There’s a place in hell for me and my friends

There’s a place in hell for me and my friends

Les eleccions arriben cada 4 anys. Sent més precisos, arriben com 4 cops cada 4 anys. I són una immillorable oportunitat per a mostrar als nostres fills com tenir un paper actiu en això que anomenem democràcia. Perquè també està en el nostre to-do list* ensenyar a La Petita Emma que, si vol, tindrà uns drets i unes responsabilitats com a ciutadana. El que es coneix vulgarment com La Festa de la Democràcia™. Diumenge no va ser la primera vegada que l’Emma ens acompanyà a un col·legi electoral. Ho ha fet cada vegada que ha calgut i fins i tot ha vist a algun dels seus pares darrere d’una mesa. Però el 9 de novembre va ser el primer cop que, per la seva edat, ha sigut mínimament conscient del que estava presenciant. Com fer-li entendre què estem fent quan participem en un procés electoral no pot ser gaire complicat, pensava jo, innocent de mi. Amb unes poques situacions quotidianes, aplicades al dia a dia, podem obrir un debat bàsic amb un nen sobre política educativa, social o econòmica. No pot ser gaire complicat. Fins que diumenge, davant les portes del col·legi electoral, l’Emma va preguntar què votàvem. Que què era allò que estàvem fent. Després de tres onzes de setembre, de les cadenes humanes, les ve baixes i la massa humana del 2012, per fi li va donar per preguntar “on m’esteu portant”, “què coi feu”. I allà estava jo, amb les subordinades encallades a la gola, intentant que una nena de 3 anys pogués processar què és això del Procés Consultiu Ciutadà Inútil de Costellada No Vinculant...
Out of Time

Out of Time

El setembre és un mes iniciàtic. No només per ser el començament del curs escolar pels nostres fills o pels que encara estudieu. És el veritable principi de molts dels cicles anuals del nostre dia a dia. És el vertader gener costerut. És el retorn laboral pels que parem a l’agost a agafar aire. És quan comprem el primer fascicle de la maqueta el Titànic quan sabem que no passarem del segon número. I, pel que fa al retorn a l’activitat laboral, és quan comencem a quadrar horaris. Els nostres horaris amb els de l’escola amb els de la feina amb els de les avies amb els dels cosins. Ara que l’Emma ha començat P3, en cap moment ens hem plantejat apuntar-la a una activitat extraescolar. Les activitats extraescolars tenen sentit quan els nens són més grans. Per estimular-los, motivar-los, per a que facin activitats col·lectives (esports, orquestres, etc.) o suplir mancances, tant del sistema educatiu com d’aquells coneixements especialitzats que els pares i mares no podem transmetre. Però per a un nen més petit, el canvi principal de la llar d’infants a l’escola ja és suficient (i pels que no han anat a la llar d’infants encara més). Els dies són més llargs i els horaris menys flexibles. De veritat un nen de dos o tres anys necessita fer anglès de vuit a nou del matí? És necessari que s’arrossegui fins a la piscina a les set de la tarda quan amb prou feines aguanta despert fins a les vuit? En part és una necessitat. Els horaris escolars i els horaris laborals no són gaire conciliadors els uns...
Les imatges abans dels mots

Les imatges abans dels mots

Em pregunto què recordarà en Miquel d’aquest feliç estiu que es va acabant. Però la pregunta no té, ja passa, això, una resposta gaire clara. Els records dels nens de la seva edat són un misteri, llegeixo en diagonal en el primer article que Google em serveix al seu sofert cercadors. Estan relacionats – continuo llegint – amb imatges i sensacions, i encara no amb la paraula: això els fa molt vulnerables al pas del temps. Els nens de menys de tres anys no saben dir-se (no saben dir-te, per tant) què recorden. … però això no vol dir que les experiències viscudes abans dels 3 no els deixin una empremta. Potser en Miq no sabrà què va fer l’estiu de 2014 però poc importa. Aquest agost tan ple de llum ha imprimit al seu cor una definició de gran valor, i ho ha fet sense necessitar paraules: l’estiu és un regal. No li caldrà recordar-ho, això, senzillament ho sabrà. I a mesura que es vagi fent gran, l’estiu s’anirà convertint en el que ja és per a nosaltres, la pàtria on sempre vols tornar, cercant sense trobar-les del tot les imatges abans dels mots, el record abans de la...
It’s like a watercolour forming between the pages of a dream

It’s like a watercolour forming between the pages of a dream

El peatge que hem anat pagant per deixar que l’Emma consumís tants clàssics (ballets clàssics, òperes clàssiques, pel·lícules clàssiques de Disney) és que ha assumit perfectament que el seu rol, com a nena, és ser rescatada per un príncep. El joc simbòlic és per a l’Emma la segona activitat més freqüent quan juga després de fer veure que és primera ballarina del Bolshoi. I ha interioritzat el que veu als ballets i a les pel·lícules Diseny clàssiques, totes filles del seu temps: “Papa, tu ets el Capità Garfio, jo sóc la Wendy, m’atrapes i, un cop atrapada, ets el Peter i em salves”. “Papa, tu ets la bruixa que em dóna una poma, jo me la menjo, i un cop adormida, ets el Príncep, em fas un petó i em despertes”. “Papa, jo sóc l’Ariel, tu em robes la veu i després ets Neptú i em trenques tot i ploro”. “Papa, tu ets la bruixa, jo la Bella Dorment, em punxo i…”. I així fins al infinit. Aquest rol passiu em rebenta una mica. Ja no és tracta d’estereotips caducs com frega, planxa i cuina o de si una nena sembla marimatxo fent no sé què. No és tracta d’això sinó de que viu impactada per una majoria d’arguments escrits quan a la dóna li donàvem un paper molt poc actiu i reaccionari. Per tant, no em molesta gens que hagi vist ja cinc-centes dotze vegades Frozen o Tangled. Especialment a la primera, el rol de les protagonistes femenines és el més actiu i elles soles generen la crisis i, posteriorment, la resolen. Tant que, fins i tot el...
Paripé si, paripé no. Què, com i quan.

Paripé si, paripé no. Què, com i quan.

Ja demano disculpes d’entrada per l’ús d’aquesta paraula, que en català podríem traduir més o menys en “fer el paperot”. En l’anterior entrada parlava del difícil equilibri entre l’ajuda, consells i aportacions que tanta gent et vol donar, parlant de la Tribu i la infoxicació. I continuant amb els difícils equilibris, en aquest cas ja entrem en un terreny més pràctic. A casa, anem aprenent i adoptant uns comportaments, unes “normes”, unes pautes, unes instruccions, unes línies a seguir, que hem pactat els pares i que seguint consells d’altres, llibres, pediatres o familiars, o bé el nostre propi instint, són els que creiem millors pel desenvolupament del nostre fill. Però quan surts de casa i vas a dinar amb uns amics, familiars, etc. amb tota la il·lusió que tenen ells de passar unes hores amb aquesta criatura divertida i que no para de riure, es creen nous moments de tensió. Si de sobte es posa a plorar, salta un dient que això és que vol fer xantatge als pares i que si l’agafes estan responent al seu xantatge (d’un nen de 4 mesos). Si a l’hora de dinar te l’asseus a sobre perquè al cotxet s’avorreix i vol participar, no tens control del teu fill… Si has decidit donar-li xumet o no, si alletament a demanda o no, i totes aquelles altres situacions que ja comentava en l’anterior article. Llavors és quan has de decidir fins a quin punt fas una mica el paripé per rebaixar la tensió del dinar (que amb tanta il·lusió t’han convidat), o si t’has de mantenir ferm a les pautes i línies que havies...
La tribu, entre informació i infoxicació

La tribu, entre informació i infoxicació

La parella som dos, amb dos punts de vista, dues maneres d’entendre la maternitat i la paternitat, dues maneres d’entendre el desenvolupament i l’educació dels fills, i en general dues maneres de veure el món. Ben a prop hi ha els pares i mares de cadascú, més els germans i cunyats. Seguidament hi hauria els pediatres i altres professionals. A partir d’aquí la tribu s’estén sense límits: amics, cosins, tiets, companys de feina, veïns, etc. I llavors apareix Internet i la situació ja explota! És ja una rutina diària anar consensuant i prenent decisions entre el pare i la mare, cada setmana apareixen noves situacions i cal anar decidint i prenent un camí o un altre. No sempre veiem les coses de la mateixa manera i a vegades cedeix més l’un o l’altre. Mica en mica, amb altes dosis de paciència, anem construint aquest nou castell partint de la base que cada decisió o cada camí escollit serà el millor pel nostre fill. Com deia, ben a prop hi ha els pares i mares nostres (és a dir, els avis i àvies) que ja tenen experiència en això de tenir fills, i també els seus propis punts de vista, els seus coneixements, i la seva manera de fer. Igual que els germans i cunyats que acaben de ser pares recentment, o els que encara no tenen fills però que igualment tenen opinions al respecte. Per tant ja estem parlant d’unes 8-10 persones més cadascuna amb opinions i visions pròpies. També des del principi rebem l’acompanyament del pediatre i altres professionals, i sovint per motius diversos (com canviar de país)...
Viatjar amb fills és possible!

Viatjar amb fills és possible!

Tot i que d’entrada ho pugui semblar, tenir fills no és la millor excusa per anar aplaçant els viatges que fa tant de temps que hem somniat. Viatjar amb nens requerirà algunes adaptacions logístiques i tenir algunes consideracions concretes, però poca cosa més. I en canvi, tot el que ens aportarà a tots (pares, mares i fills) serà una de les millors experiències. Si per mi fer la volta al món durant 16 mesos ja va ser increïble, l’arribada d’un fill no ens limitarà en aquest sentit, tot al contrari. No hauran de passar gaires anys perquè tornem a embarcar-nos en un llarg viatge amb els fills. I com que jo parlo de previsions de futur, millor il·lustrar-ho amb l’experiència real de la Beti i en Joan, que vaig conèixer a través d’una recomanació de la Núria Burgada. Fa mesos que estan viatjant per Sud-Amèrica amb bicicleta amb les seves dues filles (de 6 i 3 anys). Van explicant tot el seu dia a dia al blog Petits Nòmades i hem volgut aprofitar per fer-los una petita entrevista i compartir aquesta experiència que estan vivint. – Com a pares, quan i com us decidiu a dur a terme un projecte com aquest? Sempre hem estat persones actives. Ens agrada la muntanya en tots els seus estats. Esquiar, escalar, caminar, pedalar… Una altra gran passió que tenim és la de viatjar. La gent ens deia que quan arribessin els fills això canviaria. Però la veritat és que, des que va néixer la nostra primera filla, no hem deixat de fer el què ens agrada. Evidentment hem adaptat les sortides a...
Fill, hem de parlar.Hijo, tenemos que hablar.

Fill, hem de parlar.Hijo, tenemos que hablar.

Encara queda molt lluny la situació en la que li hagi de dir al meu fill la tant peculiar frase “Fill, hem de parlar”. Però abans s’ha de fer molta feina i entre altres coses, acompanyar el desenvolupament del llenguatge (la parla, la lectura, l’escriptura, etc.). A casa nostra, tenim dues llengües maternes diferents: el català i el portuguès, i això ja marca unes condicions de bilingüisme de partida. Però evidentment com que no volem deixar de banda l’anglès ni el castellà, la situació ja s’anima. Jo li parlo en català, ella li parla en portuguès, entre nosaltres parlem castellà/portuguès i ara comencem a introduir el català. I de tant en tant utilitzem l’anglès. Així que hi hauria dues llengües principals i dues secundàries. Hi ha molts blogs, webs, llibres i estudis sobre el bilingüisme, trilingüisme i l’ús de múltiples llengües amb recent nascuts i primers anys de vida. Com en tants altres temes, hi ha estudis, opinions i llegendes de tot tipus. Alguns diuen que trigaran molt més a parlar, d’altres que confondrà al nen, d’altres parlen de la possibilitat de que el nen prefereixi una de les llengües i en rebutgi unes altres… I al final les experiències reals de les famílies són de tots colors. En aquest article de TrilingualChildren, recullen molta informació amb enllaços a altres articles realment interessant. Com per exemple la descoberta d’estudis recents que rebutgen les hipòtesis que els nens i nenes bilingües o multilingües retardin la parla pel fet d’estar exposat a dues o més llengües. Val la pena també llegir els comentaris de famílies que expliquen la seva experiència, i...
Que pensin com vulguin però que pensin com jo

Que pensin com vulguin però que pensin com jo

Contra el costum força generalitzat, a casa a la Muriel no li vam voler posar arracades només néixer. I la cosa va ja per més de dos anys i mig. Ella ja tria (força) la roba, ja tria (força) les lectures, ja tria (força) les aficions, però, de moment, de les arracades, no se n’ha parlat més. Bé, sí, de tant en tant alguna àvia ens ho recorda, però ens fem l’orni. De motius per a no posar-les-hi n’hi havia uns quants, però a mi (que en vaig ser el principal impulsor, tot i que de seguida hi va haver acord al concili familiar) em va semblar que no li havíem d’imposar res a algú que acabava d’arribar al món. Personalment tinc la màxima de no fer mai (o sempre que es pugui evitar) res que no sigui irreversible. I sí, les arracades són força reversibles… però… mira, això de foradar el personal, vaig pensar que ho decidís la Muriel quan en fos conscient. Al cap i a la fi, per què hauríem de foradar la Muriel i no el Jofre? Per obeir un costum? Hauria estat discriminatori? Sexista vers la Muriel? Sí, potser m’enfilo… però davant el dubte, que decideixi ella. A l’hora de fer la preinscripció per a l’escola aquest també va ser un argument. Aquest vol dir la llibertat d’escollir. Deixant de banda les pròpies creences, ens va semblar més respectuós amb la Muriel que fos ella qui, més endavant, plenament conscient (o al menys molt més que ara) de les seves eleccions, escollís si volia professar una fe o no, adherir-se a una església o...
Viure el teatre anant-hi de pareVivir el teatro yendo de padre

Viure el teatre anant-hi de pareVivir el teatro yendo de padre

Per gentilesa de la gent de Viu el Teatre, els Vadepares vam poder assistir a diferents representacions de teatre. VIU EL TEATRE és un projecte d’exhibició de teatre per a nens i nenes amb una programació d’octubre a maig amb funcions al Teatre Poliorama i al Teatre CCCB de Barcelona, els caps de setmana adreçats a famílies i entre setmana, a escoles amb infants de 0 a 12 anys. Els objectius de Viu el Teatre són: Introduir a l’espectador al món de les arts escèniques i les seves diverses disciplines Contribuir a la dignificació i potenciació del teatre dirigit a infants Fomentar el teatre com a eina per descobrir i compartir emocions i aprendre a verbalitzar-les Potenciar l’autoria contemporània de textos teatrals i composicions musicals Donar a conèixer la creació de qualitat i innovadora d’artistes catalans En el meu cas, va ser una experiència increïble, que em va recordar aquelles excursions que fèiem amb l’escola per anar al teatre. Des de La Llacuna (Anoia) per anar al teatre implicava quasi sempre una excursió de tot el dia a Barcelona, i per tant era un dia de molta excitació. Vam veure titelles, pallassos, teatre, màgia, etc. Però ara com a pare t’ho mires des d’una altra perspectiva i d’entrada sorprèn. En primer lloc em va sorprendre veure tants pares i mares amb fills i filles de totes les edats que vivien el teatre intensament, però encara em va sorprendre més com els nens i nenes seguien amb interès tota l’obra des del principi fins al final. 15 o 20 anys després d’anar al teatre com a alumne, pensava que una...