El “Nos” magestàtic

El “Nos” magestàtic

Aquesta setmana en Jordi Palet és el pare convidat. Com diu ell, escriu, dibuixa i es mou en diferents direccions i en aquest post reflexiona sobre un ús concret del llenguatge – Joan, ara et treurem de la banyera – li dic mentre preparo la tovallola. Estic sol amb ell al labavo; la Tresa encara no ha tornat de la feina, o si ho ha fet ja prepara el sopar. Suposo que de petit ma mare o la meva padrina em devien parlar en plural; si no, no sé d’on coi se m’ha enganxat aquest deix. Podria ser que aquest “nosaltres” ens inclogués als dos generadors, com donant per entès que la mare i jo som un equip, però no m’agrada massa pensar així. Podem ser un manyoc, un petit eixam, un mecanisme imperfecte, uns que s’acompanyen mútuament, però no un equip. Juguem, però no fem partits de cap mena. També podria ser que el “nosaltres” inclogués al meu fill, fent-lo partícep del que jo pretenc fer. Sí, aquesta sembla la resposta més raonable, però qui sap, potser el “nosaltres” es refereix als diversos “jo” dels quals tinc constància de tenir -més algun altre que no tinc el gust de conèixer encara: el papa incondicional el que té al cap alguna història pendent el que rumia què farà per sopar el que ha entregat una feina i encara no li han respost el que hauria d’haver entregat ja una altra feina i fins havent sopat no s’hi podrà posar el que aspira a fer un quiqui aquesta nit, si encara ens queda energia el que pensa que s’ha de...
En defensa de la baixa de paternitat: la nostra experiència

En defensa de la baixa de paternitat: la nostra experiència

Aquest dimecres tenim uns pares convidats que han volgut explicar de forma compartida la seva experiència, al tractar-se d’un tema que afecta als dos membres de la parella. Són en Jordi Sureda i l’Anna Codina. El passat 28 de març al suplement Ara Criatures, el pediatre i autor Carlos González hi publicava una columna criticant les propostes d’alguns partits polítics per implantar un permís de baixa de maternitat-paternitat que fos obligatòriament d’igual durada per al pare i la mare. Coneixem el model de criança que defensa el dr. González i hi estem bastant d’acord (en la teoria, i ara també amb més de 19 mesos de pràctica), però ens va sobtar molt el seu atac a aquesta mesura, en defensa d’un model centrat en la idea que els primers mesos la mare “ho és tot”. Carlos González explica que, des de la Llei d’Igualtat del 2007, a l’estat espanyol es permet que les 16 setmanes de baixa (minses, en diu, i hi estem d’acord), només 6 siguin obligatòries per la mare i les altres 10 es puguin repartir com es vulgui. Explica que com que la majoria de les famílies decideixen que sigui la mare qui passa tota la baixa amb el nadó, ara els legisladors proposen “forçar” als pares a repartir-ho, i diu que això seria una pèrdua de llibertat i, aquesta “obsessió igualitària”, un error. Com en tota discussió sobre aquest tema, cita el model suec (molt per sobre) i comenta que, fins i tot allà, les parelles decideixen que sigui ella qui agafi la major part de la baixa. Per començar és evident que no és...
La sàvia confitura de la iaia Montserrat

La sàvia confitura de la iaia Montserrat

Aquest dimecres tenin un nou un pare convidat, el Ricard Espelt. Artista de les paraules i les aquarel·les, a mig camí entre el poble 2.0 i les cooperatives urbanes de consum . Poma Fa fred. La silueta de la iaia, tenint cura de les melmelades que bullen al bany maria, contrasta amb el fil de llum que es filtra pels regalims que produeix el vapor en els petits vidres de la finestra. Assegut a la taula, em sento feliç de tenir una referència espacial definitiva per no equivocar-me mai més: l’esquerra (el rebost), la dreta (la cuina). Tinc cinc anys quan marxem de la casa del carrer Creu Guixera de Manresa, però la geografia del meu cor queda impregnada del flaire —per sempre més— del record de fruita bullida, poma. Pera Fa bo. La mestra Pilar m’explica que a la quitxalla els encanta rebre visites. Està segura que els dibuixos que hem pensat per explicar la llegenda de Sant Jordi el proper dimecres seran un èxit. Amb la feina enllestida, comencem a parlar dels alumnes als quals els faig —actualment— classe a secundària. M’esborrona escoltar que la visió que tenia la professora d’infantil fa més d’una dècada és —gairebé— clavada a la que tinc jo ara. En Marc, de ben petit ja era la pera. Tomàquet Fa calor. És estiu i les nenes són a l’hort. Fa setmanes que la producció de verdures és enorme. El lloc s’ha convertit en un punt de trobada intergeneracional i d’aprenentatge. Fa estona que no surto de casa i decideixo fer un tomb en direcció a l’indret màgic. Tot just estic en el...
1+1 = 6

1+1 = 6

Aquest divendres tenin un nou un pare convidat, el Leo Mariño. Home de poques paraules. Amant de l’art. Escoltador de músiques. Dibuixant a temps parcial i pare a temps complet. Si fa set anys m’haguessin dit que tindria tres nens i una nena, segurament no m’ho hagués cregut. Segons com es miri, és una sentència de mort: bolquers, farinetes i els “terribles dos” multiplicats per quatre. Sort que un se’ls estima, eh? De fet, si fa set anys m’haguessin dit que després de tenir en Teo tindria tres fills més, possiblement m’hagués pixat de riure. I és que el meu aterratge a la paternitat va ser per la porta gran: una cardiopatia congènita no diagnosticada abans del naixement, ensurt terrorífic i sis mesos d’espera mossegant-nos les ungles perquè ens fessin un forat a l’agenda dels cirurgians que van haver d’obrir el tòrax d’en Teo per fer-li un tuning seriós. Bromes apart, l’angoixa amb què vius una situació així no li desitjo a ningú. Se suposa que l’arribada d’un fill la vius amb alegria, emoció i petonets en parella meravellant-te de com de guapo t’ha sortit l’hereu. De guapo, en Teo ho era, però venia amb defectes de fabricació… De manera que vam seguir intentant-ho, amb més o menys encert: el segon tenia un hidrocele i el tercer una orella disparada fins l’infinit i més enllà. Però ai! La nena. Una santa, que fins i tot ha tret els meus rínxols! I així m’he de veure, fent mans i mànigues per no caure adormit en qualsevol racó a qualsevol hora del dia, amb un envelliment prematur (bé, potser no tan...
Cachitos de paternidad

Cachitos de paternidad

Avui tenim en Jordi Tort com a pare convidat, pare de la Candela i que viu a Roquetes, la “zona alta de Barcelona”. Treballa a Correus repartint burofax i es dedica a fer vídeos de primera i de segona, entre els quals els mini-relats Cachitos de...
Els 100 metres son

Els 100 metres son

Avui donem la benvinguda a l’Adrià Pujol, antropòleg i escriptor. El món masculí és competitiu. El femení també. I el gremi de carnissers, el de la dansa contemporània i el dels cristal•lògrafs, tots els entorns són competitius. Això no vol dir, però, que aquests siguin uns mons amb límits clars, ni que la competència hi sigui deslleial o cruenta. Hi ha de tot. I jo tinc un peu al gremi literari i un altre peu a la universitat, dos galliners que sense cap mena de dubte són competitius. Per baixa que sigui la intensitat, entre homes hi ha una competitivitat latent, quan n’ajuntes uns quants. Es competeix en enginy, en físic, en saviesa o en el que sigui, i un sempre pot optar per callar i observar, si aquell dia està cansat o li fa mandra, però restar tothora a l’ombra no és una bona solució, perquè tard o d’hora ens deprimirem. I als grups d’homes també hi ha fraternitat. Per fortuna el masclealfisme, almenys als grups d’homes que jo freqüento, ha anat a la baixa o ha desaparegut, però és que jo no parlo d’una competitivitat del tipus goril•lesc. Més aviat parlo d’estar a l’alçada dels negociats que es donen en cada moment al si d’un grup d’homes. Negociats que finalment són converses, comunions d’interessos, maneres de passar l’estona o projectes i trens que o s’agafen a la primera o ja no hi pots pujar. I des que tinc fills que sovint no puc, no arribo mai a l’alçada que voldria, els trens se m’escapen, quan arribo del repàs només en queden les molles. Fa sis anys i...
Recollida o extracció de les escoles

Recollida o extracció de les escoles

Avui donem la benvinguda al Quim Brugué, un nou pare convidat. Recollir els nostres fills i filles a l’escola és una de les activitats a les quals els pares i les mares dediquem una part important del nostre temps. En el meu cas, amb tres fills (18, 14 i 11), tinc una clara sensació d’haver passat molt i molt de temps al patí de l’escola —esperant, xerrant, manant la presa, repartint berenars o buscant jerseis perduts. Ho fem de manera mecànica, sense donar-hi més importància. Com que sóc una persona d’ofici estrany i sospitós —professor de ciència política i de l’administració— em va donar per observar els comportaments diferenciats dels pares i de les mares a l’hora d’executar aquesta tasca recollidora. Un mal entreteniment, en sóc conscient. I no voldria ser políticament incorrecte, però vaig establir una taxonomia entre dues formes de recollir els fills i les filles a les escoles: la masculina i la femenina. Deixeu-me començar amb una afirmació rotunda: els pares som un extraordinaris professionals de la recollida dels nostres fills i filles a les escoles. De tot hi ha, òbviament, però en general els pares saben concentrar-se en la seva feina, no es deixen distreure fàcilment i disposen d’estratègies diverses (com mirar el mòbil o ubicar-se en un racó) per tal d’aconseguir maximitzar l’eficiència amb la qual satisfan un objectiu clarament definit: treure el nen o la nena de l’escola. Són uns grans professionals, uns cracs de la recollida. O potser hauria de dir de l’extracció dels seus fills i filles de les escoles? Amb una mica menys de rotunditat i amb molta cura de...
De moment, tot va bé

De moment, tot va bé

Avui donem la benvinguda al Josep Asensio, pare de la Joana. De futbolista frustrat a informàtic, i que escriu de tant en tant. Dissabte, de nit. La Joana i sa mare dormen al menjador, l’una al meu costat, estirada al sofà, i l’altra arronsada al seu cabàs, que gronxo compassadament per temor que, en aturar-se, es desperti. Al cap d’una estona, amb el cor en un puny, deixo de gronxar-la. Segueix dormint. Per celebrar-ho, em serveixo un got de whisky i començo a mirar la segona temporada de “House of Cards”. Surto un parell de cops al balcó, a fumar, entre capítol i capítol. La plaça de davant està a la penombra, mal il·luminada per l’absurda política energètica de l’Ajuntament. Hi veig algunes siluetes, sento paraules en un idioma que no identifico. Un cotxe de policia, fugaç, travessa el carrer projectant una llum blava, que fa més efecte sense el so eixordador de la sirena que l’acompanya normalment. Fa uns anys valorava l’èxit de la nit de dissabte en funció de la ressaca del dia següent i ara sóc feliç observant com dormen les dones de la casa. La diferència no l’explico per un brot sobtat de maduresa o perquè m’hagi tornat avorrit -d’això n’hi ha proves des de fa temps- sinó per l’efecte d’una creixent lucidesa que neix de la por terrible a que tot vagi malament. Tenir una filla no et canvia la vida, et canvia la mirada. Amb la C. hem fet un recompte de malsons: des que la Joana va néixer, fa tres mesos, hem somniat que la segrestaven, que la perdíem, que la raptaven...
Putos Nens

Putos Nens

Queda demostrat que els pares no tenim una línia editorial clara. Avui donem la benvinguda al Jair Domínguez. Té dos fills, és escriptor, periodista i toca la guitarra i canta amb The Gudjohnsens.   Més que cap droga o vici inconfessable, més que qualsevol trauma infantil o accident de trànsit, els putos nens et destrueixen el cervell de manera irreversible. Et tornen boig. Oblida tot el que t’hagin explicat sobre “l’experiència de ser pare” o del “miracle de la vida”. Els nens et torturaran fins que no siguis més que una massa de carn palpitant demanant pietat i una mort ràpida. Estic de conya. Ser pare és fantàstic. No, seriosament: ser pare és un infern. Té moltes coses positives, òbviament. Del contrari veuríem corrues de pares enfilant el penya-segat més alt de Catalunya, com un ramat de lemmings, cercant un final més digne per a les seves patètiques vides. Fa quatre anys que no dormo. És cert. I en tinc ganes, us ho juro. Quan era jove i eixelebrat i consumia estupefaents tampoc dormia gaire, però aleshores era per voluntat pròpia. Ara vull dormir. Però no puc. És el que té ser pare. No donaré consells a cap futur pare. És ridícul. La paraula paternalisme té una connotació pejorativa precisament per això. Hem de partir de la premissa que ningú té la veritat absoluta sobre res. L’Eduard Punset és molt llest, però la filla se li ha fet de Ciutadans. Einstein potser tenia molt de coco, però els nanos i la dona estaven traumatitzats i volien assassinar-lo. Ser pare no és una ciència exacta. Però més enllà dels consells...
SuperPizza

SuperPizza

Un nou post en dimecres on un pare convidat comparteix un text amb nosaltres. En aquest cas es tracta d’en Carles Roca-Font. Es dedica a fer que la gent tingui una bona experiència a la botiga online on treballa. L’any 2012 va néixer el seu fill Emil i la idea és que ell també tingui una bona experiència d’usuari en aquesta vida. Amics pares, el vincle que té un nadó amb la seva mare és més gran que, no sé, un terratrèmol de magnitud vuit o un huracà de categoria cinc. En canvi, el vincle que té un nadó amb el seu pare, durant les primeres setmanes de vida, probablement no és més fort que l’imant de Superpizza que teniu enganxat a la nevera. I és que nosaltres ens els estimem molt i ho intentem, volem ser una part d’això tan maco també, estem allà rebent ordres estoicament, canviem coixins de lloc i totes aquestes coses però no podem competir amb la mare. Ella és la que s’ho ha currat de veritat. Amics, no és el mateix muntar un llitet d’IKEA i quatre calaixos que aguantar un embaràs i un part. Poseu-ho en una balança. Ni de conya. Tot això, el nadó ho sap, bé, potser no en sap ben bé els detalls però sap qui val de veritat aquí, la mare. I és per això que em va fer tantíssima il·lusió la primera vegada que el meu nen va plorar desesperadament un dia al matí quan vaig marxar a treballar. Aquell dia, vaig tancar la porta darrera meu i vaig baixar les escales amb un somriure, orgullós. Vaig...