Unes ulleres diferents per mirar

Unes ulleres diferents per mirar

La primera vegada va ser un dia que la Muriel devia tenir any i mig. Anava corrent — d’aquella manera — per casa i va entrar com un cop de vent a la nostra habitació. La van aturar els peus del llit, on hi va estampar la boca de ple. Malgrat l’aparatositat — la geniva se li va com arremangar una mica pel davant — al metge de les dents ens van dir que en una setmana hauria passat. Efectivament, en una setmana la Muriel ni se’n recordava i tot era a lloc. Jo, més de cinc anys després, me’n recordo prou sovint i el cor també el tinc a lloc, a un nou lloc. Tots els acudits de mares i pares abrigant els nens quan ells — els progenitors — tenen fred són més que veritat vertadera. D’alguna manera vas aprenent a viure com el sistema dual de la televisió: en un canal hi vius tu, i en l’altre canal vius en paral·lel el que van fent i sentint els teus fills. I dic fent però també sentint perquè no va només d’intentar que no passin fred, o que no s’estampin contra els peus del llit i s’hi deixin les dents. Va també dels seus sentiments. Amb el temps aprens a discernir què els agradarà i què no, o al menys ets capaç d’aproximar-t’hi amb només un petit marge d’error. Entres en un parc de boles i saps si s’hi avorriran de valent perquè el dissenyador tenia un mal dia (o no tenia fills) o si allò està pensat per morir-s’hi de gust i buidar-hi tota l’energia que...
Oblidar-se de les seves cares

Oblidar-se de les seves cares

Em topo amb una fotografia de la Muriel. Per la mida, per la cara, per la roba, calculo que té entre mig any i nou mesos. Primera qüestió: no estic segur de quan és. Probablement puc mirar les metadades de la fotografia i trobar la data exacta. Allà és: cinc de maig de 2012. Per tant, tenia mig any just. L’he encertat, però al límit. I aquesta era “fàcil”: la Muriel és dins la pica de la cuina (bromes del seu pare) i mira rient a la càmera. Hi cap perfectament i duu màniga llarga. Recordo vagament la roba que duu: el jersei de ratlles de tons rosats i uns pantalons de pana rosa. Tot és molt vague. Quan veig la foto la roba em resulta familiar. També em resulta familiar la broma de la pica. Fins i tot em sembla recordar el moment en què vaig fer la broma. Però pot ser també que com que només jo feia aquest tipus de coses (això de posar gent a la pica de la cuina), m’estigui imaginant que ho recordo, i que en realitat va ser l’avi (o la mare, en un estat d’alienació mental — ella mai no ho faria, això) qui la hi va posar, o qui va fer la fotografia. O va ser sa mare. Per què no. A saber. Miro la cara de la Muriel de mig any i és ella. Indubtablement. Però també pateixo que no sàpiga que és ella perquè la cuina sí que és la nostra. I això últim és segur: vivim al mateix lloc i tenim el mateix pot dels fregalls i...
Keep Banging Up Your Drum

Keep Banging Up Your Drum

L’últim cop que vaig passar per aquí, ara fa poc més d’un any, la meva situació era molt diferent. Tenia una única filla de 4 anys, vivia al centre d’una ciutat a dues passes de l’escola i a quatre de la feina i apuntava amb el dit a la resta de Vadepares rient guturalemnt quan es queixaven de com de dura és la vida dels pares i mares que tenen més d’un fill. Vet aquí que dotze mesos després ja no vivim a la ciutat (el que comporta temporalment una logística difícil per anar a la feina i una de terrible per anar a l’escola), en breu ja no aniré més a treballar a l’oficina i tenim un nou fill. És diu Jan i té gairebé 8 mesos. Una de les teories que he compartit en el passat en aquest blog, abans del meu writer’s block (no sé com tinc la cara dura de dir això), és la que explica com la natura (diga-li natura, diga-li Déu, diga-li univers, diga-li oli de palma) poc a poc esborra totes les experiències més desagradables de la criança d’un fill per així facilitar que repetim en un futur. Com s’agafa un nadó? Quan menjarà farinetes? I quant mastegarà trossets? I entrepans? Quin dia la caca deixa de semblar crema de cacauet? Doncs ho he experimentat en primera persona. No nomès no recordava res si no que havia oblidat els mals moments que, malgrat ser molt pocs, havíem passat amb l’Emma i que el Jan replicava amb un 8,5 a l’escala Estivill. Era com si tot hagués sigut perfecte en el passat i...
El problema som els pares!

El problema som els pares!

Ahir es va donar una situació curiosa al parc, espai d’aprenentatge diari per a nens i nenes però també per als pares. El meu fill jugava amb un joc de construcció apilable, aquell que has d’anar encaixant les peces una sobre l’altra, cada vegada més petita, fent una torre. Fins que va venir una nena i va agafar la tercera peça començant per baix, i amb un somriure burlesc se la va emportar. El meu fill, es va quedar bloquejat sense saber com seguir construint la torre i em mirava demanant ajuda. Jo el primer que li vaig dir, veient que la nena no tenia cap intenció de tornar-li la peça, va ser que jugués a una altra cosa o si volia anar al gronxador. Després, vaig parlar amb la nena, que estava molt a prop meu per explicar-li que si no li tornava la peça no podia continuar construint la torre… ERROR!!! Jo creia que no podia construir la torre i que no podia seguir jugant amb les peces de la manera que han estat dissenyades o que pensem que és la manera correcta de jugar. El meu fill, al cap d’uns minuts de no saber què fer, va posar la peça següent a sobre i tot i no encaixar perfectament s’aguantava i va veure que podia seguir construint… fins que va acabar la torre. La seva satisfacció va ser brutal! Així que davant d’una dificultat, la meva primera reacció va ser intentar esquivar-la enlloc de dir-li “podem jugar-hi d’una altra manera?” “pots solucionar la torre sense aquesta peça?” No cal fer una classe magistral de design thinking...
Els pares cuidadors guanyen punts (les mares no)

Els pares cuidadors guanyen punts (les mares no)

L’heu vist tots. El professor Robert Kelly, expert en política d’Àsia Oriental, és entrevistat per la BBC per videoconferència i, de sobte, els seus fills entren a l’habitació i es tornen els protagonistes de l’entrevista: L’entrevista — o tot el que va passar al voltant de l’entrevista — ha estat un impacte social i, fins i tot, la mateixa BBC ha acabat entrevistant el professor per comentar l’anècdota. La rèplica parodiant l’incident en clau femenina no s’ha fet esperar: És curiós que bé que se sumen aquestes dues aproximacions a la realitat i, tanmateix, que malament que conviuen. Per la meva feina, faig sovint videoconferències. No amb la BBC, però sí amb gent prou “seriosa” com per tenir, potencialment, poc “sentit de l’humor” amb segons quines interferències. Gent que és a zones horàries amb diverses hores de diferència, que s’ha llevat aviat, o que roman llevada tard, gent que té agendes atapeïdes, gent que està gravant la conversa per a usos posteriors. He fet videoconferències amb la Muriel dormint al bressol i despertant-se a mitja conversa, havent-la d’acabar amb ella en braços per adormir-la. He fet videoconferències on han irromput, en el millor dels casos, els crits de la Muriel i el Jofre en arribar a casa i, en el pitjor, les seves cares somrients i curioses a mitja pantalla. En un parell de casos la Muriel va insistir en parlar en anglès (!) amb la senyora que parlava a l’ordinador (una activista de Sierra Leone, que a més estava tenint talls de corrent convertint en un infern seguir la conversa). He hagut d’interrompre videoconferències perquè trucaven a la...
Els diferents temps del temps

Els diferents temps del temps

Quan jo era petit, el temps era una variable que anava lligada a mi mateix i només avançava si jo avançava. És a dir. Fora de mi, el temps no existia: les places i els carrers; les botigues; els pares i els avis i els amics dels pares i els pares dels altres nens i els seus avis; els llibres i les pel·lícules en blanc i negre; tot, absolutament tot, ja era allà quan jo vaig arribar-hi i, el que és més important, no canviava mai. Els meus pares jo sempre els veia igual, igual que veia igual els carrers i les botigues, i tots els llibres de les llibreries i les biblioteques i les pel·lícules que feien a la televisió. Només canviava jo. Jo sí que canviava. Em feia gran, creixia i em feia gran, i havia de canviar-me la roba, i canviar-me els llapis d’escola i la cartera i l’estoig. I els meus amics, part de mi mateix, també canviaven. I després va començar a canviar la música, quan va esdevenir part de mi mateix també. I més endavant alguns llibres i algunes pel·lícules també van començar a quedar velles, a mesura que esdevenien una part de mi. Però la resta, en termes generals, i més enllà de canvis tan superficials com prescindibles, tota la resta no canviava. De fet, la gent ni tan sols es moria. Amb l’arribada de la Muriel i el Jofre, tot això es va girar com un mitjó. Jo vaig començar a ser sempre el mateix. A no fer-me gran. A no envellir. Ja no canviava la música, ni els llibres, ni...
Els primers 101 dies com a pare per segona vegada: la crisi després del segon fill

Els primers 101 dies com a pare per segona vegada: la crisi després del segon fill

“El què ningú et va dir quan esperaves el segon fill o tu no volies escoltar” CRISI: 2 f. [LC] [ECT] [PO] Fase circumstancialment difícil que travessa una persona, una empresa, una indústria, un govern, etc. [diec] Diuen que cal deixar 100 dies de gràcia al començar un nou procés. I això he fet. Som el dia 101 i ja ho puc explicar, però no sé ni per on començar. “Ui, quan neixi el segon fill, la feina no es multiplica per 2, es multiplica per 4“. Tothom t’ho diu però tu no t’ho creus. O no t’ho vols creure perquè estàs tan acostumat a un nen de dos anys i pico que res t’espanta. El coneixes tant bé, saps les seves fortaleses i debilitats que la rutina ja és molt fàcil (o si més no t’hi has adaptat). Un cop ja dorm tota la nit, sap demanar les coses, ajuda a recollir i fa gracietes tot el dia, tot “és molt fàcil”. Et creus que ho domines tot, que ja el coneixes i a part d’algunes rebequeries, penses que saps com portar-lo. Amb la parella estem molt contents, ja podem fer coses tots tres junts, ens sabem organitzar, nen cap aquí, nen cap allà… un no parar! I per tant penses que l’arribada del segon fill només suposarà un doble esforç. Cap problema, som dos i ja ens repartirem millor les tasques. Però ningú t’ha dit o tu no has volgut escoltar, que mentre un demana una cosa i l’altre n’està demanant un altre ja no dones abast. Segurament el que no sabies és que l’atenció que requereix un...
Pijama curt o llarg, breu a punt per anar a dormir

Pijama curt o llarg, breu a punt per anar a dormir

Degut a que cada persona té un termostat diferent, és quasi impossible posar-se d’acord en si fa fred o calor. Així que molt sovint sorgeixen discussions de si els fills tindran fred o calor a la nit, en funció del termostat dels pares. Nosaltres hem decidit no discutir per això i que sigui un dels dos qui marqui la guia de la temperatura en funció de la qual abrigar més o menys als fills… però després de 3 anys hem experimentat una cosa curiosa. Resulta que mai saps per què un nen plora i es desperta cada 2 hores; poden ser tantes coses!! però si que hem comprovat que en alguns casos, abrigar una mica més al fill (sense passar-se) fa que de sobte dormi tota la nit sencera, o quasi. I es que tant quan el segon fill tenia un mes, el dia que vam decidir posar-li un body llarg finet sobre el curt, per si de cas tenia fred, va dormir molt millor. O bé ara el gran quasi amb tres anys, a Rio de Janeiro on comença a fer calor i anem a dormir amb molta calor, es desperatava varies vegades durant la nit… Es mou, es destapa… i de matinada entra aquella aire més fred que refresca l’ambient, així que al posar-li un pijama llarg lleuger, ha dormit moooolt millor. També ens ha passat el mateix al mig de l’hivern amb els pijames manta (quin gran descobriment el pijama manta!). No és cap experiment científic ni consell de pare expert, és una simple observació que en diverses ocasions ens ha millorat el son de tots...
Els avis i el nou centre de l’univers

Els avis i el nou centre de l’univers

M’envia un amic una oferta de feina… a Florència. Me l’envia per a què la mogui entre les amistats, no tant perquè jo me la miri. Però ho faig. És una feina que segurament podria fer, tot i que el meu currículum diu que faig altres coses. El sou és una barbaritat. Tot i que les condicions fiscals no són comparables a les d’aquí, calculo que seria un 250% del que ara cobro. I tot i que el meu currículum diu que faig altres coses (i això és el que llegiria el comitè de selecció), i tot i que per la feina, el lloc i el sou és probable que hi hagi una estampida de currículums cap a aquesta convocatòria, no puc estar-me’n de pensar “i si…” No ens aniria malament. Florència és preciosa i no massa gran. Oferta cultural per no acabar-se-la en una sola vida. I si te l’acabessis, o si et va la marxa, Roma o Milà són a hora i mitja en tren, i Venècia a dues hores. I Barcelona a menys de dues hores, amb vol diari i un preu que, amb el nou sou, ens podríem permetre setmanalment. “i si…” I les amistats dels nens? Bé, són molt petits. Ja en farien d’altres. I l’escola? Bé, són molt petits: aprendrien italià abans que jo pogués fer la comanda al restaurant. Això si no van a una escola internacional. Amb el nou sou… I la feina de la mare dels meus fills? Bé, això hauria de decidir-ho ella, és clar. Però probablement s’ho podria combinar a distància. O amb el nou sou… qui sap…...
Cultura de parc, temps d’esbarjo on tots n’aprenem

Cultura de parc, temps d’esbarjo on tots n’aprenem

Les tardes al parc són moments importants per crear vincle amb el teu fill, alhora que a ell li serveixen per esbargir-se, córrer, escalar, socialitzar, jugar, embrutar-se, etc. I és precisament en aquests moments més seus (o compartits amb els seus amics) que jo aprofito per observar l’entorn. I escric aquest article el dia que mirant al meu voltant hi ha 15 mares i només un pare. Tot i que d’altres dies coincidim bastants pares també. Podríem parlar de la cultura de parc, i suposo que cada parc té la seva sub-cultura. A part de les instal·lacions més o menys netes, més o menys cuidades, amb tirolina o sense, el parc el fan les persones que l’utilitzen i per tant en funció de les persones que s’hi agrupin, hi haurà una sub-cultura o una altra, però amb unes “normes” o comportaments més o menys comuns. Per exemple al nostre parc, aquell que si mires amunt veus unes palmeres esplèndides però si mires al voltants veus el trànsit del carrer Aragó, com que ens coneixem bastant ja sabem què està permès. El teu fill pot agafar una bicicleta aparcada i donar una volta, posar-se a jugar amb una pilota que hi ha a un racó o agafar una pala i un cubell deixats al costat d’un cotxet. De la mateixa manera que quan ell arriba i deixa la seva bici mil·limètricament aparcada al costat de l’arbre, pot venir una nena i utilitzar-la. Però quan vas a un altre parc, no saps si els pares d’allà comparteixen aquest mateix codi, i si el teu fill el primer què fa a l’arribar...