El recordo com una caixa d’eines

El recordo com una caixa d’eines

Arribats a aquest punt de l’entrevista, voldria fer-li algunes preguntes sobre la seva vida privada, especialment la infantesa. Vostè és la Muriel Peña Guillén. Tant vostè com el seu germà Jofre són molt respectats en el seu àmbit, dues persones reconegudes en els seus respectius sectors. Ara que acaba de fer 80 anys, com recorda el seu pare? El recordo com una caixa d’eines. Li agradava el bricolatge? No! [riu] Ni de broma! [segueix rient i parem fins que es recompon] No amb una caixa d’eines: com una caixa d’eines. Què vol dir? No m’atreviria a dir que el meu pare fos un guia, encara menys un líder o un model a seguir. Però sí el recordo amb una resposta als meus dubtes. De fet, era més de fer-me respondre els meus propis dubtes amb d’altres preguntes fins que me’n sortia. Més que de dir cap on havia d’anar ell era més de dir “jo estic aquí per si et perds”. No la va orientar en la seva trajectòria personal? En absolut. Ell creia que tota feina era digna i que tota feina podia fer-se molt bé i ser recompensada en conseqüència. En el que sí que insistia era en què, fes el que fes, havia de fer-ho bé. I fer-ho bé volia dir aprendre’n tant com pogués, practicar molt i, en la mesura del possible, ser a l’avantguarda del meu tema. Per tant la va animar a estudiar? No exactament. Em va animar a fer bé allò que fos que volgués fer. Si volia ser advocada, havia d’estudiar Dret, però també conèixer qui el practicava, qui se’l saltava;...
L’ofici d’educar és cosa de tots

L’ofici d’educar és cosa de tots

Fa uns dies vam participar a un dels programes de L’Ofici d’educar per compartir experiències amb altres pares i mares blocaires i motivats. Érem l’Anna Manso, escriptora i creadora de la columna “La pitjor mare del món“; Enric Bastardas, autor del Blog “Personetes creatives“, la Núria Mora, creadora del Blog “Mare, marona, marassa” i jo mateix com a representant de Vadepares. “L’ofici d’educar” és un programa de Catalunya Ràdio que va néixer com un espai per parlar d’educació en el sentit més ampli. Vol ser un punt de trobada on compartir dubtes, experiències i consells en el meravellós viatge de veure créixer els nostres fills i és per això que han creat un grup de Telegram obert per fer créixer aquesta comunitat més enllà de la ràdio. Vivim un moment especialment potent i transformador en les maneres com s’ha ensenyat, i en això tots hi fem falta perquè, com diuen a l’Àfrica, és tota la tribu que educa. El grup de Telegram vol ser aquesta tribu en format virtual. A diferència d’un canal, el grup és bidireccional. A banda de compartir els continguts de “L’ofici d’educar” i poder-los comentar, volem que els membres del grup se sentin lliures per poder fer preguntes i compartir les seves experiències personals i professionals en la criança i l’educació. Perquè volem créixer al vostres costat i que neixin programes de les propostes de pares/mares/educadors/avis/àvies… Volem ser un punt de trobada per difondre iniciatives relacionades amb l’educació i fer xarxa. Ens ajudeu? Us hi podeu afegir aquí:...
Muriel, jo sí que et creuré

Muriel, jo sí que et creuré

Benvolguda Muriel, Ara només tens sis anys (i mig), però un dia seràs capaç no només de llegir aquest text, sinó de comprendre’l. Avui ha sortit la sentència del cas “La Manada”. Cinc homes van violar una noia. Diuen els jutges que malgrat la noia estava acorralada pels cinc homes, aterroritzada, vexada sexualment una i altra vegada contra la seva voluntat, la van violar sense violència. És a dir: tècnicament, no la van violar. Muriel, estàs sola. Estàs sola vol dir que, tret de la mare i el pare, ningú no et creurà. Perquè, estadísticament, un dia t’ha de passar a tu. T’ha de passar que algú et forci sexualment. Amb “sort”, “només” seran uns tocaments incòmodes. Amb menys sort, serà pitjor. I t’acompanyarà la resta de la teva vida. I estaràs tu sola amb aquest record imborrable. Sola perquè les teves amigues et recomanaran que te n’oblidis, que no val la pena. Sola perquè els amics diran que no n’hi ha per tant, que segur que et va agradar, que tant de bo els hagués passat a ells. Sola perquè la policia dubtarà del teu criteri, de les teves intencions, fins i tot diran que ho fas per fer mal. Sola perquè els jutges qüestionaran i relativitzaran els fets, per més palesos que siguin, per més ben enregistrats que hagin quedat, en ares d’una interpretació immaculada de la lletra —que no de l’esperit— de la Llei. Muriel, estàs sola. Muriel, costa de pensar-ho, encara més d’escriure-ho, però et passarà. D’una manera o d’una altra et passarà. I estaràs sola. Et passarà perquè estaràs sola i estaràs sola perquè...
De qui és aquesta casa

De qui és aquesta casa

Ho planifiques amb mesos d’antelació, perquè que tres parelles amb fills petits puguin quedar tranquil·lament (= sense canalla) per dinar és un repte logístic de primera magnitud. Arribes de casa els avis, d’abandonar-hi temporalment la descendència i et trobes una casa que és la teva, on t’hi has anat emmotllant (tu a la casa, no al revés) poc a poc. El dinar és fora, però hi ha la possibilitat que els cafès acabin essent a casa. Així que penses si no hauries de deixar-la una mica aparent. Ben posada. No només neta, sinó endreçada. Agradable a la vista. Potser no cal: som amics. Ja ens coneixem. Però penses si al menys no hauries de desactivar el camp de mines que són els retoladors que han quedat mig perduts — els altres estan recollits, però sempre se’n mig-perd algun. O algun llibre trampa que ha quedat mig enterrat entre els coixins per a perforar la pelvis d’algú que distretament es posi a seure sense mirar. O la proliferació de dibuixos que han anat saturant totes les superficies de la casa, verticals i horitzontals. O estabilitzar el piló de “tuppers” amb jocs, joguines i galindaines diverses que pot caure en qualsevol moment i esclafar qui hagi gosat sincronitzar el seu pas amb l’esdeveniment de fallida gravitacional. O les deu ampolles de plàstic i set rotlles buits de paper de vàter que hi ha sobre la taula del menjador i que hem de guardar perquè hem de reciclar (és a dir, reutilitzar) enlloc de llençar. M’ho miro tot, amb perspectiva (molta perspectiva, perquè l’horitzó és amplíssim) i no sé ni per on...
Els deures de la Muriel, una empresa familiar

Els deures de la Muriel, una empresa familiar

Un dia parlàvem de canalla amb el Jaume que, a més de bon conseller, em duu la davantera en això de la paternitat i, per tant, tinc doble motiu per escoltar-me’l. Parlàvem de les oportunitats que tindran els nostres respectius fills —encara no en tenim cap en comú, qui sap què ens depara el destí— i em va dir una frase que se m’ha quedat gravada i gravada crec que quedarà per sempre, tant pel contingut com per la manera que la va dir: “La Muriel no em fa patir, pateixo pels altres. A mi la Muriel no em fa patir”. Les paraules són literals. Són aquestes les que va dir. Vaig entendre, en aquell moment, que la Muriel, la meva filla, no el feia patir perquè jo li podria donar de tot. Sabem, el Jaume i jo, i tothom que ha llegit la recerca sobre inclusió o exclusió social, que l’educació dels pares és fonamental a l’hora de donar oportunitats als fills. No perquè l’educació determina la renda, que també, sinó perquè els pares amb formació es preocupen que els fills també tinguin una bona formació, que és el principal vector d’exclusió de la gent. I, en aquest sentit, vaig entendre, el Jaume no patia: a casa tenim estudis i ens va bé, així que a la Muriel i al Jofre els anirà bé. Això era pels volts del juny. I pel setembre, la Muriel va començar primària. I van començar els deures. No vull reflexionar aquí sobre la conveniència dels deures, o sobre la conveniència dels deures a primària, o sobre si en fan pocs, molts o...
Minimalisme en família, és possible!

Minimalisme en família, és possible!

Si fa dos anys m’haguessin dit que avui estaria escrivint aquest article, no m’ho hagués cregut. Jo que tinc tendència a guardar coses “per si de cas”, que acumulava roba que vaig comprar fa quasi 20 anys i que soc més d’arreplegar que de llençar, pensar en minimalisme era a les antípodes. Però un dia, amb dos nens per casa, comencem a tenir unes altres necessitats com a família, i una d’important és l’espai i la seva organització. “Potser hauríem de fer neteja de trastos”, “potser hauríem de buidar un armari”… són rumors i insinuacions que comencen a fer-se més freqüents a casa. I quan l’evidència i la necessitat ja són manifestes comencem a endreçar. Ara fer triar de roba i intentar reduir, ara endreçar unes estanteries de trastos, ara els calaixos de l’escriptori a fons, etc. i poc a poc anem fent forats, guanyant espai i ens anem organitzant. Com deia, ho comencem a fer per necessitat, sense pensar en un objectiu final. Aquí encara no ens hem plantejat “volem tenir una casa el més minimalista possible”, i no és fins que parlem amb una amiga que ens parla de la Marie Kondo, i descobrim que hi ha gent experta, que s’hi dedica professionalment, i que posa per escrit en el llibre La Magia del orden tot això que estem experimentant des de fa uns mesos. És un llibre que té fans i crítics, però que a nosaltres ens va encaixar en un procés que ja havíem iniciat i ens va ajudar molt a posar ordre, sentit i estructura al procés. Ara ja sí, el nostre objectiu era...
La il·lusió es cou a foc lent

La il·lusió es cou a foc lent

Quan jo era petit, de tió només n’hi havia un: el de casa. I havia de cuidar-lo i responsabilitzar-me’n si volia que cagués. Aquest era el tracte. Els reis només els veia, de lluny, a la cavalcada. I, com a màxim, tenia l’honor de dur-li la carta al patge en mà. Un dia i una hora determinats. La resta era misteri. I aquí estava la gràcia. Ara fem cagar tions a tothora i a cada cantonada, els paresnoels t’assetgen pel carrer i tenim més reis que l’Europa medieval. El comerç s’ho ha endut tot per davant en el seu afany de cridar l’atenció sobre sí mateix i sobre tot allò que té per oferir-nos. I fins aquí el discurs alternatiu habitual. El comerç. El consumisme. El capitalisme. I tot això. I “tot això” és cert, però no hi ha oferta sense demanda: “tot això” ha passat amb la connivència dels grans, que volem ser protagonistes de la festa, quan no és nostra, sinó de la canalla. I aquí és on volia fer el meu incís. Una de les emocions més intenses que he tingut mai (sí, mai) va ser la Cavalcada de Reis on la Muriel tenia poc més de dos anys. Com se sol dir, la primera en què se n’adonava de tot. La Muriel era tot ulls. Ni parpellejava. Els peixos, les fades, les marietes gegants. Les cintes, les fades, les papallones gegants. Els fanalets, les fades, els carros de carbó. Les fades. Les fades. Una fada se li va acostar i, picant-li l’ullet, li va pintar la cara amb un tros de carbó. Se’m neguen els...
Taller de Nadal a la Sagrada Família

Taller de Nadal a la Sagrada Família

Avui els Vadepares hem anat d’excursió. Hem estat convidats al taller de Nadal de la Sagrada Família pensat per nens de 4 a 10 anys. Hem desembarcat tres adults amb quatre nens de 6, 4 (x2) i 1,5 anys d’edat. El taller té dues parts ben diferenciades. A la primera, se’ns explica la façana del Naixement i l’interior de la basílica (sobretot els vitralls!!) amb una dinàmica molt interactiva amb la canalla. De les moltes maneres que deu haver-hi de fer això, ha estat un èxit absolut posar èmfasi en referents que dominen els petits: la tardor, el foc, el mar, el cel, els arbres, el bosc… En part Gaudí ens ho posava fàcil, per la seva constant inspiració en la naturalesa. I, tanmateix, essent la meva tercera visita al temple com adult, jo també m’he endut alguna cosa extra cap a casa. La segona part del taller és el taller en sí. Atès que som a les portes del Nadal, ja hi havia una corona d’Advent al creuer. Aquest ha estat el detonant del taller posterior: fer una corona d’advent. Hem tingut una corona de mostra, tot el material i l’ajut per fer-lo amb la canalla. A més, se’ns ha explicat el perquè de la corona, així com els motius naturals que, com ja hem dit, tan agradaven a Gaudí. L’activitat és més que recomanable, especialment amb nens de 6 a 10 anys. Al Jofre i el Luca (a punt de fer-ne 4) els ha agradat molt, però en general se li han fet llargues ambdues parts. En canvi, la Muriel (6 i poc) l’ha gaudit al 500%....
Adoctrinament o educació en valors?

Adoctrinament o educació en valors?

El diccionari no dóna una visió pejorativa del verb adoctrinar. Diu que és instruir algú en alguna cosa, fer entrar algú en certes doctrines o opinions, inculcar unes idees, unes creences. Potser perquè, en general, ens agrada pensar per nosaltres mateixos, que poc a poc li hem anat donant un sentit negatiu a adoctrinar, o a ser adoctrinats. I especialment quan ho fan als petits i joves, tan acríticament receptius a qualsevol idea, tan plàstics, tan mal·leables. Però, què és adoctrinar exactament? Se’m fa difícil pensar en una definició inequívoca. Moltes d’elles funcionen tant per l’adoctrinament, en negatiu, o per la formació en valors, en positiu. Quan a casa diem que hem de respectar qualsevol orientació sexual de la gent, pensem que eduquem en valors mentre que, segur, a una altra família d’això en diuen adoctrinar. Mira si deu ser difícil la distinció que el terme ni tan sols apareix en tot el famosíssim Diccionari de Política de Norberto Bobbio, Nicola Matteucci i Gianfranco Pasquino — tot i que sí ens defineix doctrinari com aquell que obeeix rígidament o servilment els principis d’una doctrina. És clar, això no ens serveix, perquè aquí el mal ja està fet i el que volem és identificar quan el mal s’està fent, no quan ja s’ha consumat. Així que no queda més opció que fer-se un mateix una prova del tornassol. Jo vaig servir la violació de dos aspectes a partir dels quals intento identificar, si no tots els casos, al menys sí els més flagrants: Violació de l’esfera privada: Considero que pot haver-hi adoctrinament quan les institucions de l’esfera pública entren en...
Els pares també ens podem posar malalts?

Els pares també ens podem posar malalts?

Podríem dir que després de 2 mesos de l’inici de la llar d’infants i de P3 a l’escola, es confirma que tenir dos marrecs a casa altera el dret a estar malalt dels progenitors. Quinze dies després de començar la llar d’infants, primera febre. No passa res, atures el període d’adaptació, el nen a casa 3 dies i sant tornem-hi. Una setmana després, el gran, primera febrada i 3 o 4 dies més a casa. Al cap de 15 dies, quan ja n’han passat uns 20 de la febre del petit, hi torna: 3 dies més a casa amb febrada… I això s’ha repetit cíclicament al segon mes. És a dir, ja portem 4 tandes de febre, primer un i després l’altre. De les 4 vegades, en cap d’elles ni la mare ni el pare no hem arribat a tenir febre, però en dues si que hem estat “afectats” pel virus, primer un i després l’altre. Però coincidia just els dies que els nens ja estaven bé. Per tant a nivell de calendari, podríem dir que portem dos mesos, ara tu, ara jo, ara l’altre… sense parar. Però el punt de tot això és que mentre ells estan malalts, es queden a casa i algú els cuida 24 hores al dia (perquè clar, t’has de posar una alarma a les 02:30 per si la febre torna a passar dels 39,5º), tu no et pots quedar casa a descansar. Quan ells estan bé cal portar-los a l’escola, recollir-los, fer el sopar, posar la rentadora, anar a comprar, etc. Amb 30 anys llargs (o casi 40) coneixes bastant bé el teu...