sobrevingut. No he viscut mai una situació d’aquesta mena, però es fàcil empatitzar-hi, en el poema d’Uribe. I l’exercici em sembla útil, i just, també, per un blog com aquest on la paternitat s’ha viscut de sempre en els termes, diguem, que la natura marca de forma convencional. Em quedo amb aquest sol vers, que com un bon vers és també un mirall: “que jo sóc el nen quan estic amb tu”, i que serveix tant per als que van ser pares perquè ho van buscar, com perquè s’ho van trobar. ;-)   NÉIXER   “Vas néixer als meus ulls amb tretze anys. Així, de cop i volta.   Va ser un part molt original, perquè vas néixer mentre sopàvem una pizza. No hi va haver embaràs, ni nits sense dormir, ni bolquers. No et vaig acompanyar a escola el primer dia, agafat de la mà.   No et vaig ensenyar a jugar a cuit ni a la xarranca. No et vaig portar a la platja a veure aquell dofí malalt.   Però et prometo que m’agradaria haver-ho fet, i que ho trobo a faltar cada dia. Però vas néixer amb tretze anys, i així, de cop i volta, amb una pizza.   Sé que...
Les imatges abans dels mots

Les imatges abans dels mots

Em pregunto què recordarà en Miquel d’aquest feliç estiu que es va acabant. Però la pregunta no té, ja passa, això, una resposta gaire clara. Els records dels nens de la seva edat són un misteri, llegeixo en diagonal en el primer article que Google em serveix al seu sofert cercadors. Estan relacionats – continuo llegint – amb imatges i sensacions, i encara no amb la paraula: això els fa molt vulnerables al pas del temps. Els nens de menys de tres anys no saben dir-se (no saben dir-te, per tant) què recorden. … però això no vol dir que les experiències viscudes abans dels 3 no els deixin una empremta. Potser en Miq no sabrà què va fer l’estiu de 2014 però poc importa. Aquest agost tan ple de llum ha imprimit al seu cor una definició de gran valor, i ho ha fet sense necessitar paraules: l’estiu és un regal. No li caldrà recordar-ho, això, senzillament ho sabrà. I a mesura que es vagi fent gran, l’estiu s’anirà convertint en el que ja és per a nosaltres, la pàtria on sempre vols tornar, cercant sense trobar-les del tot les imatges abans dels mots, el record abans de la...
La fórmula dels 37,3 euros

La fórmula dels 37,3 euros

5 coses fàcils (i molt barates) per fer bars i restaurants més amigables als nens, sense haver de caure en el ‘clàssic’ local childfriendly. Posar un tamburet sota la pica del lavabo perquè els nens i les nenes arribin a rentar-se les mans sense que el pare s’hagi d’arriscar a agafar un atac de lumbàlgia o els posi en perill frívolament asseient-los damunt el minúscul moble de disseny habitual en molts establiments. Preu, 6,95 euros. Disposar de palletes flexibles… perquè puguin beure còmodament sense haver d’estirar el coll grotescament o haver de fer manipulacions impossibles del got. Portar-les d’ofici. 15 euros el paquet de 200. 0,03 la canyeta. Oferir tovallons de paper quadrats de més d’una capa (desterrar els tovallons dits de ’seda’ amb dispensador), amb capacitat de salvar innundacions sobtades. Paquet de 200 unitats, 7.7 euros. Tenir fulls i ceres per pintar i entretenir l’espera del berenar o esmorzar. 7,65 euros. Servir primer els plats o begudes dels nens. Sense cost. Deixo de banda altres aspectes més estructurals i gens menors, però que potser impliquen majors costos o redefinició d’espais: els imprescindibles canviadors i trones, l’existència de zones infantils i de coberteria adaptada, l’oferta d’una carta imaginativa i variada… Potser poden ser tractats en un altre apunt. De moment, desbordarien la fórmula dels 37,3 euros. * La foto és del Cafè de les Antípodes, a Badalona, un local...
10 cites d’Ana María Matute que avui casen bé amb Vadepares

10 cites d’Ana María Matute que avui casen bé amb Vadepares

1. “Tal vez la infancia es más larga que la vida.” Caçada al vol del TL de la Tina Vallès. 2. “Todas las personas crean su propio mundo y viven según los criterios y los rituales de ese universo que se han inventado. Hay que ser muy imbécil para no tener un mundo propio. No tiene por qué ser rico y esplendoroso, puede ser muy pobre y muy pequeño, o vulgar y malvado, pero todos lo tienen.” Excel·lent entrevista de Virginia Drake per a Mujer Hoy publicada el maig de 2013. 3. “Pero por fin en España se empieza a reconocer en el cuento, en el relato corto, el valor y la importancia que merece. Sobre la famosa crueldad de los cuentos de hadas -que, por cierto, no fueron escritos para niños, sino que obedecen a una tradición oral, afortunadamente recogida por los hermanos Grimm, Perrault y Andersen, y en España, donde tanta falta hacía, por el gran Antonio Almodóvar, llamado «el tercer hermano Grimm» -, me estremece pensar y saber que se mutilan, bajo pretextos inanes de corrección política más o menos oportunos, y que unas manos depredadoras, imaginando tal vez que ser niño significa ser idiota, convierten verdaderas joyas literarias en relatos no sólo mortalmente aburridos, sino, además, necios. ¿ Y aún nos preguntamos por qué los niños leen poco? Yo recuerdo aquellos días en Sitges, hace años, cuando algunas tardes de otoño venía a mi casa un tropel de niños y, junto al fuego – como está mandado -, oían embelesados repetir por enésima vez las palabras mágicas: «Érase una vez …» y habían dejado la televisión...
Grans ‘petits’ discos del rock

Grans ‘petits’ discos del rock

¿Cansats d’escoltar una vegada i una altra el mateix disc mentre el vostre petit, convertit en raper/a, rima en bucle des de la cadireta del cotxe: ‘atra vegada, atra vegada, atra vegadaaaaa’? Ningú us pot assegurar que no acabeu avorrint també aquests discos, però almenys us serviran (potser) per renovar una mica la discografia i donaran una mica de respir a cargols, gegants i llunes amb forma de pruna. Són cinc discos que crec que funcionen bé amb un nen, malgrat no ser discos -diguem-ne- infantils. Són grans discos del rock que poden ser apropiats per un públic ‘petit’. Tenir un fill et permet descobrir tresors amagats en discos que ja et pensaves que t’ho havien donat tot. Tornar a escoltar discos estimats com si fos la primera vegada i comprovar que en realitat són discos diferents, perquè allò que fa l’obra no és l’objecte sinó el subjecte… i que, ben mirat, cada vegada mires i escoltes millor, també en família. Tots els que som aficionats a llistar coses sabem del valor necessàriament provisional de qualsevol relació de discos, llibres o pel·lícules. En tot cas, aquí van 5 grans petits discos per a disfrutar en família. Avui, dimecres, 21 de maig, aquest és el meu top5. ;-) – Rockin’ and romance (1985), de Jonathan Richman. L’unplugged abans del marqueting MTV, el rock presentat en forma de kit de felicitat. La millor festa del (meu) món tindria aquesta BSO. – Graceland (1986), de Paul Simon. El disc pop perfecte, llum i color en un calidoscopi inacabable, incontestable i imprescindible. Em quedo amb Homeless, una mini simfonia que arrela en el primer bressol. –...
Benvingudes rebequeries

Benvingudes rebequeries

Escric aquest breu apunt abans no sigui massa tard, quasi de forma preventiva i abans també que la meva experiència amb les rebequeries, avui relativament recent i a hores d’ara encara poc dramàtica, me’n faci impossible qualsevol defensa o contemporanització. Per tant, fet aquest advertiment, i esperant que les coses es mantinguin raonablement tranquil·les a casa (ai!), aquí van unes poques línies per endreçar quatre pensaments que em corren pel cap avui.  La rebequeria és en realitat una exploració, un diàleg frustrat que no troba les paraules. No és xantatge, no són ganes de portar-nos als límit, no és, en cap cas, que els que els nostres fills s’hagin convertit en sàdics d’un dia per l’altre… és que creixen, que el seu univers d’emocions esdevé, sortosament, més complex i ric. Aquest creixement interior no té encara els recursos del llenguatge suficients per canalitzar-se o drenar sense provocar nusos i embussos… és, en definitiva, un aprenenatge, un exercici, i encara que sovint no ho sembli gens, un camí… que avança. Benvingudes rebequeries perquè vol dir que el nostre fill o filla es fa gran. Pel nen o nena, la rebequeria és també la cerca del límit, l’expressió d’una voluntat i la posterior gestió del ‘no’; en la rebequeria veiem reflectida amb cruesa la conformació progressiva de la personalitat social, la manera com la cultura va imposant-se al sentiment en estat pur. Benvingudes les rebequeries perquè els nostres fills hi aprendran el difícil encaix entre plantar-se i deixar passar, i potser d’aquest moment guardaran uns grams de paciència i rebel·lia. Benvingudes també les rebequeries per què en mostrar-nos l’artifici d’algunes convencions...