Ballad of The Mighty I

Ballad of The Mighty I

La escena a continuacion está rodada por especialistas en circuito cerrado. NO intentéis hacerlo en vuestras casas. – Ja no sé què fer. A casa meva no es pot escoltar una altra cosa que la banda sonora de Frozen. – Bah. La meva filla només escolta els Beatles i Mozart que va molt bé per la sinopsis cerebral. Fundido en negro. És el típic tic que tenim molts pares que ens pensem que el nostre fill serà el recopetín, el més guay i diferent a tots els altres. Els nostres nens no escoltaran bandes sonores de Disney ni miraran la Peppa Pig (què és una mica de bufetada) perquè seran MODERNS. I, per evitar un tòpic, ens llencem de cap a un altre: els Beatles. Després ja arriba la fase: que si la meva filla flipa amb Portishead, que ja taral·lareja Beethoven i que si el meu nen va a dormir amb Marilyn Manson. Doncs mireu. No. L’Emma, com mig planeta, està obsessionada amb Frozen: amb la pel·lícula, els personatges i les cançons. I és així. Li encanten moltes altres pel·lícules Disney, que se les empassa com si no en tingués mai prou, i per suposat, li xiflen els números musicals, però Frozen, avui, lo peta. Això no treu que continuï escoltant música més adequada per la seva edad però, com ella és molt d’obsessions, ara toca aquesta. Que si he intentat que escolti la música que li agrada al seu pare? És clar que sí. No he insistit gaire, la veritat, perquè no tinc clar ni com ni per on començar però sé que ja arribarà. Davant el...
Past Masters, Vol. 1

Past Masters, Vol. 1

Em van explicar una teoria que no sé si té cap sentit ni cap base científica. Tampoc crec que sigui important que la tingui. Aquesta teoria venia a dir que vagi com vagi l’embaràs i el part, amb més o menys dificultats, amb més o menys dolors, amb més o menys sorpreses, la dona acaba oblidant tota aquesta experiència “traumàtica” en una boirina on només queden petits detalls, sovint els més agradables. És la manera que té la natura de tenir-nos llestos per a repetir i així perpetuar l’espècie. Perquè, segons com hagi anat, qui coi voldria tornar a passar per una nou embaràs i un nou part? Bé, doncs jo he tingut algun nadó últimament entre braços i m’he adonat que ho he oblidat tot. Absolutament tot. Amb prou feines els sé agafar i ja no recordo què era donar un biberó o preparar unes farinetes. Trobar-te un bolquer per canviar o aixecar-te tres cops cada nit? No sé de què em parleu. Els períodes s’han fusionat en la mateixa boirina que comentava abans. Recordo quan l’Emma va començar a caminar o quan li vam treure el bolquer perquè tinc una referència temporal clara però he oblidat completament una quantitat esfereïdora de detalls. En quins mesos va començar a dir les seves primeres paraules o va començar a parlar directament o anar a quatre grapes o a menjar sòlids i mastegar. Tot això són puntets brillants en l’horitzó que s’allunyen, s’allunyen, s’allunyen i se’n van. Per tant, sóc un pare incapaç de participar en una conversa amb altres pares novells sobre el vòmit del rotet o la bona...
There’s a place in hell for me and my friends

There’s a place in hell for me and my friends

Les eleccions arriben cada 4 anys. Sent més precisos, arriben com 4 cops cada 4 anys. I són una immillorable oportunitat per a mostrar als nostres fills com tenir un paper actiu en això que anomenem democràcia. Perquè també està en el nostre to-do list* ensenyar a La Petita Emma que, si vol, tindrà uns drets i unes responsabilitats com a ciutadana. El que es coneix vulgarment com La Festa de la Democràcia™. Diumenge no va ser la primera vegada que l’Emma ens acompanyà a un col·legi electoral. Ho ha fet cada vegada que ha calgut i fins i tot ha vist a algun dels seus pares darrere d’una mesa. Però el 9 de novembre va ser el primer cop que, per la seva edat, ha sigut mínimament conscient del que estava presenciant. Com fer-li entendre què estem fent quan participem en un procés electoral no pot ser gaire complicat, pensava jo, innocent de mi. Amb unes poques situacions quotidianes, aplicades al dia a dia, podem obrir un debat bàsic amb un nen sobre política educativa, social o econòmica. No pot ser gaire complicat. Fins que diumenge, davant les portes del col·legi electoral, l’Emma va preguntar què votàvem. Que què era allò que estàvem fent. Després de tres onzes de setembre, de les cadenes humanes, les ve baixes i la massa humana del 2012, per fi li va donar per preguntar “on m’esteu portant”, “què coi feu”. I allà estava jo, amb les subordinades encallades a la gola, intentant que una nena de 3 anys pogués processar què és això del Procés Consultiu Ciutadà Inútil de Costellada No Vinculant...
Out of Time

Out of Time

El setembre és un mes iniciàtic. No només per ser el començament del curs escolar pels nostres fills o pels que encara estudieu. És el veritable principi de molts dels cicles anuals del nostre dia a dia. És el vertader gener costerut. És el retorn laboral pels que parem a l’agost a agafar aire. És quan comprem el primer fascicle de la maqueta el Titànic quan sabem que no passarem del segon número. I, pel que fa al retorn a l’activitat laboral, és quan comencem a quadrar horaris. Els nostres horaris amb els de l’escola amb els de la feina amb els de les avies amb els dels cosins. Ara que l’Emma ha començat P3, en cap moment ens hem plantejat apuntar-la a una activitat extraescolar. Les activitats extraescolars tenen sentit quan els nens són més grans. Per estimular-los, motivar-los, per a que facin activitats col·lectives (esports, orquestres, etc.) o suplir mancances, tant del sistema educatiu com d’aquells coneixements especialitzats que els pares i mares no podem transmetre. Però per a un nen més petit, el canvi principal de la llar d’infants a l’escola ja és suficient (i pels que no han anat a la llar d’infants encara més). Els dies són més llargs i els horaris menys flexibles. De veritat un nen de dos o tres anys necessita fer anglès de vuit a nou del matí? És necessari que s’arrossegui fins a la piscina a les set de la tarda quan amb prou feines aguanta despert fins a les vuit? En part és una necessitat. Els horaris escolars i els horaris laborals no són gaire conciliadors els uns...
The last time I saw Paris

The last time I saw Paris

No puc dir que abans de ser pare fos un gran viatger, d’aquells que han trepitjat cada capital, han pujat l’Amazones nedant o travessen la Xina només amb una navalla suïssa. Més del turisme cultural i mitòman, del “ja que estem de vacances, anem a algun lloc que signifiqui alguna cosa totèmica per a nosaltres”, aquestes escapades comportaven llargues caminades per carrers buscant un racó concret, visites infinites a museus i/o cementiris i interminables hores contemplant. Sense consultar el rellotge. Només contemplant. He de dir que tenim sort i la nostra filla aguanta una quantitat de (segons la que pot ser la seva perspectiva) tortures amb un nivell respectable de paciència i educació. Però vet aquí petits trucs i experiències per (fanfàrria aquí): Anar de vacances amb un nen petit per primer cop i no morir d’estrès en l’intent   Equipament Per suposat, el nou membre de la família també necessita equipatge. Una maleta extra per cada membre extra. Sembla que això és tot però no. Un cop ens hem establert al camp base i comencem a recórrer les avingudes de (nom de capital europea de moda aquí) notem les primeres diferències. Ara ens meravellem de l’arquitectura local carregant aigua, galetes, ninos, colors, el peluix, una muda de recanvi, tovalloles humides, paraigües per si de cas, botes de pluja però també crema pel sol, tot penjant del McLaren, el millor cotxet per aquests menesters, que no pesa res i cap a qualsevol lloc. Asseure’ns en un cafè requerirà dues cadires addicionals plenes de trastos. No hi haurà taquilla on hi càpiga tot el que duem. I això sense haver...
It’s like a watercolour forming between the pages of a dream

It’s like a watercolour forming between the pages of a dream

El peatge que hem anat pagant per deixar que l’Emma consumís tants clàssics (ballets clàssics, òperes clàssiques, pel·lícules clàssiques de Disney) és que ha assumit perfectament que el seu rol, com a nena, és ser rescatada per un príncep. El joc simbòlic és per a l’Emma la segona activitat més freqüent quan juga després de fer veure que és primera ballarina del Bolshoi. I ha interioritzat el que veu als ballets i a les pel·lícules Diseny clàssiques, totes filles del seu temps: “Papa, tu ets el Capità Garfio, jo sóc la Wendy, m’atrapes i, un cop atrapada, ets el Peter i em salves”. “Papa, tu ets la bruixa que em dóna una poma, jo me la menjo, i un cop adormida, ets el Príncep, em fas un petó i em despertes”. “Papa, jo sóc l’Ariel, tu em robes la veu i després ets Neptú i em trenques tot i ploro”. “Papa, tu ets la bruixa, jo la Bella Dorment, em punxo i…”. I així fins al infinit. Aquest rol passiu em rebenta una mica. Ja no és tracta d’estereotips caducs com frega, planxa i cuina o de si una nena sembla marimatxo fent no sé què. No és tracta d’això sinó de que viu impactada per una majoria d’arguments escrits quan a la dóna li donàvem un paper molt poc actiu i reaccionari. Per tant, no em molesta gens que hagi vist ja cinc-centes dotze vegades Frozen o Tangled. Especialment a la primera, el rol de les protagonistes femenines és el més actiu i elles soles generen la crisis i, posteriorment, la resolen. Tant que, fins i tot el...
Hombre Araña

Hombre Araña

Un amic de la infantesa tenia un calaix ple de cintes de casset que contenien la seva veu. El seu pare havia estat enregistrant moments puntuals d’ell des de que va començar a dir les seves primeres paraules fins als primers diàlegs amb sentit. Malgrat ser aficionat també a la fotografia, havia decidit invertir temps en enregistrar el so ambient al voltant del seu fill en cintes de casset plenes de rialles i frases innocents i involuntàries. La tecnologia actual fa molt accessible documentar fins a l’esgotament mental les nostres vides i la dels demés. La fotografia o el vídeo semblen la solució completa. Però, potser influenciat per aquell record, o potser per compensar l’“austeritat tecnològica” de la meva llar d’origen, tinc certa obsessió amb intentar enregistrar sons ambient significatius de l’Emma des de que va néixer. I és que, per alguna raó, el departament de documentació i imatge dels meus pares mai va funcionar amb efectivitat. En aquella època, per casa dels meus pares no corrien ni càmeres de fotos ni càmeres de vídeo, i gairebé tot el que es pot trobar del passat del meu germà i meu són quatre fotografies mal comptades de moments inconnexos i no especialment rellevants. Per tant, tot just em queda la meva distorsionada memòria. I silenci. Els beneficis són clars, per altra banda. Ni fotos comprometedores amb pentinats desfasats i vestits vintage ni vacances a la platja amb banyadors que mostren més del que insinuaven. Res que els amics, la parella o la família puguin fer servir per a fotre-se’n d’un. Que els vuitanta van ser molt durs. Només quedarà constància...
The love I’m searching for

The love I’m searching for

Ara que ens apropem als sis mesos de Va de pares, com tot blog ha fet en algun moment, he pensat en trencar el secret de sumari, esquinçar la vostra intimitat i difondre les cerques que han dut visitants al nostre portal en un manipulat ordre de popularitat. Un reflex en frases inconnexes i sovint precipitades del que necessitem els pares i mares quan naveguem per Google a la deriva existencial d’una paternitat plena d’incògnites. Una llista on intentarem ajudar allà on es pugui i que esperem demostri que no estem sols amb els nostres dubtes. NOTA: Totes les cerques són reals i literals (sic).   “sopar ronantic x embarassada” Una cerca feta probablement per un home. Un anàlisi precipitat podria portar a pensar que és un intent de ressituar un ball hormonal o llimar diferències durant el procés de gestació però m’agradaria sortir del tòpic i visualitzar aquesta cerca en clau de comèdia lleugera de Hollywood, amb futura mare soltera que viu en un tercer i veí enamorat que viu al segon i no s’atreveix a convidar-la a sopar cada cop que comparteixen ascensor. Carpe diem. “que fer quant els informes de l’escola sempre son en negatiu” Amb prou feines acabo d’omplir els papers per a matricular l’Emma a P3 però reconec que això m’ha posat en guàrdia. “blog pare separat amb fills” Estadísticament, tard o d’hora, algun dels pares fixes o convidats en aquest blog omplirà aquesta zona de l’espectre que encara no cobrim. “frases per la filla que marxa lluny” – Adéu – Oju amb el que fas. – Oju amb qui vas. – No surtis...
A fine day for a parade

A fine day for a parade

Partim de la base de que em costa combregar amb els dies encerclats del calendari. Aquells escollits no sé com a no sé quin despatx per no sé qui on es decideix que hem de celebrar durant un cicle de 24 hores coses tan peregrines com el dia del treballador, el de la pàtria, el d’internet, el de les forces armades, el de la felicitat, el de l’aigua, el dia de l’amor, ja sigui per Sant Valentí o per Sant Jordi, juntament amb el dia del llibre (així, barrejant conceptes) o els que ja són el recopetín (i perdoneu-me els que esteu involucrats en aquesta respectable iniciativa si m’esteu llegint, ja que escullo el vostre cas entre molts altres exemples existents), dies que combinen conceptes com “El dia de la poesia catalana a internet”. Ole. No només celebrem la poesia catalana en exclusiva si no que la geolocalitzem. A internet. Que serà lo següent? “El dia internacional català de la narrativa poètica en Courier 12 al barri de Sants”™ ? Com diria un amic, quan les coses es compliquen així, a mi m’explota un ull. El dia de la mare. El dia del pare. Perdoneu però CADA PUTO DIA ES EL DIA DE LA MARE I EL PARE. I dels fills. Però ho són per a tots plegats, no per separat. Sé que molts ho penseu però voldríem que quedés aquí escrit per a la posteritat. I és que no puc evitar pensar que, amb aquestes “commemoracions”, per molta arrel tradicional que algunes puguin tenir (no comencem ara amb El Corte Inglés), no fem més que accentuar les diferències...
They say your brain is a comic book tattoo

They say your brain is a comic book tattoo

Recordo el menjador de casa meva amb la típica tauleta davant del sofà i, a sota, es podien trobar entre revistes, diaris i Jueves plens de pols, petits recopilatoris de Mafalda i Peanuts. I recordo, encara avui, certes tires que em van impressionar. Compartint una angoixa amb els seus protagonistes que ben bé no entenia. A continuació, quatre lectures infantils per adults amb l’excusa més mainstream possible: Sant Jordi. Peanuts Potser el còmic per antonomàsia protagonitzat per nens que no es comporten com a nens en absolut. Peanuts (coneguts en aquestes terres com les aventures de “Snoopy”, “Charlie Brown” o de “Carlitos y Snoopy”) va ser una tira còmica escrita i dibuixada diàriament per en Charles M. Schulz durant gairebé 50 anys, des de l’octubre del 1950 fins al gener del 2000, pocs dies abans de la seva mort. Probablement la història més llarga mai publicada, va consolidar el format de tira còmica continuada amb gag. Els seus protagonistes, ja mítics, són l’insegur i pessimista Charlie Brown, el gos (cada cop més antropomorf a tots els nivells) Snoopy i una sèrie de personatges contemplatius però extremadament rics en matisos malgrat rondar tots les edats de 4 a 8 anys (Linus, Lucy, Schroeder, …) que són un hibrid de nen i adult. Són un mitjà a través del qual Schulz retratava les seves pròpies experiències d’infantesa, els seus traumes, manies o la seva visió de la vida com a adult a través el món simplificat dels nens, atacant temes socials tan diversos com la psiquiatria, l’art o la religió. A molts d’ells els podem veure créixer (i fins i tot...