A Hamelin

A Hamelin

Un nou post en dimecres on un pare convidat comparteix un text amb nosaltres. En aquest cas es tracta d’en Jaume Miró. Va estudiar filosofia però escriu teatre mentre investiga assassinats i desaparicions de la guerra civil a Mallorca. Tenir fills m’ha canviat la manera de veure les coses. No sé si m’ha canviat la vida, que sí, que un poc també, però sobretot m’ha canviat la manera de veure i entendre el món.   Tot va començar quan una tarda en que vaig mirar per la finestra de la meva habitació, situada prop del centre del meu poble no vaig veure infants. El meu poble nom Hamelin i des de sempre que he viscut aquí. Així que en veure el carrer buit em vaig demanar on eren els nens que jugaven sols al carrer no fa tants d’anys? Els han adduït els aliens? Són a casa mirant Bola de DraOH WAIT? Han quedat a escola castigats per alguna malifeta que desconec? Després de donar-li voltes vaig deduir que no hi eren perquè la plaga de cotxes-rata els havia desplaçat dels seus llocs habituals de joc durant milers d’anys. Per tant on eren els infants? I just després em va sacsejar la segona pregunta. On jugaran els meus fills? *** RESUM: Premisa 1: Les rates-cotxe s’han apoderat d’Hamelin. Premisa 2: El carrer és un lloc insegur i ple de perills per jugar. Conclusió: Cal protegir als infants. Nou inici: Com que hem de protegir als infants dels perills d’aquests artefactes hem de cercar espais perquè puguin continuar “jugant”. *** No sabíem ben bé què fer així que vam trucar...
Amb tu, a la Lluna!

Amb tu, a la Lluna!

Un nou post en dimecres on un pare convidat compartirà les seves experiències amb nosaltres. En aquest cas es tracta del Jordi Ventura, guionista i pare d’un nen de 3 anys. 1. Fa poc, la meva dona, el nen (3 anys) i jo vam passar un cap de setmana a Tolosa de Llenguadoc. El diumenge al matí vam anar a La Cité de l’Espace, un parc temàtic dedicat a l’astronomia i l’astronàutica (per fer-ho engrescador al nen, vam simplificar-ho dient-li: “Hi haurà coets que van a la Lluna!”) Al metro, vam coincidir amb quatre matrimonis de catalans que vorejaven els 60 anys. Tots anàvem allà mateix, i vam fer junts el transbord cap a la parada d’autobús. En arribar-hi, la pantalla indicava que el proper vehicle no passaria fins al cap de 51 minuts. En van sobrar 46. En un tres i no res, els matrimonis van esbrinar que vaig néixer a la seva ciutat, al mateix barri, i vaig anar a l’escola on ells havien portat els fills. De fet, les parelles s’havien conegut perquè els fills anaven junts a la classe i, 30 anys després, encara conservaven l’amistat i l’empenta per fer escapades junts. Vam celebrar la coincidència i, 46 minuts més tard, l’autobús va arribar puntualment. L’últim cop que els vaig veure va ser dins del parc temàtic i estaven a punt d’entrar a la nau espacial Soiuz. Espero que tinguessin un bon viatge de tornada a casa. 2. Des de fa unes setmanes, sóc del grup de whatsapp: “Els dimarts al sol”. Som mitja dotzena de pares i mares de l’escola del meu fill. Tornant...
Frivolitzar la història

Frivolitzar la història

Comencem una nova sèrie de posts on els dimecres un pare convidat compartirà les seves experiències amb nosaltres. En aquest cas es tracta de l’Albert, qui es considera un intrús en totes les coses que fa, ja sigui fotografia, disseny o escriure. Sabeu aquella estranya sensació de passejar entre ruïnes històriques…aquella sensació gairebé infantil de voler palpar la pedra d’aquella paret mig derruïda pel plaer que suposa pensar que aquella paret potser la va tocar un romà fa 2.000 anys? Tenir una filla ha convertit tots els elements de la ciutat en peces d’una història que crida a la nostàlgia a cada dia que passa. Clar que la nostàlgia sense present, (abans futur), no té raó de ser. Aquell gronxador del parc, aquell tram elevat de formigó per on ella passa fent equilibris agafada de la meva mà. Aquell vidre d’hotel on ens reflexem cada dia i ens saludem amb vehemència mentre un guiri ens mira sorprès. Són testimonis d’una felicitat desfermada  que perdurarà en el nostre temps fins que arrossegant els peus pel terra i amb l’ajuda del bastó repassem amb les mans tremoloses aquell petit tram de formigó amb un nus a la gola. Elements dipositaris d’una emoció continguda que també és present en els pares. O com a mínim en els pares més sensibles. O potser només jo. Cony a algú li passa?? Entre tant futbol, cerveses i parlar de ties em faig un...