Minimalisme en família, és possible!

Minimalisme en família, és possible!

Si fa dos anys m’haguessin dit que avui estaria escrivint aquest article, no m’ho hagués cregut. Jo que tinc tendència a guardar coses “per si de cas”, que acumulava roba que vaig comprar fa quasi 20 anys i que soc més d’arreplegar que de llençar, pensar en minimalisme era a les antípodes. Però un dia, amb dos nens per casa, comencem a tenir unes altres necessitats com a família, i una d’important és l’espai i la seva organització. “Potser hauríem de fer neteja de trastos”, “potser hauríem de buidar un armari”… són rumors i insinuacions que comencen a fer-se més freqüents a casa. I quan l’evidència i la necessitat ja són manifestes comencem a endreçar. Ara fer triar de roba i intentar reduir, ara endreçar unes estanteries de trastos, ara els calaixos de l’escriptori a fons, etc. i poc a poc anem fent forats, guanyant espai i ens anem organitzant. Com deia, ho comencem a fer per necessitat, sense pensar en un objectiu final. Aquí encara no ens hem plantejat “volem tenir una casa el més minimalista possible”, i no és fins que parlem amb una amiga que ens parla de la Marie Kondo, i descobrim que hi ha gent experta, que s’hi dedica professionalment, i que posa per escrit en el llibre La Magia del orden tot això que estem experimentant des de fa uns mesos. És un llibre que té fans i crítics, però que a nosaltres ens va encaixar en un procés que ja havíem iniciat i ens va ajudar molt a posar ordre, sentit i estructura al procés. Ara ja sí, el nostre objectiu era...
Taller de Nadal a la Sagrada Família

Taller de Nadal a la Sagrada Família

Avui els Vadepares hem anat d’excursió. Hem estat convidats al taller de Nadal de la Sagrada Família pensat per nens de 4 a 10 anys. Hem desembarcat tres adults amb quatre nens de 6, 4 (x2) i 1,5 anys d’edat. El taller té dues parts ben diferenciades. A la primera, se’ns explica la façana del Naixement i l’interior de la basílica (sobretot els vitralls!!) amb una dinàmica molt interactiva amb la canalla. De les moltes maneres que deu haver-hi de fer això, ha estat un èxit absolut posar èmfasi en referents que dominen els petits: la tardor, el foc, el mar, el cel, els arbres, el bosc… En part Gaudí ens ho posava fàcil, per la seva constant inspiració en la naturalesa. I, tanmateix, essent la meva tercera visita al temple com adult, jo també m’he endut alguna cosa extra cap a casa. La segona part del taller és el taller en sí. Atès que som a les portes del Nadal, ja hi havia una corona d’Advent al creuer. Aquest ha estat el detonant del taller posterior: fer una corona d’advent. Hem tingut una corona de mostra, tot el material i l’ajut per fer-lo amb la canalla. A més, se’ns ha explicat el perquè de la corona, així com els motius naturals que, com ja hem dit, tan agradaven a Gaudí. L’activitat és més que recomanable, especialment amb nens de 6 a 10 anys. Al Jofre i el Luca (a punt de fer-ne 4) els ha agradat molt, però en general se li han fet llargues ambdues parts. En canvi, la Muriel (6 i poc) l’ha gaudit al 500%....
Els pares també ens podem posar malalts?

Els pares també ens podem posar malalts?

Podríem dir que després de 2 mesos de l’inici de la llar d’infants i de P3 a l’escola, es confirma que tenir dos marrecs a casa altera el dret a estar malalt dels progenitors. Quinze dies després de començar la llar d’infants, primera febre. No passa res, atures el període d’adaptació, el nen a casa 3 dies i sant tornem-hi. Una setmana després, el gran, primera febrada i 3 o 4 dies més a casa. Al cap de 15 dies, quan ja n’han passat uns 20 de la febre del petit, hi torna: 3 dies més a casa amb febrada… I això s’ha repetit cíclicament al segon mes. És a dir, ja portem 4 tandes de febre, primer un i després l’altre. De les 4 vegades, en cap d’elles ni la mare ni el pare no hem arribat a tenir febre, però en dues si que hem estat “afectats” pel virus, primer un i després l’altre. Però coincidia just els dies que els nens ja estaven bé. Per tant a nivell de calendari, podríem dir que portem dos mesos, ara tu, ara jo, ara l’altre… sense parar. Però el punt de tot això és que mentre ells estan malalts, es queden a casa i algú els cuida 24 hores al dia (perquè clar, t’has de posar una alarma a les 02:30 per si la febre torna a passar dels 39,5º), tu no et pots quedar casa a descansar. Quan ells estan bé cal portar-los a l’escola, recollir-los, fer el sopar, posar la rentadora, anar a comprar, etc. Amb 30 anys llargs (o casi 40) coneixes bastant bé el teu...
L’atemptat de Barcelona per a una nena de sis anys (i un nen de tres i mig)

L’atemptat de Barcelona per a una nena de sis anys (i un nen de tres i mig)

Ahir va haver-hi un atemptat terrorista a les Rambles de Barcelona, així com un de posterior a Cambrils. Els fets van succeir pels volts de les cinc, mentre la canalla era a dinar a casa els avis. De camí a buscar-los, tocades les set, vaig pensar que ho havia d’explicar a la Muriel, que aviat en farà sis, i al Jofre, que passa dels tres i mig. El principal motiu per explicar-los-ho, llavors, va ser més prosaic del que d’entrada podria semblar: sa mare i jo dúiem enganxats a la ràdio i Internet des de les cinc, i era altament probable que seguíssim fent-ho un cop la Muriel, el Jofre i jo arribéssim a casa. A més d’haver de competir per l’atenció que li donàvem als mitjans, també se n’adonarien —perquè ja se n’adonen de tot— que alguna cosa passava. Per tant, més enllà d’aprofitar l’esdeveniment per fer didàctica de la geopolítica global, del que es tractava era d’una qüestió pràctica: els pares estaran mig absents, els pares estaran estranys, val la pena que sapigueu perquè. Ni més… ni menys. En aquell moment —conduint cap a casa els avis— no tenia els recursos que després s’han anat compartint (vegeu més avall) així que vaig anar barrinant com ho faria. A casa, amb tranquil·litat, amb… nosécom. De tornada a casa sonava Catalunya Informació al cotxe. La Muriel va caçar algunes coses. Fa temps que a la Muriel no li cal obrir la boca per dir moltes coses. Per exemple, per dir no sé què està passant però sí sé que alguna cosa està passant. Així que vam haver d’improvisar al...
Tu no, vull la mama!

Tu no, vull la mama!

Aquest és un post que vaig començar a escriure ara fa més d’un any però que es va quedar en un calaix. Però avui que el meu fill s’ha estat quasi una hora plorant a les 2 de la matinada, cridant “vull la mama” he pensat que era un bon moment per recuperar-lo i ampliar tot el què ha passat des de llavors. Quan el volia escriure, estava molt centrat en el sentiment que ell tenia d’afecció a la mare (nen de 2 anys), i fins i tot de rebuig en alguns moments del pare: “tu no!” Al principi et xoca i et descol·loca una mica, però t’hi acostumes i acabes buscant el teu propi espai; si en aquell moment tu no ets “necessari” doncs aprofites per fer coses teves. Mai vam entrar a discutir, ni a forçar, ni a intentar canviar res. Simplement no li vam donar importància i anàvem fent i desfent depenent del dia i cada situació. No és el mateix si estem els dos amb ell o si només hi era jo, etc. Però quan va néixer el segon fill tot això va canviar. Si bé pot semblar evident la gelosia que desperta en un germà un recent nascut enganxat a la mare 24 hores al dia, tampoc va ser tant desorbitat. Però en canvi, després de passar quasi 3 mesos separat del pare per poder estar amb els avis a un altre país (molt en sintonia amb el què l’Ismael explicava en aquest post), podríem dir que la necessitat vital s’havia girat cap al pare, i des de que va tornar, era “vull el...
Unes ulleres diferents per mirar

Unes ulleres diferents per mirar

La primera vegada va ser un dia que la Muriel devia tenir any i mig. Anava corrent — d’aquella manera — per casa i va entrar com un cop de vent a la nostra habitació. La van aturar els peus del llit, on hi va estampar la boca de ple. Malgrat l’aparatositat — la geniva se li va com arremangar una mica pel davant — al metge de les dents ens van dir que en una setmana hauria passat. Efectivament, en una setmana la Muriel ni se’n recordava i tot era a lloc. Jo, més de cinc anys després, me’n recordo prou sovint i el cor també el tinc a lloc, a un nou lloc. Tots els acudits de mares i pares abrigant els nens quan ells — els progenitors — tenen fred són més que veritat vertadera. D’alguna manera vas aprenent a viure com el sistema dual de la televisió: en un canal hi vius tu, i en l’altre canal vius en paral·lel el que van fent i sentint els teus fills. I dic fent però també sentint perquè no va només d’intentar que no passin fred, o que no s’estampin contra els peus del llit i s’hi deixin les dents. Va també dels seus sentiments. Amb el temps aprens a discernir què els agradarà i què no, o al menys ets capaç d’aproximar-t’hi amb només un petit marge d’error. Entres en un parc de boles i saps si s’hi avorriran de valent perquè el dissenyador tenia un mal dia (o no tenia fills) o si allò està pensat per morir-s’hi de gust i buidar-hi tota l’energia que...
Oblidar-se de les seves cares

Oblidar-se de les seves cares

Em topo amb una fotografia de la Muriel. Per la mida, per la cara, per la roba, calculo que té entre mig any i nou mesos. Primera qüestió: no estic segur de quan és. Probablement puc mirar les metadades de la fotografia i trobar la data exacta. Allà és: cinc de maig de 2012. Per tant, tenia mig any just. L’he encertat, però al límit. I aquesta era “fàcil”: la Muriel és dins la pica de la cuina (bromes del seu pare) i mira rient a la càmera. Hi cap perfectament i duu màniga llarga. Recordo vagament la roba que duu: el jersei de ratlles de tons rosats i uns pantalons de pana rosa. Tot és molt vague. Quan veig la foto la roba em resulta familiar. També em resulta familiar la broma de la pica. Fins i tot em sembla recordar el moment en què vaig fer la broma. Però pot ser també que com que només jo feia aquest tipus de coses (això de posar gent a la pica de la cuina), m’estigui imaginant que ho recordo, i que en realitat va ser l’avi (o la mare, en un estat d’alienació mental — ella mai no ho faria, això) qui la hi va posar, o qui va fer la fotografia. O va ser sa mare. Per què no. A saber. Miro la cara de la Muriel de mig any i és ella. Indubtablement. Però també pateixo que no sàpiga que és ella perquè la cuina sí que és la nostra. I això últim és segur: vivim al mateix lloc i tenim el mateix pot dels fregalls i...
Keep Banging Up Your Drum

Keep Banging Up Your Drum

L’últim cop que vaig passar per aquí, ara fa poc més d’un any, la meva situació era molt diferent. Tenia una única filla de 4 anys, vivia al centre d’una ciutat a dues passes de l’escola i a quatre de la feina i apuntava amb el dit a la resta de Vadepares rient guturalemnt quan es queixaven de com de dura és la vida dels pares i mares que tenen més d’un fill. Vet aquí que dotze mesos després ja no vivim a la ciutat (el que comporta temporalment una logística difícil per anar a la feina i una de terrible per anar a l’escola), en breu ja no aniré més a treballar a l’oficina i tenim un nou fill. És diu Jan i té gairebé 8 mesos. Una de les teories que he compartit en el passat en aquest blog, abans del meu writer’s block (no sé com tinc la cara dura de dir això), és la que explica com la natura (diga-li natura, diga-li Déu, diga-li univers, diga-li oli de palma) poc a poc esborra totes les experiències més desagradables de la criança d’un fill per així facilitar que repetim en un futur. Com s’agafa un nadó? Quan menjarà farinetes? I quant mastegarà trossets? I entrepans? Quin dia la caca deixa de semblar crema de cacauet? Doncs ho he experimentat en primera persona. No nomès no recordava res si no que havia oblidat els mals moments que, malgrat ser molt pocs, havíem passat amb l’Emma i que el Jan replicava amb un 8,5 a l’escala Estivill. Era com si tot hagués sigut perfecte en el passat i...
El problema som els pares!

El problema som els pares!

Ahir es va donar una situació curiosa al parc, espai d’aprenentatge diari per a nens i nenes però també per als pares. El meu fill jugava amb un joc de construcció apilable, aquell que has d’anar encaixant les peces una sobre l’altra, cada vegada més petita, fent una torre. Fins que va venir una nena i va agafar la tercera peça començant per baix, i amb un somriure burlesc se la va emportar. El meu fill, es va quedar bloquejat sense saber com seguir construint la torre i em mirava demanant ajuda. Jo el primer que li vaig dir, veient que la nena no tenia cap intenció de tornar-li la peça, va ser que jugués a una altra cosa o si volia anar al gronxador. Després, vaig parlar amb la nena, que estava molt a prop meu per explicar-li que si no li tornava la peça no podia continuar construint la torre… ERROR!!! Jo creia que no podia construir la torre i que no podia seguir jugant amb les peces de la manera que han estat dissenyades o que pensem que és la manera correcta de jugar. El meu fill, al cap d’uns minuts de no saber què fer, va posar la peça següent a sobre i tot i no encaixar perfectament s’aguantava i va veure que podia seguir construint… fins que va acabar la torre. La seva satisfacció va ser brutal! Així que davant d’una dificultat, la meva primera reacció va ser intentar esquivar-la enlloc de dir-li “podem jugar-hi d’una altra manera?” “pots solucionar la torre sense aquesta peça?” No cal fer una classe magistral de design thinking...
Els pares cuidadors guanyen punts (les mares no)

Els pares cuidadors guanyen punts (les mares no)

L’heu vist tots. El professor Robert Kelly, expert en política d’Àsia Oriental, és entrevistat per la BBC per videoconferència i, de sobte, els seus fills entren a l’habitació i es tornen els protagonistes de l’entrevista: L’entrevista — o tot el que va passar al voltant de l’entrevista — ha estat un impacte social i, fins i tot, la mateixa BBC ha acabat entrevistant el professor per comentar l’anècdota. La rèplica parodiant l’incident en clau femenina no s’ha fet esperar: És curiós que bé que se sumen aquestes dues aproximacions a la realitat i, tanmateix, que malament que conviuen. Per la meva feina, faig sovint videoconferències. No amb la BBC, però sí amb gent prou “seriosa” com per tenir, potencialment, poc “sentit de l’humor” amb segons quines interferències. Gent que és a zones horàries amb diverses hores de diferència, que s’ha llevat aviat, o que roman llevada tard, gent que té agendes atapeïdes, gent que està gravant la conversa per a usos posteriors. He fet videoconferències amb la Muriel dormint al bressol i despertant-se a mitja conversa, havent-la d’acabar amb ella en braços per adormir-la. He fet videoconferències on han irromput, en el millor dels casos, els crits de la Muriel i el Jofre en arribar a casa i, en el pitjor, les seves cares somrients i curioses a mitja pantalla. En un parell de casos la Muriel va insistir en parlar en anglès (!) amb la senyora que parlava a l’ordinador (una activista de Sierra Leone, que a més estava tenint talls de corrent convertint en un infern seguir la conversa). He hagut d’interrompre videoconferències perquè trucaven a la...