El recordo com una caixa d’eines

El recordo com una caixa d’eines

Arribats a aquest punt de l’entrevista, voldria fer-li algunes preguntes sobre la seva vida privada, especialment la infantesa. Vostè és la Muriel Peña Guillén. Tant vostè com el seu germà Jofre són molt respectats en el seu àmbit, dues persones reconegudes en els seus respectius sectors. Ara que acaba de fer 80 anys, com recorda el seu pare? El recordo com una caixa d’eines. Li agradava el bricolatge? No! [riu] Ni de broma! [segueix rient i parem fins que es recompon] No amb una caixa d’eines: com una caixa d’eines. Què vol dir? No m’atreviria a dir que el meu pare fos un guia, encara menys un líder o un model a seguir. Però sí el recordo amb una resposta als meus dubtes. De fet, era més de fer-me respondre els meus propis dubtes amb d’altres preguntes fins que me’n sortia. Més que de dir cap on havia d’anar ell era més de dir “jo estic aquí per si et perds”. No la va orientar en la seva trajectòria personal? En absolut. Ell creia que tota feina era digna i que tota feina podia fer-se molt bé i ser recompensada en conseqüència. En el que sí que insistia era en què, fes el que fes, havia de fer-ho bé. I fer-ho bé volia dir aprendre’n tant com pogués, practicar molt i, en la mesura del possible, ser a l’avantguarda del meu tema. Per tant la va animar a estudiar? No exactament. Em va animar a fer bé allò que fos que volgués fer. Si volia ser advocada, havia d’estudiar Dret, però també conèixer qui el practicava, qui se’l saltava;...
L’ofici d’educar és cosa de tots

L’ofici d’educar és cosa de tots

Fa uns dies vam participar a un dels programes de L’Ofici d’educar per compartir experiències amb altres pares i mares blocaires i motivats. Érem l’Anna Manso, escriptora i creadora de la columna “La pitjor mare del món“; Enric Bastardas, autor del Blog “Personetes creatives“, la Núria Mora, creadora del Blog “Mare, marona, marassa” i jo mateix com a representant de Vadepares. “L’ofici d’educar” és un programa de Catalunya Ràdio que va néixer com un espai per parlar d’educació en el sentit més ampli. Vol ser un punt de trobada on compartir dubtes, experiències i consells en el meravellós viatge de veure créixer els nostres fills i és per això que han creat un grup de Telegram obert per fer créixer aquesta comunitat més enllà de la ràdio. Vivim un moment especialment potent i transformador en les maneres com s’ha ensenyat, i en això tots hi fem falta perquè, com diuen a l’Àfrica, és tota la tribu que educa. El grup de Telegram vol ser aquesta tribu en format virtual. A diferència d’un canal, el grup és bidireccional. A banda de compartir els continguts de “L’ofici d’educar” i poder-los comentar, volem que els membres del grup se sentin lliures per poder fer preguntes i compartir les seves experiències personals i professionals en la criança i l’educació. Perquè volem créixer al vostres costat i que neixin programes de les propostes de pares/mares/educadors/avis/àvies… Volem ser un punt de trobada per difondre iniciatives relacionades amb l’educació i fer xarxa. Ens ajudeu? Us hi podeu afegir aquí:...
Els deures de la Muriel, una empresa familiar

Els deures de la Muriel, una empresa familiar

Un dia parlàvem de canalla amb el Jaume que, a més de bon conseller, em duu la davantera en això de la paternitat i, per tant, tinc doble motiu per escoltar-me’l. Parlàvem de les oportunitats que tindran els nostres respectius fills —encara no en tenim cap en comú, qui sap què ens depara el destí— i em va dir una frase que se m’ha quedat gravada i gravada crec que quedarà per sempre, tant pel contingut com per la manera que la va dir: “La Muriel no em fa patir, pateixo pels altres. A mi la Muriel no em fa patir”. Les paraules són literals. Són aquestes les que va dir. Vaig entendre, en aquell moment, que la Muriel, la meva filla, no el feia patir perquè jo li podria donar de tot. Sabem, el Jaume i jo, i tothom que ha llegit la recerca sobre inclusió o exclusió social, que l’educació dels pares és fonamental a l’hora de donar oportunitats als fills. No perquè l’educació determina la renda, que també, sinó perquè els pares amb formació es preocupen que els fills també tinguin una bona formació, que és el principal vector d’exclusió de la gent. I, en aquest sentit, vaig entendre, el Jaume no patia: a casa tenim estudis i ens va bé, així que a la Muriel i al Jofre els anirà bé. Això era pels volts del juny. I pel setembre, la Muriel va començar primària. I van començar els deures. No vull reflexionar aquí sobre la conveniència dels deures, o sobre la conveniència dels deures a primària, o sobre si en fan pocs, molts o...
La il·lusió es cou a foc lent

La il·lusió es cou a foc lent

Quan jo era petit, de tió només n’hi havia un: el de casa. I havia de cuidar-lo i responsabilitzar-me’n si volia que cagués. Aquest era el tracte. Els reis només els veia, de lluny, a la cavalcada. I, com a màxim, tenia l’honor de dur-li la carta al patge en mà. Un dia i una hora determinats. La resta era misteri. I aquí estava la gràcia. Ara fem cagar tions a tothora i a cada cantonada, els paresnoels t’assetgen pel carrer i tenim més reis que l’Europa medieval. El comerç s’ho ha endut tot per davant en el seu afany de cridar l’atenció sobre sí mateix i sobre tot allò que té per oferir-nos. I fins aquí el discurs alternatiu habitual. El comerç. El consumisme. El capitalisme. I tot això. I “tot això” és cert, però no hi ha oferta sense demanda: “tot això” ha passat amb la connivència dels grans, que volem ser protagonistes de la festa, quan no és nostra, sinó de la canalla. I aquí és on volia fer el meu incís. Una de les emocions més intenses que he tingut mai (sí, mai) va ser la Cavalcada de Reis on la Muriel tenia poc més de dos anys. Com se sol dir, la primera en què se n’adonava de tot. La Muriel era tot ulls. Ni parpellejava. Els peixos, les fades, les marietes gegants. Les cintes, les fades, les papallones gegants. Els fanalets, les fades, els carros de carbó. Les fades. Les fades. Una fada se li va acostar i, picant-li l’ullet, li va pintar la cara amb un tros de carbó. Se’m neguen els...
Adoctrinament o educació en valors?

Adoctrinament o educació en valors?

El diccionari no dóna una visió pejorativa del verb adoctrinar. Diu que és instruir algú en alguna cosa, fer entrar algú en certes doctrines o opinions, inculcar unes idees, unes creences. Potser perquè, en general, ens agrada pensar per nosaltres mateixos, que poc a poc li hem anat donant un sentit negatiu a adoctrinar, o a ser adoctrinats. I especialment quan ho fan als petits i joves, tan acríticament receptius a qualsevol idea, tan plàstics, tan mal·leables. Però, què és adoctrinar exactament? Se’m fa difícil pensar en una definició inequívoca. Moltes d’elles funcionen tant per l’adoctrinament, en negatiu, o per la formació en valors, en positiu. Quan a casa diem que hem de respectar qualsevol orientació sexual de la gent, pensem que eduquem en valors mentre que, segur, a una altra família d’això en diuen adoctrinar. Mira si deu ser difícil la distinció que el terme ni tan sols apareix en tot el famosíssim Diccionari de Política de Norberto Bobbio, Nicola Matteucci i Gianfranco Pasquino — tot i que sí ens defineix doctrinari com aquell que obeeix rígidament o servilment els principis d’una doctrina. És clar, això no ens serveix, perquè aquí el mal ja està fet i el que volem és identificar quan el mal s’està fent, no quan ja s’ha consumat. Així que no queda més opció que fer-se un mateix una prova del tornassol. Jo vaig servir la violació de dos aspectes a partir dels quals intento identificar, si no tots els casos, al menys sí els més flagrants: Violació de l’esfera privada: Considero que pot haver-hi adoctrinament quan les institucions de l’esfera pública entren en...
El problema som els pares!

El problema som els pares!

Ahir es va donar una situació curiosa al parc, espai d’aprenentatge diari per a nens i nenes però també per als pares. El meu fill jugava amb un joc de construcció apilable, aquell que has d’anar encaixant les peces una sobre l’altra, cada vegada més petita, fent una torre. Fins que va venir una nena i va agafar la tercera peça començant per baix, i amb un somriure burlesc se la va emportar. El meu fill, es va quedar bloquejat sense saber com seguir construint la torre i em mirava demanant ajuda. Jo el primer que li vaig dir, veient que la nena no tenia cap intenció de tornar-li la peça, va ser que jugués a una altra cosa o si volia anar al gronxador. Després, vaig parlar amb la nena, que estava molt a prop meu per explicar-li que si no li tornava la peça no podia continuar construint la torre… ERROR!!! Jo creia que no podia construir la torre i que no podia seguir jugant amb les peces de la manera que han estat dissenyades o que pensem que és la manera correcta de jugar. El meu fill, al cap d’uns minuts de no saber què fer, va posar la peça següent a sobre i tot i no encaixar perfectament s’aguantava i va veure que podia seguir construint… fins que va acabar la torre. La seva satisfacció va ser brutal! Així que davant d’una dificultat, la meva primera reacció va ser intentar esquivar-la enlloc de dir-li “podem jugar-hi d’una altra manera?” “pots solucionar la torre sense aquesta peça?” No cal fer una classe magistral de design thinking...
Treure’s la màscara per reflexionar

Treure’s la màscara per reflexionar

Si bé es tracta d’un documental que explica el context d’Estats Units, molts dels missatges i reflexions poden ser totalment aplicables al nostre entorn. The Mask you live in, explora com la reduccionista definició de masculinitat de la nostra cultura, està perjudicant als nostres nens, joves, homes i a la societat, i exposa què podem fer-hi al respecte. Un recurs útil per famílies i educadors per reflexionar entorn de l’educació emocional, entre altres aspectes. Només el tràiler ja ens permet entendre la problemàtica (es pot veure sencer a Netflix i a altres plataformes): Més informació del documental al kit de premsa (PDF).  ...
Pobre de tu que neixis després del mes de maig!

Pobre de tu que neixis després del mes de maig!

En els últims anys han augmentat les queixes per la manca de places en llars d’infants municipals a la ciutat de Barcelona, però fins ara poc s’havia alçat la veu sobre el procés de preinscripció. Com que sovint primer hi ha la preinscripció a escoles de primària, el què passa a les llars d’infants queda una mica més en segon pla, o no és trending topic. I se’t queda la cara de pasta de moniato quan et confirmen que sí, que per preinscriure un nen o nena a la llar d’infants municipal cal que hagi nascut abans de que acabi el procés de pre-inscripció. Per exemple, quest any 2016 la pre-inscripció va del 2 al 13 20 de maig. Vol dir que tots els nens i nenes que neixin després del 20 de maig de 2016 “no tenen dret a ser escolaritzats” a l’octubre, novembre, desembre… en un centre municipal. O sigui, que tots els nens i nenes que neixen durant la segona part de l’any, no podran optar a una plaça fins al curs 2017-2018, és a dir, quasi un any després d’haver nascut. Així que en funció del mes que neixes – i sent molt genèric podríem dir que 6 mesos afectaria a la meitat dels nens i nenes que neixen cada any – tens més o menys oportunitats. Quan encara no tens fills, comences a planificar quan t’agradaria que el nen nasqués, combinant mil i un factors: quan cauen les vacances, si serà hivern o estiu, si les obres del pis, etc. I llavors descobreixes que no acabes de poder controlar quan quedareu embarassats i per...
Converses de llar d’infants

Converses de llar d’infants

Porto tres setmanes amb la feixuga tasca d’intentar triar la millor llar d’infants per al nostre fill. Una de les primeres coses que havies sentit a dir però que pensaves que no anava per tu, és la dificultat d’entrar a un centre municipal (parlo ara de la ciutat de Barcelona). Sobretot si hi vas a mig curs i encara més difícil si vens de l’estranger i comences l’escolarització aquí als 2 anys, quan els grups ja estan creats, i quasi no hi ha places lliures per aquesta franja d’edat. Toca explorar les privades i anar indagant entre fòrums d’internet, coneguts i familiars i visites in situ per trobar la que per tu, sota els teus criteris, és la més adequada. Centrats en el barri de l’esquerra de l’eixample, potser n’hi ha unes 12 o 15 de les quals, per comentaris o recomanacions n’hem escollit unes 8 per fer una exploració més a fons. Primer de tot sobta que no et donen gaire informació si no hi vas a fer la visita. Per tant, fer una classificació per preus sense haver-les vist totes, és impossible. Sembla que el preu és un element que cal dir en persona, de tu a tu, mirant-te els ulls i ensenyant-te una llista d’activitats i fotografies. Deuen suposar que per telèfon seria “massa fred” i si els pares treballem i volem saber certa informació abans de decidir si ens interessa el centre i fer la visita o no, això no és tant transcendental… La part de la visita i les instal·lacions és bastant similar a totes… algunes més noves, d’altres no tant, un pati més...
Converses sobre política amb el meu fill de 3 anys (i mig)

Converses sobre política amb el meu fill de 3 anys (i mig)

– Va, Miquel, dóna’m el peu que t’ajudo amb el mitjó. – Quin peu? – Aquest, l’esquerre. – Aquest peu és d’Esquerra? ——— – On és el pare, mare? – A l’Ajuntament. – Fent què? – Una reunió. – Una altra? ——— – Qui ha guanyat, pare? – Nosaltres. – I l’Albiol? – Ha perdut. – Un altre cop? I ara què farà? ——— – Miquel, m’acompanyes? – A on? – A una paradeta a repartir propaganda. – I globus, no? ——— – Pare, nosaltres som catalans? – Sí. – Per què? – Perquè vivim a Catalunya. – Pare, vivim a Badalona. ——— – Per aquí sota hi passa el metro? – No, Miquel, encara no. – Quan hi passarà? – Encara falta temps, Miqui. – Demà? ——— – Miquel, aviat hi tornarà a haver eleccions. – Anirem a una manifestació? – Sí, segurament. Per què? – Em podré posar la meva estelada com una capa? ——— – Mira, avui podem llegir el Fanalet d’en Tasi, el llibre que la Dolors va escriure, recordes? – Sí, la Dolors a l’Ajuntament escriu contes? – … ——— – Papa, què has decidit avui a l’Ajuntament? – Res, Miq, avui no he decidit res. – No t’han deixat? ——— DISCLAIMER (aclariment): Des del 13 de juny d’aquest any sóc primer tinent d’alcalde a l’Ajuntament de Badalona per ERC, intens parèntesi de la meva carrera professional de periodista. Aquest apunt acaba amb un...