abc
Serà nen o serà nena?

Serà nen o serà nena?

Molta gent s’imagina quants fills vol tenir i de quin sexe. Un nen i dues nenes, tres nenes i dos nens, només un nen, tres nenes i cinc nens o només una nena… Però al final serà Sor Cigonya de Paris qui acabarà decidint. I és que pensant en si nens o nenes, em preguntava si fa alguna diferència tenir un fill d’un sexe o d’un altre. Ens entendrà millor? És més fàcil un o l’altre? Ens estimarà més? Ens donarà més mals de cap? Ens farà riure més? Ens ajudarà en el dia a dia? Ens abandonarà quan siguem vells? El primer fill és una novetat! Potser preferies un nen o una nena però surti el que surti flipes igual (suposo). Però si en vols dos, tres o quatre, quina importància té de quin sexe siguin i sobretot, què passa si no en ve cap del sexe que un dels pares volia? M’imagino, i escric això per contrastar-ho amb l’audiència, que el pare pot voler tenir un nen i una nena, però que si venen dos nens estarà encantat igual. Però i a la mare, si volia un nen i una nena i venen dos nens, li quedarà sempre una cosa dins de voler saber què és tenir una filla? seguirà tenint-ne més fins que vingui o no passa res? I al revés, un pare amb només nenes, fins a quin punt li hagués agradat tenir un nen? Sembla allò del qui som, d’on venim i on anem però quan algú et pregunta si prefereixes un nen o una nena, i dius que t’és igual, realment és així?...
Past Masters, Vol. 1

Past Masters, Vol. 1

Em van explicar una teoria que no sé si té cap sentit ni cap base científica. Tampoc crec que sigui important que la tingui. Aquesta teoria venia a dir que vagi com vagi l’embaràs i el part, amb més o menys dificultats, amb més o menys dolors, amb més o menys sorpreses, la dona acaba oblidant tota aquesta experiència “traumàtica” en una boirina on només queden petits detalls, sovint els més agradables. És la manera que té la natura de tenir-nos llestos per a repetir i així perpetuar l’espècie. Perquè, segons com hagi anat, qui coi voldria tornar a passar per una nou embaràs i un nou part? Bé, doncs jo he tingut algun nadó últimament entre braços i m’he adonat que ho he oblidat tot. Absolutament tot. Amb prou feines els sé agafar i ja no recordo què era donar un biberó o preparar unes farinetes. Trobar-te un bolquer per canviar o aixecar-te tres cops cada nit? No sé de què em parleu. Els períodes s’han fusionat en la mateixa boirina que comentava abans. Recordo quan l’Emma va començar a caminar o quan li vam treure el bolquer perquè tinc una referència temporal clara però he oblidat completament una quantitat esfereïdora de detalls. En quins mesos va començar a dir les seves primeres paraules o va començar a parlar directament o anar a quatre grapes o a menjar sòlids i mastegar. Tot això són puntets brillants en l’horitzó que s’allunyen, s’allunyen, s’allunyen i se’n van. Per tant, sóc un pare incapaç de participar en una conversa amb altres pares novells sobre el vòmit del rotet o la bona...
 El moment del part, com és?El momento del parto, ¿cómo es?

El moment del part, com és?El momento del parto, ¿cómo es?

Tot el procés de part ha estat una nova experiència. De fet els 9 mesos anteriors de l’embaràs també i a mesura que avancen cada vegada ho esperes amb més impaciència. Però com en tantes altres coses, res surt com estava previst. Vam veure molts vídeos, vam participar en xerrades i tallers i vam fer tot l’acompanyament prenatal de l’hospital amb professionals de tots els àmbits. Des de petit has anat sentint parlar de parts, de com neixen els nens, amics i coneguts que han tingut complicacions, i mil històries de mil colors. Però resulta que cada part és únic i és pràcticament impossible que tot vagi exactament com pensaves. I tampoc és qüestió d’anar patint per veure què no sortirà com tocaria però sí tenir present que hi ha tantes variables, que en qualsevol moment el camí pot prendre una o altra direcció. Tota la fase del pre-part, aplicar els exercicis que havíem après, els massatges, la dutxa d’aigua per relaxar, etc. Fins aquí tot seguia el seu camí. Tot està preparat perquè la dona embarassada pugui tenir l’epidural quan tocaria però imagina’t un gran hospital que només té un anestesista de guàrdia. I que quan ja ha començat la fase avançada de contraccions l’avisen que hi ha una transplantament de ronyó urgent i que no saben quan acabarà l’anestesista… La incertesa de saber si l’anestesista arribarà a temps per fer l’epidural, sumat als dolors forts de les contraccions, creen una situació de tensió i angoixa important. Passen les hores i el dolor comença a ser insuportable. Creix la tensió i l’angoixa fins que per art de màgia,...
L’opció conscient de pensar-hi

L’opció conscient de pensar-hi

La preparació al part — que, en molts aspectes, podria assimilar-se a la preparació a la paternitat — es redueix, a casa nostra, a un breu curs que sol durar dos o tres dies. En aquest curs — que no és obligatori — es toquen els principals temes que afecten els principals actors, a saber: el nounat i la mare. És evident que en aquests cursos ens deixem fora moltes coses. Per començar, tot allò que no té a veure amb el part, sinó amb l’embaràs mateix: no en va, el curs sol fer-se cap a la setmana trenta-i-moltes, és a dir, un mes o mes i escaig abans de donar a llum. També, tot allò que no té a veure amb el part, sinó el que passarà després i que sol durar uns 35 anys: la mitjana en què els cadells triguen a marxar de casa. Ni una pista sobre criança, ni que sigui sobre els primers dies. I, per acabar, ens deixem també — com hem comentat ja per aquí sovint — un dels actors de l’obra: els pares. Més enllà dels cursos formals, hi ha entorns informals en què les mares tenen la sort (o la dissort, elles diran)  de poder dedicar llargues estones a pensar i reflexionar sobre la seva futura o just acabada d’encetar maternitat: l’embaràs i les setze setmanes posteriors al part. Per sort o per desgràcia els pares ens podem abstraure de tot això: quan marxem pel matí a treballar, deixem la panxa a casa, amb la futura mare. Mentre ella la carrega minut sí i minut també, nosaltres podem acabar oblidant-nos-en...
Viatjar en transport públic com a pare

Viatjar en transport públic com a pare

A partir del 3r mes (algunes abans i d’altres més tard) la dona embarassada es comença a cansar més, a marejar, a tenir calor, a estar incòmoda… i per tant viatjar en transport públic en hora punta passa a ser un esport d’aventura. Com que encara no té prou panxa com per demostrar visualment que està embarassada, ha de demanar que la deixin seure. Tu que vas al seu costat, et converteixes en l’objectiu de totes les mirades interrogatives perquè confirmis si realment ho està o no i s’acaba creant una certa tensió. Quan hi ha algú assegut i li demanes que si us plau s’aixequi que és un seient reservat, es miren la panxa i no hi ha panxa… O si ella ja està asseguda i arriba una senyora gran carregada amb bosses del supermercat, i veu una noia més jove a la zona reservada, es queda mirant i pensant que és una falta de respecte i que això ja no és com era abans. A Londres, entre altres llocs, ja fa temps que van resoldre aquesta situació tensa i ofereixen una xapa per penjar-se a la jaqueta o a la bossa que t’identifica com a dona embarassada (i que et donen a les oficines del metro) per evitar que t’hagin d’estar qüestionant amb la mirada si la panxa ja és o no d’embarassada. Baby on board! Però és que després, passats uns mesos, la dona embarassada arriba a casa molt contenta i t’explica que una persona s’ha aixecat per deixar-la seure sense demanar-ho. Sense dubte això li facilita viatjar una mica més còmoda en transport públic ja...
La intrusa, l’intrús, la intrusa

La intrusa, l’intrús, la intrusa

La intrusa Recordo com si fos ahir la quarta nit de la Muriel o, el que és el mateix, la segona nit a casa (la primera també: me la vaig passar de farmàcies de guàrdia, però avui toca una altra història). Vaig tenir un atac de rei destronat de manual, i això que a casa som republicans. La Mercè maldava perquè la Muriel s’agafés a uns pits als que els acabava de pujar la llet i allò era més del que podia abastar. Feia (literalment) hores que érem al llit i vinga la Mercè i la Muriel i la Muriel i la Mercè. “I jo què? Fes-me una mica de cas, no?”, vaig mig cridar ja prop de la matinada. I vaig fer mitja volta i em vaig posar a dormir, tot despitat (en tots els sentits de la paraula). La vergonya pràcticament no em va deixar obrir els ulls l’endemà. En el campionat de cretinatge artístic, aquell dia vaig aconseguir un 10 unànime de tots els jutges, l’accèssit i el premi de consolació. Bé, el de consolació no el vaig tenir perquè la Muriel seguia essent la propietària dels meus pits. No sé quants cops vaig demanar aquell matí, i aquella tarda, i l’endemà, i durant dies, perdó, clemència i, ja amb la boca més petita, molt més petita, comprensió. No pel que havia perpetrat aquella nit, sinó, al menys, ni que fos una micona, pels motius que havien desfermat el meu irraciocini. L’intrús Quan et quedes embarassat del segon fill, el primer que et diuen que és tinguis en compte el primer. No et diuen “me n’alegro...
Quan et comences a sentir pare?

Quan et comences a sentir pare?

El dia que es confirma l’embaràs és l’inici d’un llarg camí cap a la paternitat (i maternitat), però no queda clar en quin moment exacte et comences a sentir pare. I és una cosa molt personal que poques vegades es comenta amb amics o familiars, però que nosaltres com a parella ens ho anàvem preguntant sovint. El dia que fas el test d’embaràs i dóna positiu, el primer que fas és anar corrent a comprar-ne un altre perquè no t’ho creus “Segur que no funciona, això de 5 euros tant barat no deu marcar bé”. I quan el segon marca positiu altra vegada llavors sí que les emocions exploten. Molta alegria, però també comença la incertesa, la por, el neguit, la sorpresa… Al 3r mes, quan veus que hi ha un embrió format i es confirma que allò evoluciona correctament, torna aquella sensació del primer dia… Però és aquí quan et sents pare? No tens marejos, no et canses, no et creix la panxa i tampoc notes que se t’alterin les hormones. Als 7 mesos vam tenir la sort de que l’aparell que feia ultrasonografies també tenia la funcionalitat 3D i vam poder veure la cara ben definida al nostre fill. Llavors sí que l’emoció ja costa de contenir i tot i contradir als The Cure, els homes també ploren. Però et segueixes preguntant si això és el que fa que et sentis pare… qui sap! Els dies previs al part, a més a més de l’estrès i els nervis, tornen a ser moments emotius on el pare i la mare comencen a planejar tot el que hauran de...
Arribar-hi amb embranzida

Arribar-hi amb embranzida

Crec recordar que era a segon de BUP (no ho recordo bé perquè amb tanta reforma educativa ja no sé ni qui era) que se’ns explicava que l’energia potencial (la que un cos té a mesura que guanya alçada — definició Vadepares™), es convertia en energia cinètica (en velocitat, vaja) quan el deixaves anar i queia i, finalment, en arribar a lloc, realitzava un treball (p.ex. escampar per tot arreu les peces d’allò que havies llençat enlaire). Dit sense tants parèntesis: cal tenir energia i agafar embranzida per a arribar a lloc amb la capacitat de poder fer alguna cosa. — Aaaaah! I ara tothom està pensant en allò que tothom et diu quan et quedes embarassat (ja ens perdonareu als Vadepares, però aquí creiem que l’embaràs és cosa de totes i tots, al menys en la part que no fa referència a la panxa), a saber: “dormiu béeeee, que després no podreeeeu!” o bé “aprofiteu per anar al cineeeee, que després no podreeeeeeu!” (si ho llegiu amb veu de Teresina encara és més fidel a la realitat). Bé, sobre la segona qüestió ja en vam parlar l’altre dia: no és que un s’afarti d’anar al cine un cop parit, però no va la cosa de compensar. I sobre el fet de dormir, encara hem els humans d’empescar-nos-la per a que ens surtin geps com als camells, però que enlloc de desar-hi aigua hi desem hores dormides per al futur insomne. — I la tonteria de l’energia i l’embranzida, doncs, de què va? Va de la parella. Segurament el període de temps variarà segons família, però entre els sis...
Competició de bricolatge

Competició de bricolatge

A mi sempre m’ha agradat el bricolatge. De petit ja em van regalar un cinturó d’eines de Fisher-Price i el meu pare tenia bastant afició a fer “remendus” per casa. Teníem un banc de treball de Black&Decker i tot d’eines i accessoris per tallar fustes, polir, pintar, etc. Així que quan tinc una estona lliure, o quan no la tinc però hi ha coses espatllades que cal arreglar, baixo la caixa d’eines de l’altell i em poso a treballar. I m’ho passo bé!! El meu amor per les ferreteries donaria per un o dos articles sencers, però només com a curiositat, venir a viure a un nou país (Brasil) i que ja conegui les 4 que hi ha al barri i que tots ells ja em coneguin, n’és una bona prova. Arriba un dia que comproves per tu mateix allò que diuen que a les dones embarassades els hi surt un esperit maternal de preparar la llar per al nouvingut, com a reminiscència de la prehistòria, les coves, etc.  i llavors a casa comença una competició de bricolatge que ningú sap com acabarà. A ella se l’hi acut que hem de canviar les cortines i la finestra que no tanca. Al canviar la finestra, s’haurà de pintar tota una paret… i ja posats amagar aquell conducte de l’aire condicionat que quedava per fora. A la que serà l’habitació del nen també s’hi ha de posar cortines, pintar de nou, penjar estanteries, uns adhesius d’animalons i muntar un parell de mobles… I com que ja no ve d’aquí, a las sala hi podem posar uns quadres nous (el de la...
Això de ser pare, compensa?

Això de ser pare, compensa?

Quan un ha de ser pare o s’ho està plantejant o s’ho està pensant… o algú li ha dit que potser que s’ho vagi pensant perquè per l’altra banda ja s’ho han pensat (llegeixi’s: ja s’han decidit i no hi ha res a fer-hi)… quan un ha de ser pare, dèiem, una pregunta clàssica (però clàssica clàssica) que es fa als altres pares és: ¿compensa?. I sí, aquesta sol ser la formulació: compensar. Subjacent, a l’imaginari, el munt de coses que es perdran, a les que s’haurà de renunciar. Compensa? Doncs mira, no. Pots elaborar més la resposta? No. És a dir, “no” és la resposta elaborada. La curta i la llarga. Tenim variants: doncs mira, no; o sigui, no; en absolut, no; vaja, que no. O, si ens posem optimistes: tirant a no; més aviat no; jo diria que no, però ara no m’ho facis explicar, que sento la nena que plora, un moment que ara vinc, eh? no pengis, eh? serà un moment, Murieeeeel, què passa, ei, que ara et truco, ja et truco jo, que ha fotut els dits a l’endoll i ara m’he quedat sense Internet a casa, no, no, si parles amb la Mercè li dius que sí, que t’he dit que sí que compensa, que compensa una canya, ui, si compensa, què m’has de dir a mi, ei, que ja et truco, Murieeeel!!! Dit això, crec que el problema és en el plantejament. El plantejament inicial és de l’estil següent: Compensa haver-se de portar bé tot l’any per a què els reis et portin regals i no carbó? Sí, compensa. Compensa haver-se de...