Els regals efímers de reis

Els regals efímers de reis

A casa som de conviccions fortes, persones de principis. Ja sabeu, allò de “jo mai mai no” o de “jo sempre sempre sí”. I un d’aquests principis és el de no llençar els diners; que es valori el que costa una cosa, però no només l’esforç per aconseguir-la, sinó també els recursos que s’hi han d’esmerçar. I aquí s’hi afegeix allò de la crítica al consumisme, al “ho vull i ho vull ara i ho vull perquè ho vull”. I l’impacte al medi ambient de tot plegat. Dit així aquí, d’aquesta manera, sembla que soni a broma, però no, ho duem força empeltat sota la pell. En aquest sentit, em molesten prou aquests petits regals que hom sap inservibles, que són de consum efímer, que moriran arraconats i oblidats en un racó de casa en quant… entri per la porta un altre regal efímer. I així anar fent pila. Malmetent molt i educant menys. Un d’aquests regals va entrar a la carta d’aquests passats Reis. Un micròfon per a cantar. Així que els reis van sortir a la cerca i captura del micròfon. No els n’agradava cap. I el problema, crec, era que ho consideraven un regal efímer, dels que tan poc ens agraden a casa. Dels que saps que el primer día oh, sí, sí, i el segon dia oh, sí, sí, i… i no, no hi haurà ni tercer, ni quart, ni cinquè dia. I quedarà allà, mort de fàstic, fins que el col·lapse de galindaines per tot arreu ens obliguin a donar-lo a algú o, en el pitjor dels casos, llençar-lo. Però ah, el micròfon apareixia...
El Duendecillo Verde

El Duendecillo Verde

Tot just aterro del meu primer viatge internacional per feina de llarga durada des de que va nàixer l’Emma. I he pogut observar que estem per tot arreu. Tant allà (és igual on sigui allà) com aquí, estem pels carrers, a les portes de les escoles, als supermercats, a les terrasses, als txiquiparcs i als aeroports. Els nostres fills fan una giravolta en patinet, veuen un objecte a l’aparador, marquen un golàs entre dos troncs d’arbre o estan preparats per a lliscar des del tobogan més alt. Quan reclamen la nostra atenció, han d’insistir amb dos o tres “papa!” per a que aixequem la vista dels nostres telèfons i somriguem. No ens jutjaré. Sé que existeix la part que no es pot observar. Les tardes que passem a casa posant-li veu als Clicks, fent d’arquitectes amb el Lego, personificant monstres, ballarins o superherois, llegint contes, dibuixant o xutant la pilota. El que passa és que volíem respondre aquell mail de feina que ha quedat pendent. Comprar una cosa. Parlar amb la mama que encara està a la feina. Estarà la meva última foto rebentant les estadístiques d’Instagram? Som uns pares pèssims, de vegades. No ens jutgeu i assumim-ho, com abans millor. No som perfectes ni ho fem bé sempre i, de tant en tant, estem així, distrets per les tecnologies. No passa res. Però són aquestes mateixes tecnologies les que m’han permès veure i parlar amb la meva família cada nit, tenir una foto cada hora del que fan, que m’ensenyin on van i poder llegir què diuen. I farà un segle que vam començar a gaudir dels telèfons...
Everyday is like Sunday

Everyday is like Sunday

Us han explicat mai la història dels nens que acabaven el curs escolar al juny, amb més de dos mesos per endavant de vacances, amb els progenitors encara treballant i on aquests havien d’escollir entre pagar un servei de casal habitualment poc econòmic, carregar l’agenda dels avis o agafar-se una excedència com a única solució per a poder passar temps amb els seus fills i no encolomar-los a tercers? Recordo els estius com un diumenge continu i brillant. Era quan les classes es quedaven buides i els patis s’omplien de partits de futbol clandestins, algun amic desapareixia perquè anava a Comarruga (què coi hi devia haver a Comarruga?) i la televisió emetia l’enèsima reposició de Verano Azul. En resum, un període àrid on els dies es confonien perquè me’ls passava als carrers habituals de la ciutat o al Maresme amb la iaia fins que va arribar el dia que es va jubilar i l’anàvem a visitar al peu de Sierra Nevada. En aquesta rutina basada en l’absència total de la mateixa, un era feliç arrossegant els peus pel ciment a quaranta graus, dormitant amb el Tour de França com a banda sonora de fons, assaltant la xarxa metàl·lica de l’escola per a emular les jugades dels nostres ídols futbolístics que de nou no havien guanyat res i comprant Popeyes per vint-i-cinc pessetes. Però estic repapiejant. No estic per consumir energies en queixar-me dels calendaris escolars, la conciliació laboral i l’estat de la nació. Perquè els efectes col·laterals els teniu a dues setmanes vista, són evidents i no tinc solucions ni per a mi ni per a vosaltres. Però una...
Qui posa els límits?

Qui posa els límits?

Una de les coses més sorprenents i inesperades que he après en aquests primers 16 mesos com a pare, és descobrir que tenim massa tendència a posar límits a les persones. I no em refereixo als límits comportamentals de què està bé i què no està bé, sinó a les limitacions que posem al desenvolupament de les capacitats dels altres, sobretot infants. En educació aquest és un tema recurrent. En una aula amb 25 nens, si el mestre decideix què són capaços d’aprendre i què no, i en funció d’aquesta decisió es treballen uns continguts o altres, amb una metodologia o amb una altra, estem coartant les possibilitats d’aquelles persones que podrien anar a més… En el cas dels fills, en algunes situacions quotidianes jo pensava “Ah, encara és petit per fer això”, “ui això no cal que li diguis que no ho entendrà”, “Vols dir? Crec que fins als 2 anys res de res”. I han estat moltes i moltes vegades que jo estava equivocat, que el meu fill feia coses que jo pensava impossibles per la seva edat; es que fa 6 mesos encara s’arrossegava per terra!!! Quan es trobava en una situació nova o davant d’una dificultat “del terreny” s’ha buscat la manera de resoldre-la deixant-me bocabadat. Ha agafat “eines” que tenia a l’abast, ha transformat l’ambient, o simplement sabent quin era l’objectiu que volia, m’ha vingut a buscar per mostrar-me la situació i que l’ajudés a sobrepassar-la. Estic molt content d’haver pres consciència d’això als 16 mesos d’edat (que pensava que un mestre i psicopedagog tenia superadíssim) perquè vol dir que d’ara en endavant ja...
Els mars s’han tornat grocs

Els mars s’han tornat grocs

Jo no era un nen especialment àgil. Tampoc era dels que, a educació física, s’encallava saltant el poltre però algun plint sí que havia acabat en fallida. Explica la llegenda que, una tarda qualsevol de la dècada dels vuitanta, no vaig ser capaç de pujar pel tronc d’un arbre fins a les seves branques més altes, davant les rialles sorolloses i la burla generalitzada d’un grup de nens coetanis i suposadament amics meus. El segon acte d’aquesta llegenda narra com la meva mare em va arrossegar de la mà aquella mateixa nit, després de sopar, de nou cap a l’arbre en qüestió i em va fer aprendre a pujar per un tronc al més pur estil “pongo a este tronco por testigo que de mi hijo no se vuelve a reir nadie”. Hi ha qui diu que em va tenir deu minuts escalant. Hi ha qui parla de més d’una hora. No hi havia lloc per a la rendició ni pel fracàs. Jo només volia dir-vos que l’Emma encara no fa cabrioles amb el patinet de tres rodes com altres nens de la seva edat però és que m’és...
La sàvia confitura de la iaia Montserrat

La sàvia confitura de la iaia Montserrat

Aquest dimecres tenin un nou un pare convidat, el Ricard Espelt. Artista de les paraules i les aquarel·les, a mig camí entre el poble 2.0 i les cooperatives urbanes de consum . Poma Fa fred. La silueta de la iaia, tenint cura de les melmelades que bullen al bany maria, contrasta amb el fil de llum que es filtra pels regalims que produeix el vapor en els petits vidres de la finestra. Assegut a la taula, em sento feliç de tenir una referència espacial definitiva per no equivocar-me mai més: l’esquerra (el rebost), la dreta (la cuina). Tinc cinc anys quan marxem de la casa del carrer Creu Guixera de Manresa, però la geografia del meu cor queda impregnada del flaire —per sempre més— del record de fruita bullida, poma. Pera Fa bo. La mestra Pilar m’explica que a la quitxalla els encanta rebre visites. Està segura que els dibuixos que hem pensat per explicar la llegenda de Sant Jordi el proper dimecres seran un èxit. Amb la feina enllestida, comencem a parlar dels alumnes als quals els faig —actualment— classe a secundària. M’esborrona escoltar que la visió que tenia la professora d’infantil fa més d’una dècada és —gairebé— clavada a la que tinc jo ara. En Marc, de ben petit ja era la pera. Tomàquet Fa calor. És estiu i les nenes són a l’hort. Fa setmanes que la producció de verdures és enorme. El lloc s’ha convertit en un punt de trobada intergeneracional i d’aprenentatge. Fa estona que no surto de casa i decideixo fer un tomb en direcció a l’indret màgic. Tot just estic en el...
There’s a place in hell for me and my friends

There’s a place in hell for me and my friends

Les eleccions arriben cada 4 anys. Sent més precisos, arriben com 4 cops cada 4 anys. I són una immillorable oportunitat per a mostrar als nostres fills com tenir un paper actiu en això que anomenem democràcia. Perquè també està en el nostre to-do list* ensenyar a La Petita Emma que, si vol, tindrà uns drets i unes responsabilitats com a ciutadana. El que es coneix vulgarment com La Festa de la Democràcia™. Diumenge no va ser la primera vegada que l’Emma ens acompanyà a un col·legi electoral. Ho ha fet cada vegada que ha calgut i fins i tot ha vist a algun dels seus pares darrere d’una mesa. Però el 9 de novembre va ser el primer cop que, per la seva edat, ha sigut mínimament conscient del que estava presenciant. Com fer-li entendre què estem fent quan participem en un procés electoral no pot ser gaire complicat, pensava jo, innocent de mi. Amb unes poques situacions quotidianes, aplicades al dia a dia, podem obrir un debat bàsic amb un nen sobre política educativa, social o econòmica. No pot ser gaire complicat. Fins que diumenge, davant les portes del col·legi electoral, l’Emma va preguntar què votàvem. Que què era allò que estàvem fent. Després de tres onzes de setembre, de les cadenes humanes, les ve baixes i la massa humana del 2012, per fi li va donar per preguntar “on m’esteu portant”, “què coi feu”. I allà estava jo, amb les subordinades encallades a la gola, intentant que una nena de 3 anys pogués processar què és això del Procés Consultiu Ciutadà Inútil de Costellada No Vinculant...
Out of Time

Out of Time

El setembre és un mes iniciàtic. No només per ser el començament del curs escolar pels nostres fills o pels que encara estudieu. És el veritable principi de molts dels cicles anuals del nostre dia a dia. És el vertader gener costerut. És el retorn laboral pels que parem a l’agost a agafar aire. És quan comprem el primer fascicle de la maqueta el Titànic quan sabem que no passarem del segon número. I, pel que fa al retorn a l’activitat laboral, és quan comencem a quadrar horaris. Els nostres horaris amb els de l’escola amb els de la feina amb els de les avies amb els dels cosins. Ara que l’Emma ha començat P3, en cap moment ens hem plantejat apuntar-la a una activitat extraescolar. Les activitats extraescolars tenen sentit quan els nens són més grans. Per estimular-los, motivar-los, per a que facin activitats col·lectives (esports, orquestres, etc.) o suplir mancances, tant del sistema educatiu com d’aquells coneixements especialitzats que els pares i mares no podem transmetre. Però per a un nen més petit, el canvi principal de la llar d’infants a l’escola ja és suficient (i pels que no han anat a la llar d’infants encara més). Els dies són més llargs i els horaris menys flexibles. De veritat un nen de dos o tres anys necessita fer anglès de vuit a nou del matí? És necessari que s’arrossegui fins a la piscina a les set de la tarda quan amb prou feines aguanta despert fins a les vuit? En part és una necessitat. Els horaris escolars i els horaris laborals no són gaire conciliadors els uns...
Les imatges abans dels mots

Les imatges abans dels mots

Em pregunto què recordarà en Miquel d’aquest feliç estiu que es va acabant. Però la pregunta no té, ja passa, això, una resposta gaire clara. Els records dels nens de la seva edat són un misteri, llegeixo en diagonal en el primer article que Google em serveix al seu sofert cercadors. Estan relacionats – continuo llegint – amb imatges i sensacions, i encara no amb la paraula: això els fa molt vulnerables al pas del temps. Els nens de menys de tres anys no saben dir-se (no saben dir-te, per tant) què recorden. … però això no vol dir que les experiències viscudes abans dels 3 no els deixin una empremta. Potser en Miq no sabrà què va fer l’estiu de 2014 però poc importa. Aquest agost tan ple de llum ha imprimit al seu cor una definició de gran valor, i ho ha fet sense necessitar paraules: l’estiu és un regal. No li caldrà recordar-ho, això, senzillament ho sabrà. I a mesura que es vagi fent gran, l’estiu s’anirà convertint en el que ja és per a nosaltres, la pàtria on sempre vols tornar, cercant sense trobar-les del tot les imatges abans dels mots, el record abans de la...
It’s like a watercolour forming between the pages of a dream

It’s like a watercolour forming between the pages of a dream

El peatge que hem anat pagant per deixar que l’Emma consumís tants clàssics (ballets clàssics, òperes clàssiques, pel·lícules clàssiques de Disney) és que ha assumit perfectament que el seu rol, com a nena, és ser rescatada per un príncep. El joc simbòlic és per a l’Emma la segona activitat més freqüent quan juga després de fer veure que és primera ballarina del Bolshoi. I ha interioritzat el que veu als ballets i a les pel·lícules Diseny clàssiques, totes filles del seu temps: “Papa, tu ets el Capità Garfio, jo sóc la Wendy, m’atrapes i, un cop atrapada, ets el Peter i em salves”. “Papa, tu ets la bruixa que em dóna una poma, jo me la menjo, i un cop adormida, ets el Príncep, em fas un petó i em despertes”. “Papa, jo sóc l’Ariel, tu em robes la veu i després ets Neptú i em trenques tot i ploro”. “Papa, tu ets la bruixa, jo la Bella Dorment, em punxo i…”. I així fins al infinit. Aquest rol passiu em rebenta una mica. Ja no és tracta d’estereotips caducs com frega, planxa i cuina o de si una nena sembla marimatxo fent no sé què. No és tracta d’això sinó de que viu impactada per una majoria d’arguments escrits quan a la dóna li donàvem un paper molt poc actiu i reaccionari. Per tant, no em molesta gens que hagi vist ja cinc-centes dotze vegades Frozen o Tangled. Especialment a la primera, el rol de les protagonistes femenines és el més actiu i elles soles generen la crisis i, posteriorment, la resolen. Tant que, fins i tot el...