La Berta i la col·lecció Educació Emocional

La Berta i la col·lecció Educació Emocional

Abans de l’estiu, uns reis endarrerits ens van fer arribar tres volums de la col·lecció Educació Emocional de la Júlia Prunés Massaguer: Tu sí que m’estimes, Berta!!. La Berta i les ulleres de visió empàtica. Quina emoció! La Berta se’n va de colònies. Són uns llibres poc convencionals, i per això hem trigat una micona a tenir-ne una opinió formada… tot i que ja veureu que, de fet, no en tenim una, sinó dues. Deia que són uns llibres poc convencionals. I així és. Són llibres i són contes. Són un recurs per als pares i són contes. Són una fonts d’idees i són contes. Un material per a reflexionar i són contes. Són una bona excusa per a educar en valors i en les emocions darrere (o davant!) els valors… o al revés… i són contes. Us deia que tenim dues opinions, i així és. Un dia que la Laura — una amiga que és educadora — era per casa, els va veure i va quedar-ne totalment enamorada. Així és: com a material educador són estupends. Els volums, de 28 pàgines, contenent un munt — sí, de veritat, un munt o dos munts — d’informació sobre emocions de la canalla… i dels no tan canalles. Algunes coses les tenim molt per la mà. Força d’altres te n’adones quan vas llegint i vas fent que sí amb el cap. A títol personal diré que m’ajuden a trobar diversos punts de vista sobre una mateixa qüestió, a comprendre-la millor, a tenir (i perdoneu si em repeteixi) més recursos per a posar-la sobre la taula, obrir-la, desplegar-la, abordar-la, parlar-la, tractar-la. Ara...
Tu a Barcelona, jo a New York

Tu a Barcelona, jo a New York

En Rolf és un nen de Barcelona una mica personatge i somiatruites. Té un cactus, una aranya, un gat, el seu passatemps favorit és anar al Zoo en bicicleta amb la seva àvia, la qual sempre porta a sobre un ukelele, i li agraden els jocs de paraules i els gelats. La Flor és una nena de New York una mica personatge i somiatruites. Té un cactus, una aranya, un gat, el seu passatemps favorit és anar al Zoo en bicicleta amb el seu avi, el qual sempre porta a sobre un ukelele, i li agraden els jocs de paraules i els gelats. Les vides paral·leles d’en Rolf i la Flor es toquen quan ambdós guanyen un viatge al Carib. Allà es coneixen i connecten. Aquesta és la premissa i el paral·lelisme amb el que juga el llibre-disc “The Pinker Tones presentan Rolf & Flor”, un conte il·lustrat pel Gallardo (“María y yo”) i musicat per The Pinker Tones amb alguns col·laboradors il·lustres com l’Albert Pla. L’àlbum es llegeix en dos idiomes i en dos sentits (un en castellà per en Rolf i, si el girem, podem llegir la Flor en anglès, els dos presentats sobre les quadrícules urbanes de l’Eixample i de Manhattan). Al text del conte l’acompanyen les il·lustracions del Gallardo, vistoses però sòbries amb abundància de blaus i grocs segons el personatge, i les lletres de les cançons. I és que la història d’aquests dos petits és una mica anecdòtica i l’excusa per la música dels The Pinker Tones, el punt fort de l’obra. L’àlbum, com no podia ser d’una altra manera, ja que constantment és...
Catches thieves just like flies

Catches thieves just like flies

Als nou anys, barrejats entre alguns Mortadelos, la meva àvia em va regalar els primers còmics de Spider-Man. Comprats a una riera de Premià, suposo que la bona dona els va escollir perquè em veia mirar els dibuixos del personatge aràcnid de Marvel a la TV. El cas més clar de sinergia que existeix. Durant aquells primers anys, vaig consumir còmics amb constància. Astèrix, Tintíns i Eric Castels, Mortadelos i companyia. Però vaig quedar mesmeritzat per la màgia de l’univers Marvel, on convivien adolescents que suspenien exàmens perquè passaven la nit gronxant-se pels terrats amb éssers titànics d’altres mons que devoraven planetes per esmorzar. Avui dia, encara com a col·leccionista i lector, sovint em trobo pensant que m’agradaria que l’Emma pogués experimentar aquella sensació que vaig sentir un dia, el d’un univers nou que s’obre davant els teus ulls. Bàsicament m’agradaria que s’apassionés per alguna cosa com jo vaig fer, ja siguin els còmics o la música o qualsevol altre disciplina artística. Així, sovint em trobo administrant la meva extensa llibreria de còmics com a una herència per ella. Em trobo pensant què llegirà, quan ho llegirà, en quin ordre i si li agradarà com a mi. I si podrà identificar-s’hi. Ja sabeu, la típica projecció que fem els adults en els nostres fills de la que tant em dóna per parlar. I és aquest component identitari el que veig complicat. Tots aquells còmics estan majoritàriament escrits per homes i protagonitzats per mascles, adults o no tan adults. Heu posat un peu als cinemes últimament per veure les pel·lícules Marvel? Entre molta testosterona, els rols forts femenins estan en...
It’s like a watercolour forming between the pages of a dream

It’s like a watercolour forming between the pages of a dream

El peatge que hem anat pagant per deixar que l’Emma consumís tants clàssics (ballets clàssics, òperes clàssiques, pel·lícules clàssiques de Disney) és que ha assumit perfectament que el seu rol, com a nena, és ser rescatada per un príncep. El joc simbòlic és per a l’Emma la segona activitat més freqüent quan juga després de fer veure que és primera ballarina del Bolshoi. I ha interioritzat el que veu als ballets i a les pel·lícules Diseny clàssiques, totes filles del seu temps: “Papa, tu ets el Capità Garfio, jo sóc la Wendy, m’atrapes i, un cop atrapada, ets el Peter i em salves”. “Papa, tu ets la bruixa que em dóna una poma, jo me la menjo, i un cop adormida, ets el Príncep, em fas un petó i em despertes”. “Papa, jo sóc l’Ariel, tu em robes la veu i després ets Neptú i em trenques tot i ploro”. “Papa, tu ets la bruixa, jo la Bella Dorment, em punxo i…”. I així fins al infinit. Aquest rol passiu em rebenta una mica. Ja no és tracta d’estereotips caducs com frega, planxa i cuina o de si una nena sembla marimatxo fent no sé què. No és tracta d’això sinó de que viu impactada per una majoria d’arguments escrits quan a la dóna li donàvem un paper molt poc actiu i reaccionari. Per tant, no em molesta gens que hagi vist ja cinc-centes dotze vegades Frozen o Tangled. Especialment a la primera, el rol de les protagonistes femenines és el més actiu i elles soles generen la crisis i, posteriorment, la resolen. Tant que, fins i tot el...
10 cites d’Ana María Matute que avui casen bé amb Vadepares

10 cites d’Ana María Matute que avui casen bé amb Vadepares

1. “Tal vez la infancia es más larga que la vida.” Caçada al vol del TL de la Tina Vallès. 2. “Todas las personas crean su propio mundo y viven según los criterios y los rituales de ese universo que se han inventado. Hay que ser muy imbécil para no tener un mundo propio. No tiene por qué ser rico y esplendoroso, puede ser muy pobre y muy pequeño, o vulgar y malvado, pero todos lo tienen.” Excel·lent entrevista de Virginia Drake per a Mujer Hoy publicada el maig de 2013. 3. “Pero por fin en España se empieza a reconocer en el cuento, en el relato corto, el valor y la importancia que merece. Sobre la famosa crueldad de los cuentos de hadas -que, por cierto, no fueron escritos para niños, sino que obedecen a una tradición oral, afortunadamente recogida por los hermanos Grimm, Perrault y Andersen, y en España, donde tanta falta hacía, por el gran Antonio Almodóvar, llamado «el tercer hermano Grimm» -, me estremece pensar y saber que se mutilan, bajo pretextos inanes de corrección política más o menos oportunos, y que unas manos depredadoras, imaginando tal vez que ser niño significa ser idiota, convierten verdaderas joyas literarias en relatos no sólo mortalmente aburridos, sino, además, necios. ¿ Y aún nos preguntamos por qué los niños leen poco? Yo recuerdo aquellos días en Sitges, hace años, cuando algunas tardes de otoño venía a mi casa un tropel de niños y, junto al fuego – como está mandado -, oían embelesados repetir por enésima vez las palabras mágicas: «Érase una vez …» y habían dejado la televisión...
The love I’m searching for

The love I’m searching for

Ara que ens apropem als sis mesos de Va de pares, com tot blog ha fet en algun moment, he pensat en trencar el secret de sumari, esquinçar la vostra intimitat i difondre les cerques que han dut visitants al nostre portal en un manipulat ordre de popularitat. Un reflex en frases inconnexes i sovint precipitades del que necessitem els pares i mares quan naveguem per Google a la deriva existencial d’una paternitat plena d’incògnites. Una llista on intentarem ajudar allà on es pugui i que esperem demostri que no estem sols amb els nostres dubtes. NOTA: Totes les cerques són reals i literals (sic).   “sopar ronantic x embarassada” Una cerca feta probablement per un home. Un anàlisi precipitat podria portar a pensar que és un intent de ressituar un ball hormonal o llimar diferències durant el procés de gestació però m’agradaria sortir del tòpic i visualitzar aquesta cerca en clau de comèdia lleugera de Hollywood, amb futura mare soltera que viu en un tercer i veí enamorat que viu al segon i no s’atreveix a convidar-la a sopar cada cop que comparteixen ascensor. Carpe diem. “que fer quant els informes de l’escola sempre son en negatiu” Amb prou feines acabo d’omplir els papers per a matricular l’Emma a P3 però reconec que això m’ha posat en guàrdia. “blog pare separat amb fills” Estadísticament, tard o d’hora, algun dels pares fixes o convidats en aquest blog omplirà aquesta zona de l’espectre que encara no cobrim. “frases per la filla que marxa lluny” – Adéu – Oju amb el que fas. – Oju amb qui vas. – No surtis...
They say your brain is a comic book tattoo

They say your brain is a comic book tattoo

Recordo el menjador de casa meva amb la típica tauleta davant del sofà i, a sota, es podien trobar entre revistes, diaris i Jueves plens de pols, petits recopilatoris de Mafalda i Peanuts. I recordo, encara avui, certes tires que em van impressionar. Compartint una angoixa amb els seus protagonistes que ben bé no entenia. A continuació, quatre lectures infantils per adults amb l’excusa més mainstream possible: Sant Jordi. Peanuts Potser el còmic per antonomàsia protagonitzat per nens que no es comporten com a nens en absolut. Peanuts (coneguts en aquestes terres com les aventures de “Snoopy”, “Charlie Brown” o de “Carlitos y Snoopy”) va ser una tira còmica escrita i dibuixada diàriament per en Charles M. Schulz durant gairebé 50 anys, des de l’octubre del 1950 fins al gener del 2000, pocs dies abans de la seva mort. Probablement la història més llarga mai publicada, va consolidar el format de tira còmica continuada amb gag. Els seus protagonistes, ja mítics, són l’insegur i pessimista Charlie Brown, el gos (cada cop més antropomorf a tots els nivells) Snoopy i una sèrie de personatges contemplatius però extremadament rics en matisos malgrat rondar tots les edats de 4 a 8 anys (Linus, Lucy, Schroeder, …) que són un hibrid de nen i adult. Són un mitjà a través del qual Schulz retratava les seves pròpies experiències d’infantesa, els seus traumes, manies o la seva visió de la vida com a adult a través el món simplificat dels nens, atacant temes socials tan diversos com la psiquiatria, l’art o la religió. A molts d’ells els podem veure créixer (i fins i tot...
L’anell invisible

L’anell invisible

“La seva mà radiant m’encercla el dit, la meva filla, mentre caminem ara junts. Sentiré ja per sempre un anell invisible envoltant aquest os amb llum, quan ella sigui molt lluny d’avui com ja ho són els seus ulls.” (*) És un poema breu, cinc línies tan sols. El poeta anglès Stephen Spender (1909-1995) hi sintetitza de forma perfecta, a la manera d’un cercle, com la felicitat és tota vegada aquesta cosa tan senzilla, el teu fill caminant al teu costat mentre s’agafa al teu dit, i aquesta de tan efímera; ulls que miren endavant, àvids de temps i aventures; que tu has trobat, sí, en el mateix moment que el teu petit comença a buscar. Pare i fill units per un anell invisible, un diàleg sense veu ni verb, fet de record i pensament, i per això mateix, per sort, indestructible, imperdible, imarscible. Quan et comences a sentir pare?, es preguntava fa unes setmanes en Francesc Balagué en aquest mateix blog. D’alguna manera, és com si aquest apunt d’avui volgués respondre aquell interrogant. És quan sents l’anell invisible que et converteix en pare, per sempre més. Pot ser a l’Hospital quan el tens a braços per primera vegada, o potser a casa, mentre li cantes una cançó; o un dia passejant a la ciutat: “… la seva mà radiant m’encercla el dit, la meva filla, mentre caminem ara junts.” — * Poema contingut a l’Antologia Poesia Anglesa i Nordamericana contemporània (Edicions 62, dins Les Millors Obres de la Literatura Universal – Segle XX), i traduït per Joan Curbet...
S’aigua des torrent és cel·lofana

S’aigua des torrent és cel·lofana

“Papa, explica’m el conte del Peter que li pica una aranya”. Ni una vegada he corregit a l’Emma perquè les aranyes no piquen sinó que mosseguen. Però sí li he corregit que es pronuncia Peter Parker i no Peter Pàrquet (infructuosament perquè ella segueix pronunciant-lo com si parléssim del protagonista d’un anunci de la cadena Els Tigres). Tots els pares projectem les nostres aficions en els nostres descendents. Esto es así. És un altre lligam més enllà de la sang, que ens permet compartir amb la canalla el que s’anomena temps de qualitat, convertint els nostres propis interessos en comuns. Una manera d’emmascarar aquesta mania que tenim en convertir els nostres fills en minijòs. Els modelem poc a poc amb les nostres obsessions. Però, de passada, potser que aquestes facetes tinguin una càrrega educativa on sigui possible i poleixin el seu criteri. A casa, aquesta projecció es divideix en tres etapes que inclouen activitats que segur molts tenim en comú però que, personalment, a nosaltres ens han funcionat per a que l’Emma aprengui alguna cosa més. Etapa de gustos bàsica o Les aficions directes dels pares Els coneixements de sa mare envers la música es tradueixen en l’Emma seient davant del piano i improvisant temes mínims mentre ens mira i diu: “Toco Mozart. Mozartbeethoven” (dos exemples). El seu pare aquí present compensa la seva pròpia saturació de Xesco Boix posant-li de tant en tant, com alternativa, els tòpics The Beatles (tots els pares ho fem i ens creiem d’allò més guays). L’Emma sembla apuntar al Team Paul pel seu gust per “Hey Jude”, “The Long and Winding Road” o...