Tots els fills que he tingut

Tots els fills que he tingut

Imagineu el vostre millor amic. Imagineu que desapareix en un accident aeri. Literalment desapareix: no se’n troba ni rastre. Al cap d’uns anys, reapareix com del no-res. És la mateixa persona, però han passat molts anys. En la retrobada, se succeeixen emocions contraposades: tants anys trobant-lo a faltar desfermen la més explosiva de les alegries; tants anys no sent-hi t’obres a refer una amistat que ja no hi era: en la seva absència, tot ha canviat. Sobretot ell ha canviat (probablement nosaltres també, però això, nosaltres no ho notem). Repetim l’exercici cada any. Repetim l’exercici cada mes. Repetim l’exercici diverses vegades al mes. Cada setmana. Cada dia. La Muriel i el Jofre d’ahir ja no hi són. Els d’avui juguen amb mi, dinen amb mi, dormen amb mi. Però els d’ahir, els d’ahir ja no hi són. Veure fotografies de l’any passat o de l’altre és un exercici devastador. T’asseus a l’ordinador, amb un nen assegut a cada genoll, i mires les fotografies del naixement del Jofre, de la cursa on l’avi va entrar en meta duent en braços una Muriel que a dures penes caminava, dels primers Reis on hi érem els quatre, o els segons. La sensació de pèrdua no pot ser més profunda. On són aquells nens? Els he perdut per sempre! La seva mare també surt a les fotos, però ella és la mateixa. És la mateixa amb la que sopava ahir a casa; la mateixa amb qui, passejant per la Ciutadella d’Eivissa, vam decidir de tenir fills; la mateixa amb la que vam visitar el castell de Chenonceau o vam patir les calors de...
Benvingut Kael, gràcies doules!

Benvingut Kael, gràcies doules!

Fa uns dies que va néixer el nostre segon fill. Després de la mala experiència del primer part i encara ara recordar-ho com un malson, en aquesta ocasió vam decidir comptar amb l’acompanyament d’una doula, i l’experiència ha estat radicalment oposada. Segons la Wikipedia en anglès, la doula és la persona no mèdica que dóna suport a algú abans, durant i després del part, així com a la parella i família oferint suport emocional i assistència física. El fet d’oferir aquest suport continuat durant el treball de part, s’associa a una millor salut materna i fetal així com un risc d’inducció i intervencions més baix o menys necessitat de calmants. Aquests beneficis són especialment significatius si aquest suport és ofert per una persona que no és de la família ni personal mèdic. Hodnett, E. D.; Gates, S.; Hofmeyr, G. J.; Sakala, C.; Weston, J. (2011). Hodnett, Ellen D, ed. “Continuous support for women during childbirth”. The Cochrane Library (2): CD003766 Una doula és una persona amb experiència i coneixement en processos d’embaràs i parts, que acompanya i ajuda a fer-ho el més tranquil i informat possible. Si bé ens sembla molt recomanable en un primer part quan es va molt perdut, en els posteriors segueixen sent de gran ajuda. A més a més, no es tracta d’una ajuda específica per parts a casa, com moltes vegades s’associa. Al contrari, nosaltres amb un embaràs de risc, volíem l’acompanyament en tota la part hospitalària. Normalment en el part a casa ja es té una llevadora exclusivament per a vosaltres, que estarà al vostre costat tantes hores com sigui necessari, però en...
Els ànecs

Els ànecs

Ens llevem aviat: el Jofre ha agafat el relleu al gall del poble en això de despertar tothom al nou dia. Avui és festa grossa: el pla és anar a un petit azut del riu on s’hi apleguen els ànecs. L’avi el coneix bé i sap el punt exacte i l’hora precisa en què els ànecs s’hi atancen confiats. Ja tenim en dues bossetes, una per la Muriel i una pel Jofre, el pa que la iaia ha preparat per a donar-los per menjar. Ben a poc a poc, que no s’espantin. I així mirar-los, i parlar-los, i fer veure que ens espantem quan vénen, i riure nerviosos… i intentar arribar secs a casa. Sembla que mai sortim de casa. Esmorzar, vestir-se, preparar-ho tot, no deixar-se res. Agafo l’ordinador i la bici i enfilo cap a la biblioteca. Quan passo pel pont sobre el riu veig l’azut. Hi ha ben bé dues dotzenes d’ànecs. Sé que s’ho passaran...
Treure’s la màscara per reflexionar

Treure’s la màscara per reflexionar

Si bé es tracta d’un documental que explica el context d’Estats Units, molts dels missatges i reflexions poden ser totalment aplicables al nostre entorn. The Mask you live in, explora com la reduccionista definició de masculinitat de la nostra cultura, està perjudicant als nostres nens, joves, homes i a la societat, i exposa què podem fer-hi al respecte. Un recurs útil per famílies i educadors per reflexionar entorn de l’educació emocional, entre altres aspectes. Només el tràiler ja ens permet entendre la problemàtica (es pot veure sencer a Netflix i a altres plataformes): Més informació del documental al kit de premsa (PDF).  ...
Avui m’he emocionat jugant a cotxes!

Avui m’he emocionat jugant a cotxes!

He sortint amb molta pressa de la feina, com quasi cada dia, per arribar a l’hora a recollir al Luka a la llar d’infants. Després de dir adéu a les educadores, m’ha mirat i ha dit “Al parc? Si?” i sí, com cada tarda hem anat al parc de la plaça Letamendi. Allà, entre el carrer Aragó i el carrer València, sota unes palmeres que podrien ser un paradís però que són al bell mig del trànsit de Barcelona, hi ha un parc infantil, bastant net i cuidat. I allà podríem passar hores i hores jugant. De fet, és ell qui més juga però jo em vaig proposar fa temps acompanyar-lo també en el joc; resistir la temptació de treure el mòbil i deixar-lo a la butxaca amb el 3G desconnectat. Tant sols observant i acompanyant-lo. El què facin altres pares i mares no és motiu d’aquest escrit (si estan enganxats a la pantalla mentre el nen juga), però és que si us hi fixeu bé, el vostre fill o filla mentre juga us va mirant, us busca, us somriu, us saluda. Se sent protegit sabent que després que aquella nena que ha pujat el tobogan en direcció contraria i l’ha pessigat sense més ni més, et buscarà i tu el podràs abraçar. Així que per poder gaudir d’aquests moments, millor amb el mòbil apagat. I avui precisament, mentre jugava amb els cotxes que li ha deixat un altre nen (amb les meves presses jo m’he deixat el “kit” del parc a casa), hi ha hagut un moment que m’ha vingut a buscar, m’ha donat la mà i m’ha...
Pobre de tu que neixis després del mes de maig!

Pobre de tu que neixis després del mes de maig!

En els últims anys han augmentat les queixes per la manca de places en llars d’infants municipals a la ciutat de Barcelona, però fins ara poc s’havia alçat la veu sobre el procés de preinscripció. Com que sovint primer hi ha la preinscripció a escoles de primària, el què passa a les llars d’infants queda una mica més en segon pla, o no és trending topic. I se’t queda la cara de pasta de moniato quan et confirmen que sí, que per preinscriure un nen o nena a la llar d’infants municipal cal que hagi nascut abans de que acabi el procés de pre-inscripció. Per exemple, quest any 2016 la pre-inscripció va del 2 al 13 20 de maig. Vol dir que tots els nens i nenes que neixin després del 20 de maig de 2016 “no tenen dret a ser escolaritzats” a l’octubre, novembre, desembre… en un centre municipal. O sigui, que tots els nens i nenes que neixen durant la segona part de l’any, no podran optar a una plaça fins al curs 2017-2018, és a dir, quasi un any després d’haver nascut. Així que en funció del mes que neixes – i sent molt genèric podríem dir que 6 mesos afectaria a la meitat dels nens i nenes que neixen cada any – tens més o menys oportunitats. Quan encara no tens fills, comences a planificar quan t’agradaria que el nen nasqués, combinant mil i un factors: quan cauen les vacances, si serà hivern o estiu, si les obres del pis, etc. I llavors descobreixes que no acabes de poder controlar quan quedareu embarassats i per...
Tres reflexions després de tres nits a l’hospital

Tres reflexions després de tres nits a l’hospital

La Setmana Santa la vam acabar a l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol, és a dir, a Can Ruti. La notícia no és aquesta — “res greu” que no es pugui curar a curt i mitjà termini — sinó alguns pensaments que van ser possibles gràcies al piló d’hores per observar i pensar que tenen tres dies amb les seves tres nits. El primer pensament és d’agraïment. De doble agraïment, de fet. Un primer agraïment per la professionalitat d’uns equips que van funcionar com un rellotge, que van demostrar ser uns molt bons professionals. El segon agraïment per uns equips que ens van tractar sempre amb amabilitat, que van demostrar ser, a més d’uns molt bons professionals, unes molt bones persones. Només dues dades per a contextualitzar. La mitjana de persones que hi havia a urgències la tarda que vam anar a veure què passava amb aquella febre que no marxava va ser de 140-150. No em puc imaginar què deu suposar gestionar això amb professionalitat i, sobretot, amb amabilitat. La segona dada és que vam anar a urgències pediàtriques, per després passar a la planta de pediatria: tot ple de nens molts d’ells menors de cinc, quatre, tres anys. No em puc imaginar què deu suposar gestionar aquest tipus de pacient amb professionalitat (tot petit, tot es mou) i, sobretot, amb amabilitat. Professionals i persones de Can Ruti: moltíssimes gràcies. El segon pensament és per la sanitat pública. Ens van atendre, pel cap baix, equips de set àmbits: Urgències. Diagnosi per la imatge. Anàlisis mèdiques. Pediatria. Residents. Pneumologia. Pediatria del Centre d’Atenció Primària. Sí, ens van atendre tots...
Deu ser fins una certa edat

Deu ser fins una certa edat

Deixaré les claus de casa allà com faig sempre sempre: a la taula de la cuina, sobre el llibre que tants cops he renovat. Em miraré al mirall, com no faig mai: s’ha de donar temps al temps, al reüll a clivellar-se, a uns cabells a fer-se’m blancs (s’hi tornen o hi neixen?) Així, distret, em sorprendrà l’arribada de la Muriel: arrauxada de crits i salts i esglais i amuntegada de paraules cada dia un any més gran. Diuen que els fills rejoveneixen però deu ser fins una certa...
Bon dia, són les 6! O les 8, o les 5, o les 7…

Bon dia, són les 6! O les 8, o les 5, o les 7…

Per sort, portem uns mesos que pràcticament el nostre fill (2 anys) ja dorm tota la nit… Hi ha hagut diferents períodes d’adaptació i entre el jetlag d’aquí i d’allà i acostumar-se a noves rutines, no sempre ha estat fàcil. Però ara més o menys ja es comença a estabilitzar l’horari nocturn. A partir de les 19:00 (alguns dies abans) comença a dir que vol dormir, i entre una cosa i l’altre a les 20:00 ja s’ha adormit, i molts dies sense haver-se de quedar allà*. El què no saps mai és quan es despertarà, i això té implicacions en la logística familiar del dia a dia. Tu et poses el despertador a les 7 però potser ell es desperta a les 6 i ja et reclama. En aquell moment hi ha dues possibilitats, que estigui estirat al seu llit i simplement s’hagi despertat per fred, malsons, etc. i et vulgui veure. Si el vas a saludar i li dones una mica de llet, quasi sempre es torna a dormir. Però si ja està dret agafat als barrots i intentant aixecar una cama per sobre la barana, ja no hi ha res ha fer. Sigui l’hora que sigui, fins i tot fosc i negre, ell ha decidit que ja és de dia i “vol jugar”. Llavors és quan un dels dos es lleva amb ell i comencen les activitats conjuntes fins a l’hora d’anar a la llar d’infants. Un dia que vas a dormir tard, que estàs extremament cansat o simplement un diumenge d’hivern, ja no tens l’opció de dir “demà em poso el despertador mitja hora més tard...
La feina que t’enduus a casa

La feina que t’enduus a casa

Quan parlem de conciliació familiar, normalment en parlem en termes estrictament quantitatius. És a dir, en quantitat de temps que hom està amb la família comparat amb la quantitat de temps que hom no hi està. Si ets a la feina 12h i en dorms 8, només pots estar amb la família com a màxim 4h. Els càlculs es fan ràpidament. Tanmateix, sovint oblidem els termes qualitatius. Quan ets amb la família, hi ets-ets, o només hi ets de cos present — mentre que el cap és lluny, en una altra banda i fent una altra tasca? De fet, voldria anar una mica més enllà. Crec que ens aboquem a la paradoxa de, quant més ens esforcem en tenir més quantitat de temps per estar amb la família, més ens allunyem de tenir-lo de qualitat. Cap aquí ens hi empeny tot plegat. A aquestes alçades és obvi que moltes de les feines que fem seran substituïdes per robots. De les poques feines que queden que són estrictament manuals, pràcticament totes passaran a millor vida a mans dels robots. I aviat també moltes de les que són mentals: si la revolució industrial va consistir en substituir treball manual per màquines, la revolució digital consisteix (entre d’altres coses) en substituir treball mental per ordinadors (és a dir, màquines). Què ens queda fora d’això? El treball (de moment) massa complex per a ser executat per ordinadors. Quin és aquest treball complex? Aquell que roman, exclusivament, al nostre cervell. I del qual no en surt. Mai. El desavantatge del treball manual és que s’extingirà. El seu avantatge és — o era — que...