El problema som els pares!

El problema som els pares!

Ahir es va donar una situació curiosa al parc, espai d’aprenentatge diari per a nens i nenes però també per als pares. El meu fill jugava amb un joc de construcció apilable, aquell que has d’anar encaixant les peces una sobre l’altra, cada vegada més petita, fent una torre. Fins que va venir una nena i va agafar la tercera peça començant per baix, i amb un somriure burlesc se la va emportar. El meu fill, es va quedar bloquejat sense saber com seguir construint la torre i em mirava demanant ajuda. Jo el primer que li vaig dir, veient que la nena no tenia cap intenció de tornar-li la peça, va ser que jugués a una altra cosa o si volia anar al gronxador. Després, vaig parlar amb la nena, que estava molt a prop meu per explicar-li que si no li tornava la peça no podia continuar construint la torre… ERROR!!! Jo creia que no podia construir la torre i que no podia seguir jugant amb les peces de la manera que han estat dissenyades o que pensem que és la manera correcta de jugar. El meu fill, al cap d’uns minuts de no saber què fer, va posar la peça següent a sobre i tot i no encaixar perfectament s’aguantava i va veure que podia seguir construint… fins que va acabar la torre. La seva satisfacció va ser brutal! Així que davant d’una dificultat, la meva primera reacció va ser intentar esquivar-la enlloc de dir-li “podem jugar-hi d’una altra manera?” “pots solucionar la torre sense aquesta peça?” No cal fer una classe magistral de design thinking...
Treure’s la màscara per reflexionar

Treure’s la màscara per reflexionar

Si bé es tracta d’un documental que explica el context d’Estats Units, molts dels missatges i reflexions poden ser totalment aplicables al nostre entorn. The Mask you live in, explora com la reduccionista definició de masculinitat de la nostra cultura, està perjudicant als nostres nens, joves, homes i a la societat, i exposa què podem fer-hi al respecte. Un recurs útil per famílies i educadors per reflexionar entorn de l’educació emocional, entre altres aspectes. Només el tràiler ja ens permet entendre la problemàtica (es pot veure sencer a Netflix i a altres plataformes): Més informació del documental al kit de premsa (PDF).  ...
Pobre de tu que neixis després del mes de maig!

Pobre de tu que neixis després del mes de maig!

En els últims anys han augmentat les queixes per la manca de places en llars d’infants municipals a la ciutat de Barcelona, però fins ara poc s’havia alçat la veu sobre el procés de preinscripció. Com que sovint primer hi ha la preinscripció a escoles de primària, el què passa a les llars d’infants queda una mica més en segon pla, o no és trending topic. I se’t queda la cara de pasta de moniato quan et confirmen que sí, que per preinscriure un nen o nena a la llar d’infants municipal cal que hagi nascut abans de que acabi el procés de pre-inscripció. Per exemple, quest any 2016 la pre-inscripció va del 2 al 13 20 de maig. Vol dir que tots els nens i nenes que neixin després del 20 de maig de 2016 “no tenen dret a ser escolaritzats” a l’octubre, novembre, desembre… en un centre municipal. O sigui, que tots els nens i nenes que neixen durant la segona part de l’any, no podran optar a una plaça fins al curs 2017-2018, és a dir, quasi un any després d’haver nascut. Així que en funció del mes que neixes – i sent molt genèric podríem dir que 6 mesos afectaria a la meitat dels nens i nenes que neixen cada any – tens més o menys oportunitats. Quan encara no tens fills, comences a planificar quan t’agradaria que el nen nasqués, combinant mil i un factors: quan cauen les vacances, si serà hivern o estiu, si les obres del pis, etc. I llavors descobreixes que no acabes de poder controlar quan quedareu embarassats i per...
Converses de llar d’infants

Converses de llar d’infants

Porto tres setmanes amb la feixuga tasca d’intentar triar la millor llar d’infants per al nostre fill. Una de les primeres coses que havies sentit a dir però que pensaves que no anava per tu, és la dificultat d’entrar a un centre municipal (parlo ara de la ciutat de Barcelona). Sobretot si hi vas a mig curs i encara més difícil si vens de l’estranger i comences l’escolarització aquí als 2 anys, quan els grups ja estan creats, i quasi no hi ha places lliures per aquesta franja d’edat. Toca explorar les privades i anar indagant entre fòrums d’internet, coneguts i familiars i visites in situ per trobar la que per tu, sota els teus criteris, és la més adequada. Centrats en el barri de l’esquerra de l’eixample, potser n’hi ha unes 12 o 15 de les quals, per comentaris o recomanacions n’hem escollit unes 8 per fer una exploració més a fons. Primer de tot sobta que no et donen gaire informació si no hi vas a fer la visita. Per tant, fer una classificació per preus sense haver-les vist totes, és impossible. Sembla que el preu és un element que cal dir en persona, de tu a tu, mirant-te els ulls i ensenyant-te una llista d’activitats i fotografies. Deuen suposar que per telèfon seria “massa fred” i si els pares treballem i volem saber certa informació abans de decidir si ens interessa el centre i fer la visita o no, això no és tant transcendental… La part de la visita i les instal·lacions és bastant similar a totes… algunes més noves, d’altres no tant, un pati més...
Converses sobre política amb el meu fill de 3 anys (i mig)

Converses sobre política amb el meu fill de 3 anys (i mig)

– Va, Miquel, dóna’m el peu que t’ajudo amb el mitjó. – Quin peu? – Aquest, l’esquerre. – Aquest peu és d’Esquerra? ——— – On és el pare, mare? – A l’Ajuntament. – Fent què? – Una reunió. – Una altra? ——— – Qui ha guanyat, pare? – Nosaltres. – I l’Albiol? – Ha perdut. – Un altre cop? I ara què farà? ——— – Miquel, m’acompanyes? – A on? – A una paradeta a repartir propaganda. – I globus, no? ——— – Pare, nosaltres som catalans? – Sí. – Per què? – Perquè vivim a Catalunya. – Pare, vivim a Badalona. ——— – Per aquí sota hi passa el metro? – No, Miquel, encara no. – Quan hi passarà? – Encara falta temps, Miqui. – Demà? ——— – Miquel, aviat hi tornarà a haver eleccions. – Anirem a una manifestació? – Sí, segurament. Per què? – Em podré posar la meva estelada com una capa? ——— – Mira, avui podem llegir el Fanalet d’en Tasi, el llibre que la Dolors va escriure, recordes? – Sí, la Dolors a l’Ajuntament escriu contes? – … ——— – Papa, què has decidit avui a l’Ajuntament? – Res, Miq, avui no he decidit res. – No t’han deixat? ——— DISCLAIMER (aclariment): Des del 13 de juny d’aquest any sóc primer tinent d’alcalde a l’Ajuntament de Badalona per ERC, intens parèntesi de la meva carrera professional de periodista. Aquest apunt acaba amb un...
Els regals efímers de reis

Els regals efímers de reis

A casa som de conviccions fortes, persones de principis. Ja sabeu, allò de “jo mai mai no” o de “jo sempre sempre sí”. I un d’aquests principis és el de no llençar els diners; que es valori el que costa una cosa, però no només l’esforç per aconseguir-la, sinó també els recursos que s’hi han d’esmerçar. I aquí s’hi afegeix allò de la crítica al consumisme, al “ho vull i ho vull ara i ho vull perquè ho vull”. I l’impacte al medi ambient de tot plegat. Dit així aquí, d’aquesta manera, sembla que soni a broma, però no, ho duem força empeltat sota la pell. En aquest sentit, em molesten prou aquests petits regals que hom sap inservibles, que són de consum efímer, que moriran arraconats i oblidats en un racó de casa en quant… entri per la porta un altre regal efímer. I així anar fent pila. Malmetent molt i educant menys. Un d’aquests regals va entrar a la carta d’aquests passats Reis. Un micròfon per a cantar. Així que els reis van sortir a la cerca i captura del micròfon. No els n’agradava cap. I el problema, crec, era que ho consideraven un regal efímer, dels que tan poc ens agraden a casa. Dels que saps que el primer día oh, sí, sí, i el segon dia oh, sí, sí, i… i no, no hi haurà ni tercer, ni quart, ni cinquè dia. I quedarà allà, mort de fàstic, fins que el col·lapse de galindaines per tot arreu ens obliguin a donar-lo a algú o, en el pitjor dels casos, llençar-lo. Però ah, el micròfon apareixia...
El Duendecillo Verde

El Duendecillo Verde

Tot just aterro del meu primer viatge internacional per feina de llarga durada des de que va nàixer l’Emma. I he pogut observar que estem per tot arreu. Tant allà (és igual on sigui allà) com aquí, estem pels carrers, a les portes de les escoles, als supermercats, a les terrasses, als txiquiparcs i als aeroports. Els nostres fills fan una giravolta en patinet, veuen un objecte a l’aparador, marquen un golàs entre dos troncs d’arbre o estan preparats per a lliscar des del tobogan més alt. Quan reclamen la nostra atenció, han d’insistir amb dos o tres “papa!” per a que aixequem la vista dels nostres telèfons i somriguem. No ens jutjaré. Sé que existeix la part que no es pot observar. Les tardes que passem a casa posant-li veu als Clicks, fent d’arquitectes amb el Lego, personificant monstres, ballarins o superherois, llegint contes, dibuixant o xutant la pilota. El que passa és que volíem respondre aquell mail de feina que ha quedat pendent. Comprar una cosa. Parlar amb la mama que encara està a la feina. Estarà la meva última foto rebentant les estadístiques d’Instagram? Som uns pares pèssims, de vegades. No ens jutgeu i assumim-ho, com abans millor. No som perfectes ni ho fem bé sempre i, de tant en tant, estem així, distrets per les tecnologies. No passa res. Però són aquestes mateixes tecnologies les que m’han permès veure i parlar amb la meva família cada nit, tenir una foto cada hora del que fan, que m’ensenyin on van i poder llegir què diuen. I farà un segle que vam començar a gaudir dels telèfons...
Everyday is like Sunday

Everyday is like Sunday

Us han explicat mai la història dels nens que acabaven el curs escolar al juny, amb més de dos mesos per endavant de vacances, amb els progenitors encara treballant i on aquests havien d’escollir entre pagar un servei de casal habitualment poc econòmic, carregar l’agenda dels avis o agafar-se una excedència com a única solució per a poder passar temps amb els seus fills i no encolomar-los a tercers? Recordo els estius com un diumenge continu i brillant. Era quan les classes es quedaven buides i els patis s’omplien de partits de futbol clandestins, algun amic desapareixia perquè anava a Comarruga (què coi hi devia haver a Comarruga?) i la televisió emetia l’enèsima reposició de Verano Azul. En resum, un període àrid on els dies es confonien perquè me’ls passava als carrers habituals de la ciutat o al Maresme amb la iaia fins que va arribar el dia que es va jubilar i l’anàvem a visitar al peu de Sierra Nevada. En aquesta rutina basada en l’absència total de la mateixa, un era feliç arrossegant els peus pel ciment a quaranta graus, dormitant amb el Tour de França com a banda sonora de fons, assaltant la xarxa metàl·lica de l’escola per a emular les jugades dels nostres ídols futbolístics que de nou no havien guanyat res i comprant Popeyes per vint-i-cinc pessetes. Però estic repapiejant. No estic per consumir energies en queixar-me dels calendaris escolars, la conciliació laboral i l’estat de la nació. Perquè els efectes col·laterals els teniu a dues setmanes vista, són evidents i no tinc solucions ni per a mi ni per a vosaltres. Però una...
Qui posa els límits?

Qui posa els límits?

Una de les coses més sorprenents i inesperades que he après en aquests primers 16 mesos com a pare, és descobrir que tenim massa tendència a posar límits a les persones. I no em refereixo als límits comportamentals de què està bé i què no està bé, sinó a les limitacions que posem al desenvolupament de les capacitats dels altres, sobretot infants. En educació aquest és un tema recurrent. En una aula amb 25 nens, si el mestre decideix què són capaços d’aprendre i què no, i en funció d’aquesta decisió es treballen uns continguts o altres, amb una metodologia o amb una altra, estem coartant les possibilitats d’aquelles persones que podrien anar a més… En el cas dels fills, en algunes situacions quotidianes jo pensava “Ah, encara és petit per fer això”, “ui això no cal que li diguis que no ho entendrà”, “Vols dir? Crec que fins als 2 anys res de res”. I han estat moltes i moltes vegades que jo estava equivocat, que el meu fill feia coses que jo pensava impossibles per la seva edat; es que fa 6 mesos encara s’arrossegava per terra!!! Quan es trobava en una situació nova o davant d’una dificultat “del terreny” s’ha buscat la manera de resoldre-la deixant-me bocabadat. Ha agafat “eines” que tenia a l’abast, ha transformat l’ambient, o simplement sabent quin era l’objectiu que volia, m’ha vingut a buscar per mostrar-me la situació i que l’ajudés a sobrepassar-la. Estic molt content d’haver pres consciència d’això als 16 mesos d’edat (que pensava que un mestre i psicopedagog tenia superadíssim) perquè vol dir que d’ara en endavant ja...
Els mars s’han tornat grocs

Els mars s’han tornat grocs

Jo no era un nen especialment àgil. Tampoc era dels que, a educació física, s’encallava saltant el poltre però algun plint sí que havia acabat en fallida. Explica la llegenda que, una tarda qualsevol de la dècada dels vuitanta, no vaig ser capaç de pujar pel tronc d’un arbre fins a les seves branques més altes, davant les rialles sorolloses i la burla generalitzada d’un grup de nens coetanis i suposadament amics meus. El segon acte d’aquesta llegenda narra com la meva mare em va arrossegar de la mà aquella mateixa nit, després de sopar, de nou cap a l’arbre en qüestió i em va fer aprendre a pujar per un tronc al més pur estil “pongo a este tronco por testigo que de mi hijo no se vuelve a reir nadie”. Hi ha qui diu que em va tenir deu minuts escalant. Hi ha qui parla de més d’una hora. No hi havia lloc per a la rendició ni pel fracàs. Jo només volia dir-vos que l’Emma encara no fa cabrioles amb el patinet de tres rodes com altres nens de la seva edat però és que m’és...